El mite de Prajapati

Bissier 1950

Aquesta és la síntesi que Raimon Panikkar fa del significat del mite de Prajapati (creació del món per desmembrament de la divinitat) a Mite, símbol, culte (Fragmenta Editorial, 2009, pp. 148-149):

"Després de la creació per desmembrament la creatura s'ha de reintegrar, d'una manera o altra, en el seu Creador, tornar al punt de partida; en definitiva, ha de ser divinitzada. Tanmateix, la divinització no és una activitat externa, com llençar un cable de salvament que el món ha d'agafar per ser salvat. Ha de ser una veritable i pròpia reconstrucció del cos diví, un alliberament total de l'esclavitud, de la creaturabilitat. Només per això una abraçada entre el Creador i la creatura (la seva reunió completa) permetrà resoldre el problema. No servirà cap altra cosa sinó el que està simbolitzat en el mite de l'incest. No oblidem que per l'hinduisme, com també per moltes altres religions, la redempció no és solament un acte extern, una salvació moral, sinó una acció ontològica, una veritable regeneració, una nova vida: exactament una vida divina. Per si sola la creatura és impotent. Déu ha de descendir de nou, consumar-la, unir-se a ella, cometre l'incest amb la finalitat de divinitzar la creatura, portar-la cap a l'únic objectiu que Déu pot tenir: ell mateix.

El significat fonamental d'aquest ric i ambivalent complex mític semblaria que és aquest: la font principal de tot és fins i tot anterior a l'ésser i el no-ésser. Després, per mitjà de tapas (la calor primordial, l'ardor, el foc inicial, la divina concentració, l'energia, la vitalitat creadora que posa en moviment tot el cosmos, mitjançant la qual Prajapati es desmembra a si mateix) i kama (el desig), tenen origen l'ésser i el no-ésser. De la tensió entre tots dos (són comparats amb dues branques) són generats els principis fonamentals: ordre còsmic, veritat, elements primordials, etc. En resum, el món. I, tanmateix, aquesta manifestació no és res més que el cos desmembrat del Déu envoltat invisiblement pel buit, el que és immanifestat, l'U inefable anterior a l'ésser.

La creació apareix així com el sacrifici de Déu, com la degradació ontològica del Principi suprem, que produeix aquest estat intermedi que anomenem cosmos, que no és ni Déu, atès que és el seu producte, ni no-Déu, ja que és el seu mateix cos desmembrat.

Aquest estat intermedi, tanmateix, no és ni estable ni consistent en si mateix; és un estat constitutivament transitori, una veritable i pròpia ex-sistència, un extra causas, fora de si, per dir-ho d'alguna manera. La creació, precisament perquè és una pascha, un simple passatge, és incapaç de regir-se per si sola i d'arribar a la meta a la qual és destinada. Aquesta impotència, aquesta debilitat radical, és la culpa original i la causa del pecat. El pecat, en efecte, no és res més que el desig de la creatura de confiar només en si mateixa i de tallar el seu lligam amb Déu, precisament aquest vincle que fa de la creatura el que és i li permet ex-sistir. Déu descendeix una "segona" vegada per posar remei a aquesta impotència, per recuperar la seva creatura divinitzant-la, fent-la Déu juntament amb ell, reintegrant-la al seu origen. Cal tornar a ajuntar-ne els fragments dispersos, i reconstruir la unitat espedaçada, reparar la culpa originant."