Ievtuixenko: Gent

Goncharova 1911

"No existeixen homes poc interessants.

Els seus destins són com històries de planetes.

Cada un és únic, sol, ell sol,

no n'hi ha cap altre que se li assembli.

I si algú ha viscut en silenci,

feliç en el seu racó,

la seva mateixa insignificança

l'ha fet interessant.

Cadascú té un món secret, ben seu,

on s'amaga el millor instant,

on s'amaga l'hora més terrible.

Però nosaltres no en sabem res.

I si un home mor,

mor també la seva primera nevada,

i el primer petó, i el primer combat...

Tot s'ho emporta.

Sí, queden llibres i ponts,

màquines i teles de pintors,

sí, moltes coses han de restar,

però alguna cosa fuig!

Així és la llei d'aquest joc sense pietat.

Desapareixen mons, no persones.

Els homes, pecadors i terrenals, els recordem,

però en realitat, què en sabíem, d'ells?

Què en sabem nosaltres, dels germans, dels amics?

què en sabem, de la nostra estimada?

Fins del nostre pare,

coneixent-ho tot, no en sabem res.

Se'n va la gent... No la podem retornar.

No podem fer renéixer els seus mons secrets.

I cada vegada,

tinc ganes de xisclar davant aquesta impotència."

Ievgueni Ievtuixenko (1933-2017)

Publicat dins d'Autobiografia precoç (1963)

(traducció d'Elena Vidal Fernández)

Aquesta és la necrològica que Oriol Pi de Cabanyes va publicar a La Vanguardia el 10.04.2017 amb motiu de la mort de Ievtuixenko als Estats Units:

"Amb Ievtuixenko se n'ha anat potser l'últim gran testimoni de la poesia com a fenomen de masses. La poesia declamada sense altra música que el so i el ritme de les paraules, com en l'oratòria sagrada o de míting. Passionari, abrandat, ell tot sol omplia estadis.

Nascut a Sibèria, prop del llac Baikal [el 18 de juliol de 1933], a la mort d’Stalin el 1953 va voler agafar la torxa de Maiakovski com a impulsor de lectures públiques i es va convertir en la figura clau de la cultura del postestalinisme. Sobretot poeta, era també narrador, escenògraf, actor i director de cine. Pasolini mateix va pensar en ell –com també en Allen Ginsberg, Jack Kerouac i fins i tot Luis Goytisolo– com a protagonista de la seva pel·lícula L’evangeli segons sant Mateu.

Inconformista, desinhibit, sobretot amb una ampolla de vodka a l’abast, Ievtuixenko va arribar a ser un poeta popularíssim no només a l'URSS d'entre la guerra freda i el desglaç sinó també als molts països que va visitar com a exponent de la cultura soviètica. Creient en les bondats del comunisme, era en el fons un romàntic defensor de la puresa d'un idealisme revolucionari que considerava traït per buròcrates i arribistes.

El recordo a Barcelona, quan va venir per a la commemoració del cinquantè aniversari de la fundació del PSUC, l'estiu de 1986. Va beure com un cosac quan uns quants escriptors vam sopar amb ell a la bodegueta del Gran Cafè, del carrer Avinyó. Alt, corpulent, portava pantalons ataronjats i s'expressava en un espanyol bastant acceptable, après possiblement a Cuba, on va tractar molt el Che i Fidel fins que va demanar clemència per a Padilla.

Es va oposar també a l'entrada dels carros de combat del pacte de Varsòvia a Praga, la primavera de 1968. Va escriure llavors un poema on demanava que la inscripció a la seva tomba digués: “escriptor rus, esclafat pels tancs russos a Praga”. Se li deu haver respectat el desig?

Va ser un poeta-combatent. I, com a tal, no exempt de contradiccions. “Una de les herències més terribles de l'estalinisme és aquesta deformació psicològica d'una part de la gent”, escriu a la seva Autobiografia precoç publicada aquí el 1967 amb un petit assaig de J.M. Castellet on es remarca el reformisme ètic d'aquell poeta que ja deia que “desapareixen mons, no persones.”

Ievgueni Ievtuixenko ha mort als Estats Units de Trump. I Europa viu una altra vegada l'esfondrament del “món d'ahir”. El Nobel hongarès Imre Kertész –també mort recentment– va profetitzar des del seu autoexili a Berlín que “la tercera generació recuperarà el nazisme, s'identificarà amb ell”. Desapareguda, amb l'oblit cada dia més evident de la història, la mala consciència pels crims del totalitarisme, puja electoralment Alternativa per Alemanya. I a Hongria i a Polònia ja governen líders intolerants. També a Rússia la tercera generació recuperarà, amb Putin, l'estalinisme, s'hi identificarà?... No, si és veritat que tot el que roman ho funden els poetes."