divendres, 24 de maig del 2019

La religiositat avui



Hernández Pijuan 2001


Algunes notes sobre religiositat en el móment actual:

a.- No hi pot haver religiositat en el segle XXI sense assumir plenament i a fons les aportacions culturals del segle XX (cosmologia, física, biologia, psicologia, historia, filosofia, art...). O des del Renaixement fins ara, si ho preferiu. No es pot ser religiós “contra” la modernitat, negant la modernitat, mantenint-se en concepcions del món premodernes. Les diferents religions han d'assumir, totes elles, aquest fet, i incorporar els canvis que se'n deriven.

b.- La religió no existeix; només existeixen les religions. Bé, aquesta és una manera impactant de dir-ho, però la cosa va per aquí. La religió és una construcció teòrica que recull allò que tenen en comú, que comparteixen, les diferents religions. I el mateix passa amb els seus termes semblants religiositat i espiritualitat. No són elements objectius, no són fenòmens, són construccions conceptuals. Els fenòmens són les diverses religions (hinduisme, xinisme, buddhisme, judaisme, cristianisme, islam...), aquestes sí constatables com a realitats (una cosa semblant passa amb la llengua: existeixen el francès, l'anglès, el català, el rus i el xinès, però la llengua és una construcció conceptual, molt útil per a la reflexió però de tota manera construcció).

c.- Hi ha qui diu que les diverses religions són fenòmens tan dispars que de fet no comparteixen res, i que per tant no es pot parlar de religió sinó només de cada religió. I és cert que les religions són enormement diferents entre elles, però jo crec que sí que comparteixen alguna cosa. Totes pertanyen al “tercer àmbit”. Els humans vivim immersos en tres àmbits de participació decreixent, tot i que tots tres són accessibles a tothom (és una qüestió de circumstàncies i de voluntat). El “primer àmbit” és el de la supervivència, el plaer i la seguretat; aquest el té obert tothom. El segon àmbit és el dels valors. De valors n'hi ha molts, recordem només nou dels més importants: justícia, pau, llibertat, igualtat, fraternitat, bellesa, bondat, veritat, amor. Molta gent té també obert aquest segon àmbit, tot i que el grau d'obertura pot ser força diferent entre persones (no és un àmbit que es té obert o no és té, sinó que es pot tenir més o menys obert). I hi ha gent que té obert un tercer àmbit. Els termes per a designar-lo són diversos: àmbit de l'esperit, àmbit de la divinitat... Aquest és un àmbit que o es té obert o no, però no es pot tenir "una mica obert" (com allò que una dona no pot estar "una mica embarassada"...). Quan algú obre el segon àmbit, aquest li fa veure amb una llum diferent el primer. Quan algú obre el tercer àmbit, aquest li fa veure amb una llum diferent el primer i el segon. És un esquema teòric elemental, didàctic, però que sembla ser útil per entendre millor les dinàmiques de la condició humana (que en la realitat sempre són conjunts de fets embolicats, només classificables des de la distància de la reflexió teòrica).

d.- Dos conceptes força difosos i ben intencionats creen confusió en parlar actualment de religió: el d'intel·ligència espiritual i el d'espiritualitat laica. L'espiritualitat o religiositat no és una facultat més del nostre cervell, ni tan sols la més sublim. I no hi ha espiritualitat sense referent religiós: la noció d'espiritualitat laica és contradictòria. No és encertat insistir en voler una espiritualitat desvinculada de les religions. "Som espirituals però no som religiosos" és una formulació habitual del tema (SBNR, spiritual but not religious, és una entrada de la Wiquipèdia). Quan s'utilitza així, com a quelcom separable de la religió, l'espiritualitat passa a ser habitualment una dimensió racional de la persona que mira de cultivar al màxim la seva sensibilitat i els seus valors. Passa a ser un compendi de sensibilitat a la natura, de sensibilitat a l'art i de sensibilitat moral, compendi que dóna qualitat i gruix a la vida de les persones. No fa falta cap obertura al misteri ni a cap dimensió que vagi més enllà de la raó. D'altres, en canvi, considerem que l'espiritualitat, la religiositat, és una dimensió irracional, o a-racional, o pre-racional, o post-racional, però certament no racional (ni raonable), que només es pot vehicular a través del mite. Sense el llenguatge mític no es pot parlar d'espiritualitat. Amb plena consciència del caire simbòlic del mite, i de que és un fruit de la creativitat humana. La religiositat no ens ve de fora (tot i que de vegades es fa servir encertadament aquesta imatge per subratllar la seva estranyesa), però tampoc no és el fruit d'una elaboració racional. El mite és un tipus de narració commocionadora peculiar i insubstituïble. I com que en el marc mental modern ja no podem crear nous mites (hem perdut la innocència mítica, la capacitat de crear mites), hem de recórrer als antics mites (per sort, rics i abundants) per a poder continuar gaudint d'aquesta commoció. Més endavant tornarem a la qüestió del mite.

e.- La religiositat no és una dimensió més de l'humanisme. Es pot ser plenament humà sense "connectar-se" al món de la divinitat, sense obrir-se al “tercer àmbit” que esmentàvem abans. La religiositat no és un requisit obligatori per a la plena humanització. Quan parlem d'humanització, de maduració, de plena realització, de ple desplegament del nostre potencial, de viure amb més consciència, direcció, saviesa i compassió, d'estar en pau, parlem d'humanisme, ens mantenim en el segon àmbit. Quan parlem de l'experiència del contacte amb el misteri, de l'obertura al desconegut, de l'anul·lació de l'ego, de l'accés a dimensions que van més enllà de la raó, parlem de religiositat, entrem al tercer àmbit.

f.- És important no confondre "religiós" amb "emocional". "Religiós" no vol dir “quelcom capaç de generar una emoció intensa” (sigui d'alegria, de tristesa, de plaer, de solemnitat...). Per tal que quelcom sigui "religiós" ha de tenir alguna cosa més. Però no sabem ben bé què. No sabem dir què converteix quelcom en "religiós", no sabem què és el que permet “llegir entre línies". Perquè el tercer àmbit es pot designar com un llegir entre les línies de la realitat, copsant quelcom que va més enllà d'ella.

g.- La religió és un desafiament a la condició humana. No tothom, ni sempre, se sent interpel·lat per “la divinitat”, s'obre al tercer àmbit; però algunes persones, en alguns moments, experimenten que la divinitat és fonamental, que és decisiva per a les seves vides. La naturalesa d'aquesta experiència és tal que tothom la pot experimentar en qualsevol moment, no hi ha criteris ni condicions, ni exclusivitats ni predeterminacions. Als interpel·lats, la divinitat els commou, els trastorna i els porta a viure de manera diferent, unes vegades de forma molt visible i altres de forma més subtil. La divinitat els porta a obrir-se, a posar-se en funció d'ella, a deixar-se condicionar per ella, i això es fa lliurement, sense imposicions, perquè sí. L'impacte és radical, absolut, profund. Com dèiem abans, obrir-se a la divinitat, optar per ella, es viu com un fenomen de “si o no”, no es pot accedir "una mica" o "molt" a la divinitat: o entra en joc o no ho fa, o ressona o no ressona. Pot ser una explosió silenciosa, viscuda en la intimitat de la pròpia consciència. Pot passar per moments de foscor o de desorientació. Pot ser una vivència molt conscient i precisa o més aviat un rerefons intuïtiu amb contorns poc definits. Però quan es dóna, reorienta la pròpia actitud vital de fons. El joc a dues bandes entre l'ésser humà i el món es converteix en un joc a tres bandes entre el món, la divinitat i l'ésser humà (l’experiència cosmoteàndrica de que parla Raimon Panikkar).

h.- Per ser religiós cal haver decidit lliurement viure la vida en funció de la divinitat. Haver triat l'opció de posar la vida al servei d'una cosa que ens supera i se'ns escapa, però que es viu com a fonamental. Treballar la religió és alhora l'anhel i la recerca d'alguna cosa inabastable i la construcció d'una vida diferent, d'un món diferent. És percebre la realitat de manera diferent. Res obliga a fer-ho: es fa perquè es vol, perquè es decideix fer-ho, des de la més plena llibertat. S'intenta construir un projecte de vida vertebrat per la divinitat, amb la divinitat com a referència central; s'intenta materialitzar la divinitat, donar-li cos, encarnar-la, manifestar-la, convertir-la en gest vital, aplomador secret de la pròpia identitat personal, orientador del propi itinerari, generador de la pròpia existència com a éssers amb propòsit.

i.- Ser religiós no és acumular coneixements, ni emocions, ni pràctiques rituals. No és acumular valors, ni conviccions, ni creences, ni adhesions. No és acumular experiències paranormals (pressentiments, invocacions als esperits, coincidències, visions, etc.). Ni teràpies (naturistes, homeopàtiques, d'acupuntura, etc.). Ni acumular estats d'ànim exaltats, ni estats alterats de consciència. De vegades la religió pot incloure algunes d'aquestes activitats o ser-hi al darrera, però sense identificar-se amb elles.

j.- Ser religiós ve facilitat per la gran quantitat de mètodes, pràctiques i símbols que les tradicions religioses han acumulat durant mil·lennis. La meditació, les pràctiques de silenci, els exercicis de ioga o tai-xi, les oracions, els rituals i litúrgies de tot tipus, les pràctiques ascètiques, els exercicis espirituals, la vida eremítica i monàstica, el treball dels textos clàssics, les músiques sagrades, les imatges i els temples i un llarguíssim etcètera ofereixen un ampli ventall de possibilitats. L'habilitat és saber trobar aquelles que resulten significatives per a cadascú en cada moment. En aquest terreny, la quantitat de llibres, revistes, webs, cursos, experts de tot tipus, és notable; i la dificultat de trobar un itinerari fecund entre tanta abundància i desigual nivell de les propostes (algunes dubtoses o fins i tot pernicioses) és tot un repte.

k.- Tornem a parlar del mite. Actualment és complicat pensar la religió perquè totes les religions s'han viscut i formulat en marcs mentals mítics (o sigui aquells on l'eix central no és el raonament deductiu, l'anàlisi racional, sinó una narració, una història, un conte que configura el pensament i commou el cor, impacta). I en canvi la modernitat comporta l'hegemonia de la racionalitat sobre el mite, introduint-nos en un marc mental diferent.

Què hem de fer amb els mites en aquest nou marc mental? Hi ha tres opcions. La primera és considerar que han de desaparèixer, que ja no tenen cap raó de ser. La segona és considerar que poden continuar sent hegemònics i configuradors bàsics dels esquemes mentals, com en temps premoderns. La tercera, i única que considerem encertada, és considerar que la raó és hegemònica però que els mites poden continuar tenint un paper específic, no com a configuradors del pensament però sí com a commocionadors del cor i per tant com a condicionadors del comportament.

l.- Poden els mites continuar commocionant tot i que es tingui consciència de la seva naturalesa simbòlica (no descriuen fets, no són narracions d'esdeveniments històrics objectivament constatables) i del seu caràcter de creació humana? Hi ha qui creu que no, que només poden commoure si te'ls prens literalment, com a descripcions de fets reals, d'esdeveniments històrics constatables. Si no creus que "allò va ser així", que "era real", no et pot impactar. Nosaltres creiem que, igual que una pintura de fa 800 anys ens pot commoure, els mites ens poden continuar commovent tot i que siguem conscients del seu caràcter de creació literària humana. Es tracta de viure els mites semblantment a com vivim les obres d'art: ens hi interessem i ens deixem impactar per ells.

Si no hem estat educats en els mites, si la nostra situació emocional no ens hi fa sensibles i si no ens interessem per conèixer-los, no hi ha possibilitat de ser impactats per ells. I de vegades confonem aquesta ignorància amb la inoperància o no validesa dels mites.

m.- Els mites són elements simbòlics. Val la pena que comentem algun aspecte més del símbol. Què vol dir que ens hem d'apropar al símbol, que val la pena apropar-se al símbol? Apropar-se al símbol vol dir apropar-se a determinades realitats (textos, imatges, personatges, rituals...) en tant que símbols, en tant que elements que, en un determinat context i a una determinada persona, porten a obertures que van més enllà de la literalitat de l'element, tot i que no es poden separar d'aquesta literalitat.

Joc de paraules, paradoxa, contradicció? Potser sí, però és un punt clau: el símbol no apunta a una altra "cosa" diferent d'ell, però "obre", sense que sapiguem gaire què vol dir aquest "obrir", ni a què obre.

Les explicacions racionals no fan mai nosa, i es pot parlar racionalment de l'element simbòlic, però no és possible donar una explicació racional d'aquesta obertura que el símbol permet, provoca, facilita.

Aquí la clau és d'experiència: apropar-nos al símbol i "notar", "viure", "experimentar" aquesta obertura a no se sap què però que és una obertura que té impacte, conseqüències.

Una obertura que no és tampoc ben bé obrir-se al símbol: és "obrir-se" i prou, sense saber a què. Però que només es pot fer a través del símbol, gràcies al símbol.

n.- La consciència de la naturalesa simbòlica del símbol (valgui la redundància) no comporta una disminució del seu poder. No cal creure en la materialitat, en l'objectivitat, en l'existència "externa" del símbol (cosa que de vegades anomenem "creença": considerar que allò és materialment real, un fet, encara que el terme "creença" pot tenir altres usos positius) per a que el símbol operi, incideixi positivament en la nostra vida, ens ajudi a viure amb més dignitat, amb més esperança.

Un exemple el trobem en el símbol del retrobament amb els éssers estimats després de la mort. Tot i saber que això és un símbol, que no té una base factual que puguem contrastar, un fonament racional, fer servir aquest símbol com a camí d'obertura, com a referent personal, fins i tot, si voleu, com a "convicció" (mentre es mantingui la consciència de la seva naturalesa simbòlica), és rellevant i positiu.

o.- D'on li ve el poder al símbol? Quina és la font del seu poder? Li ve de la seva pròpia naturalesa, identitat, característiques, o bé li ve del fet que la gent es cregui, consideri que no és un símbol sinó la descripció d'una realitat objectiva?
És un dilema important. Si la font del seu poder és la segona, és un fals poder, és un poder amb peus de fang, recolzat sobre una mentida; és un engany. Llavors el símbol no té interès, val més deixar-lo córrer. El símbol només té interès si el poder li ve d'ell mateix, li és intrínsec, li és consubstancial.

I sempre ha estat així. Fins i tot quan la gent es creia que el símbol descrivia fets reals, esdeveniments objectius, el seu poder no li venia d'aquesta creença sinó del seu poder intern, de la seva força simbòlica. Potser la gent es pensava que era poderós perquè era real, però això no era cert: era poderós pel que transmetia en tant que símbol, adreçant-se al conjunt de la captativa humana, com a experiència commocionadora global de tots els nivells de l'ésser humà, racionals i emocionals, conscients i inconscients.

No té sentit que avui en dia la seva condició o no de realitat objectiva sigui una barrera d'accés a la dinàmica simbòlica. Dir "com que no és real, no té valor" és una bestiesa empobridora, que tanca les portes a tota la riquesa del món simbòlic.
Les velles dinàmiques dualistes de matèria contra esperit, de realisme contra idealisme, són caduques, inútils, depassades. Aquestes confrontacions duals no serveixen per a res, més aviat generen desviació. La realitat és la realitat, el símbol és el símbol, cadascú té el seu paper, es complementen, es necessiten; necessitem treballar en els dos nivells alhora, no hi ha contradicció entre ells. El símbol ens ajuda a treballar la realitat, a transformar-la en una certa direcció, a trobar-li gruix, a aprofundir-ne l'experiència.

Encallar-se en la vella discussió sobre si Déu existeix o no és inútil, estèril. Aprenguem a utilitzar la divinitat com a símbol, gaudim dels gran poder d'aquest símbol, i transformem i il·luminem la realitat des d'aquest símbol, amb l'ajuda d'aquest símbol, i de molts altres. Aquest és un dels grans reptes que tenim al davant en els temps que corren.

p.- A l'hora de confrontar-nos amb les religions, tenim actualment tres opcions. La primera és situar-nos en una posició d'equidistància i pouar de totes elles d'una manera semblant. La segona és considerar que n'hi ha una que, per tradició històrica, ens és més propera, i centrar-nos en ella (el que no vol dir exclusivament en ella; és important i positiu nodrir-se també d'elements d'altres tradicions religioses). En el cas de Catalunya, aquesta tradició és el cristianisme. Això voldria dir apropar-nos-hi, conèixer-lo, deixar-nos impactar per ell i educar els joves en el coneixement i impacte d'aquesta tradició. I la tercera és, ni que sembli paradoxal, mirar de fer ambdues coses alhora.

q.- Què vol dir apropar-se a la tradició cristiana? No vol dir considerar-la com la tradició veritable (totes les grans tradicions ho són) sinó com la tradició que ens és històricament més propera. Voldrà dir ser conscients que el mateix nucli central del cristianisme és una indestriable barreja d'història i mite, i assumir la possibilitat que el que tenim per component històrica poui en la trajectòria de diferents personatges, amb un de central o no, i assumir sense tensió la possibilitat que tot sigui construcció mítica. Voldrà dir, un cop assumit això, mirar de conèixer la vida de Jesús segons els evangelis, el seu missatge (el contingut de la seva predicació) i les grans imatges que s'han anat construint al seu voltant: anunciació, naixement a Betlem, bateig al Jordà per Joan, transfiguració a la muntanya (potser el Mont Tabor), entrada a Jerusalem (rams), darrer sopar pasqual, pregària al jardí de Getsemaní (al Mont de les Oliveres), via crucis, crucifixió, descendiment i enterrament, resurrecció, Pentecosta. Voldrà dir familiaritzar-se amb els textos bíblics (especialment amb alguns, com ara els Salms, el llibre de Job, el llibre de la Saviesa, l'Eclesiastès...). Voldrà dir tenir una certa noció de la història de l'Església i els seus grans personatges. Vol dir conèixer tot això nosaltres i, si ens sembla prou rellevant, educar en això els nostres infants.

r.- I què passa amb l'Església en el nostre món? La tasca de reconversió que té al davant és immensa. Un nou aggiornamento és imprescindible. Ha de passar de ser una estructura jeràrquica a ser una estructura democràtica, fonamentada en les comunitats “de base” coneixedores i aglutinades per la tradició, les quals s'articulen i es doten de mitjans per nodrir la seva existència, per fer-la més vibrant i significativa, sempre des de la més profunda autenticitat (el contratestimoni d'algunes esglésies evangèliques americanes és preocupant). Els pastors han de ser elegits o proclamats per les comunitats, inclosos els bisbes. Les Esglésies locals o nacionals han de jugar un paper fonamental, coordinant-se per a intercanviar experiències i donar-se suport mutu. Si es vol atorgar una rellevància simbòlica especial al bisbe de Roma no hi ha cap problema, però no és positiu seguir-lo tractant com a cap d'un Estat ni com a cap suprem d'una estructura piramidal jerarquitzada en sentit descendent. L'equiparació entre homes i dones en el si de l'Església ha de ser total. Els horrors de la pederàstia eclesiàstica i l'abús sexual de monges per part del clergat han de ser eradicats, i encara més el seu encobriment per part dels responsables eclesials i la hipocresia amb què es reconeixen quan ja és impossible ocultar-los. La qüestió de l'homosexualitat ha de ser debatuda obertament, especialment pel que fa a les institucions monàstiques i a la qüestió de si els criteris de comportament moral han de ser diferents o no entre homosexuals i heterosexuals. A nivell teològic la renovació ha de ser també enorme, incorporant les reflexions de les ciències i la filosofia actuals, com dèiem al principi, i renovant a fons el llenguatge teològic per tal que sigui comprensible per a un màxim nombre de persones, creients i no creients. A nivell litúrgic cal un gran esforç de descentralització, impulsant que cada comunitat utilitzi les formes que li resultin més pròpies i adients. En general, podem dir que cal mantenir una veritable comunió entre els cristians, però aquesta comunió, feta possible per una clara referència a la tradició, ha de venir de la confluència de diversitats des de baix, no d'una imposició uniformitzadora des de dalt.

s.- A Catalunya l'Església ha experimentat un afebliment brutal en els darrers cinquanta anys. Hem passat en molt poc temps de ser un país molt religiós a ser un dels països menys religiosos. Així doncs, caldrà una profunda revisió de gairebé tot. A nivell organitzatiu, que no és el més important però resulta significatiu, caldrà revisar des de la divisió diocesana (que crec que hauria de coincidir amb les vegueries, i en proposo 12) fins a la manera d'organitzar-se cada diòcesi, partint de processos democràtics participatius i deixant enrere els nomenaments externs. Que el Vaticà decideixi quins han de ser els bisbes de Catalunya, o els límits de les seves diòcesis, no té cap sentit. Això demanarà una maduració i assumpció de responsabilitats per part de tots els creients, deixant enrere la simple obediència a les indicacions vingudes des de dalt.

t.- Tornem a aspectes més generals. Com ara prendre consciència de la necessitat de diferenciar coneixement i creença. La divinitat no la coneixem, hi “creiem”; no és un objecte per a la nostra anàlisi racional, sinó una manera de parlar de la nostra experiència del món i un referent simbòlic que orienta la nostra vida. Cal evitar parlar de la divinitat com si fos un objecte de coneixement; quan en parlem, cal deixar clar el caràcter simbòlic o hímnic de les nostres expressions. Cal no identificar la divinitat amb conceptes filosòfics revestits d'emocionalitat poètica denotada per l'ús de majúscules. Cal parlar-ne el mínim possible, només quan sigui imprescindible.

u.- Cal evitar la temptació d'una possible vinculació de la divinitat amb nocions de la física, com ara conceptes de la física quàntica, la matèria i energia fosques, les teories dels “multiversos” o universos paral·lels, la fractalitat, etc. La divinitat no està amagada en algun plec desconegut del cosmos, i la física no és camí cap a la divinitat; la divinitat no juga a fet i amagar amb nosaltres pels racons de l'univers. Si la divinitat “existeix”, no deu ser en termes físics, còsmics. O bé és en termes simbòlics, o bé és en uns termes que no podem ni pensar, ni imaginar.

v.- No és necessària la constatació de l'existència còsmica de la divinitat per “creure en ella”, per obrir-se a ella, per viure en funció d'ella. La divinitat pot ser una construcció simbòlica humana no fonamentada en cap realitat còsmica pre-humana, i no per això deixa de poder ressonar en les entranyes dels humans. No podem saber si la divinitat existia fa 10.000, o 14.000, milions d'anys, però constatem que “va existint” en la mesura que els humans hi anem fent referència, anem elaborant reflexió al respecte, n'anem fent el nostre referent vital central. “Creure en Déu” no és opinar que Déu existeix; és procurar posar la pròpia vida en referència a Ell.

w.- Fem ara unes consideracions sobre la sensibilitat i l'experiència religiosa. Sensibilitat i religiositat semblen estar interconnectades, s'influeixen entre sí. Per tant, desenvolupar l'una pot incidir en l'altra, pot afectar-la. Però no com a resultat inevitable, sinó com a predisposició, com a crear condicions de possibilitat, com a facilitar la viabilitat, i també en termes de potencial d'impuls. Un major nivell de sensibilitat no dona accés automàticament al territori religiós, però hi pot predisposar, ho pot facilitar, ho pot estimular.

Qui treballa la sensibilitat no està desenvolupant automàticament la religiositat, vulgui o no vulgui, ho sàpiga o no; ser religiós es una opció diferenciada i lliure. Alhora, sembla ser que qui desitja obrir-se a la divinitat ho té més fàcil si treballa la sensibilitat. En aquest sentit, podríem dir que treballar la sensibilitat és una manera de preparar i potenciar la irrupció de la divinitat, tot i que no hi ha garanties respecte a la irrupció. I la irrupció es pot donar sense haver treballat la sensibilitat.

x.- L'experiència religiosa és una mena de ressonància entre l'interior i l'exterior. Ni només a dins, ni només a fora, sinó una vibrant sintonia que es dóna en moments puntuals, moments de manifestació. Aquesta ressonància és tan poderosa que té la capacitat de fer enretirar el jo, fent que la manifestació ocupi el seu espai. El que es manifesta no sabem què és, només copsem que hi ha manifestació.

La ressonància religiosa és puntual, fugissera, incontrolable, improgramable. No es dóna quan un vol, es dóna quan es dóna. Podem preparar entorns que l'afavoreixin, però res no garanteix que arribi, que es produeixi. El que en un moment és vehicle, en un altre moment no ho és. El que per a una persona és vehicle, no ho és per una altra. No podem dir: "aquesta música és religiosa"; només podem dir "en aquell moment i per a aquella persona, aquella música va ser religiosa". I el mateix passa amb un quadre, amb un text, amb un símbol, amb un paisatge, amb una llum.

y.- Alhora, cal considerar que no totes les obres d'art (com els paisatges, llums, núvols i altres obres de la natura, com els textos o els símbols) tenen una capacitat semblant d'intermediació en l'experiència religiosa; n'hi ha de més adients que altres. L'experiència religiosa depèn del subjecte i del moment, però no només del subjecte i del moment. Hi ha obres amb més capacitat d'impacte sobre un mateix subjecte, o bé amb capacitat d'impactar a més subjectes, o d'impactar-los amb major freqüència o intensitat. Hi ha un art especialment indicat per a desvetllar la ressonància religiosa. Es pot arribar a certs consensos al respecte, ni que sigui només per a grups petits i èpoques breus.

z.- Deixeu-me acabar una mica destralerament, perquè no sé fer-ho d'altra manera i potser perquè ja n'hi ha prou de prudència i correcció a l'hora de parlar d'aquest tema. Les religions actuals s'equivoquen enormement en no fer els passos necessaris per a esdevenir rellevants per als individus i les societats actuals. La seva resistència al tot aggiornamento és suïcida, ja que les condemna a desaparèixer, i egoista, en deixar a la gent sense les riqueses de la dinàmica religiosa. I les societats i els individus actuals s'equivoquen enormement en pensar que poden prescindir de la dimensió religiosa, que aquesta no té res de rellevant a aportar, que poden viure tranquil·lament sense ella, sense el qüestionament i l'obertura que comporta endinsar-se i deixar-se interpel·lar per la dinàmica religiosa. Un panorama desolador.

Aquests dos gravíssims errors d'alguna manera s'enforteixen l'un a l'altre. A les religions ja els va bé el desinterès social per la religió, perquè així no queden pressionades des de fora per fer els canvis que elles no volen fer, instal·lades com estan en les seves seguretats i comoditats. I a les societats ja els va bé aquest immobilisme religiós, perquè els facilita declarar sense mala consciència la manca d'interès de l'àmbit religiós. I així tothom content i tranquil.

Però, deixant de banda les virtuts i defectes que sempre han acompanyat la condició humana, el panorama que tenim actualment al davant, tot i haver-hi aspectes ben positius, és en molts àmbits molt preocupant. Societats sense nord, deshumanitzades, mancades de compassió, tendresa i esperança, indiferents a la destrucció de la natura, centrades únicament en l'enriquiment, i per tant en la esgotadora i inacabable competència constant amb el del costat, que porta a una implacable dinàmica geopolítica que no respon a res més que als interessos materials (i això val per totes les societats). Religions inútils, tancades a les seves torres d'ivori, ancorades en el passat fins a esdevenir immòbils, vagant per núvols desconnectats de la realitat, amb l'única pretensió de durar tal com són, de perpetuar-se, i si pot ser d'expandir-se en detriment de les religions veïnes, preconitzant una adhesió cega, irracional i absoluta a unes formulacions dogmàtiques, encarcarades. Cap creativitat, cap espontaneïtat, cap autenticitat, mera repetició de fórmules buides que potser en altres temps tenien sentit i que contextualitzades podrien mantenir un sentit, però que tal com operen ara no en tenen (i això val per totes les religions).

Ara bé, quedar-se en el lament és inútil. Cal fer passos concrets per trencar aquesta dinàmica. Des de les societats i des de les religions. Cal posar el debat sobre la taula. Cal discutir obertament i a fons sobre què comporta la dinàmica religiosa i com s'hi pot accedir. Que les religions diguin el que hagin de dir i ofereixin el que puguin oferir, a la plaça pública, als ulls de tothom, emprant un llenguatge que la gent pugui entendre. I que les societats entenguin i promoguin aquest debat.

No es tracta de fer cursos de formació sobre les diferents religions, la seva història i les seves característiques. Es tracta de posar en debat què vol dir ara i aquí ser religiós i com es pot ser-ho. Després del debat, qui s'hi senti cridat ja trobarà el seu camí, ja s'aproparà a la tradició religiosa que li encaixi millor, o s'aproximarà a més d'una. Però aquest és un segon moment. És cert que tradicionalment la persona sovint era religiosa perquè s'havia format dins d'un determinat context religiós, no perquè ho hagués triat lliurement després d'un debat i una reflexió aprofundits. Però actualment el grau d'ignorància del fet religiós ha arribat a un nivell tan alt, si més no a moltes de les societats actuals -incloses algunes que es diuen religioses-, que sembla imprescindible tornar a posar en primer pla la discussió pública del tema.

Els qui ho veiem així haurem de procurar, doncs, engegar aquest debat allà on puguem, dedicar-hi les nostres energies, fer-ne la nostra causa, que és la causa de tornar a obrir la possibilitat de l'obertura religiosa al les nostres societats, una obertura que genera autenticitat i humilitat, un retrobament amb un mateix i un despreniment d'un mateix, un interès per l'altre i un servei a l'altre, un respecte a la natura i una estimació a la natura. És una causa transversal i fonamentadora, que passa per les arrels de les petites causes més visibles per les quals lluita molta gent, però que potser queden massa desarticulades, aïllades, com si no hi hagués connexió entre unes i altres. Pacifisme, ecologisme, feminisme, redistribució de la riquesa, sindicalisme, cooperativisme, acolliment d'immigrants i refugiats, i tantes altres causes nobles que apleguen tantes energies en les nostres societats. Però que no n'apleguen prou, d'energia, i que queden massa desconnectades les unes de les altres. El fonament religiós no pretén pas assumir aquesta connexió, però sí dotar a totes elles d'una subterrània connexió transversal que les pot fer més fortes i més vinculades.

I a nivell individual la dinàmica religiosa té la capacitat d'aportar més serenor i equilibri, més consistència a les dinàmiques quotidianes, més capacitat d'obrir-se als altres i ajudar-los. Podríem aquí continuar amb un catàleg de virtuts derivables de la religiositat, però no es tracta d'això: aquestes virtuts s'han de materialitzar en la pràctica, han de ser una experiència viscuda, de res serveix predicar les seves bondats, del que es tracta és de viure-les. L'única cosa que podem fer és una crida a interessar-se i endinsar-se en la dinàmica religiosa i indicar i oferir eines per a tirar-la endavant. Eines que tenen que veure amb el coneixement de textos, l'experiència de símbols, la vivència de marcs comunitaris on desplegar en colla aquesta recerca (el grup té més potència i recursos per fer-ho que l'individu isolat, tot i que un treball personal és imprescindible).

Defensem, doncs, amb fermesa i insistència la importància de recuperar el paper que la dinàmica religiosa pot i hauria de tenir avui en dia en les vides individuals i en les estructures comunitàries a tot nivell. Aquesta és la tasca que alguns ens plantegem com a prioritària, i a la que volem dedicar les energies que ens queden: posar en un lloc rellevant de les vides individuals i col·lectives la dimensió religiosa. Estem parlant d'una reivindicació de l'obertura a la divinitat.


El que s'ha dit fins ara em porta a considerar que la religió és un tema sobre el que no és fàcil posicionar-se en el nostre context cultural actual, però que mereix ser pensat i discutit.

La causa de la construcció de la divinitat en el món d'avui és alhora pertinent i difícil. Per això és important arribar a formular una visió de l'àmbit religiós entenedora pels nostres contemporanis i que permeti, faciliti, ajudi a endinsar-se pels camins de la divinitat.