El Vaticà

Tiziano 1543

El Vaticà (una de les concrecions institucionals més qüestionables de l'Església catòlica) viu una crisi que malmet l'autoritat moral (en disminució) que l'Església encara té en l'opinió pública. Ha volgut preservar el seu prestigi institucional a base d'ocultar els casos de pederàstia i d'abusos sexuals a monges que es donaven en el seu si, i això no és possible (afortunadament) en un món com el nostre.

Certament, aquest no és l'únic problema greu que té l'Església catòlica, però és el més visible actualment, ja que afecta i escandalitza tant als catòlics com a la població en general (la majoria dels altres problemes de l'Església deixen indiferents als no catòlics). Per això l'Església reacciona ara declarant-se sorpresa i afligida, cosa que agreuja la qüestió perquè se sap que sempre ha estat conscient del problema i ha mirat d'ocultar-lo (amb recurs al secret pontifici si feia falta), amb la qual cosa la major part de les seves manifestacions actuals semblen expressions hipòcrites.

Aquest problema podria ser el detonant que portés a un procés de crisi i renovació, a una reforma en profunditat de l'Església catòlica (nou aggiornamento, nou Concili o el que sigui). Demanar perdó pel que s'ha fet sense emprendre cap reforma estructural que no permeti que això continuï passant (començant per l'abolició de la confessió individual, que pot haver fet bé històricament a alguns però que probablement en conjunt ha fet més mal que bé, permetent un perillós domini de les consciències) seria enormement inconseqüent. Aquesta reforma hauria d'incloure la mateixa desaparició del Vaticà com a Estat i com a instància jeràrquica operativa superior de l'Església catòlica, recuperant la seva identitat com a bisbat de Roma (i la basílica de Sant Pere com a catedral de Roma) amb una funció simbòlica de comunió de les Esglésies locals. En aquest sentit, que el bisbe de Roma convoqui als presidents de les Conferències episcopals del món a trobar-se plegats per parlar sembla prou adient.

Però els aparells institucionals com el de l'Església catòlica, les estructures eclesiàstiques (Vaticà inclòs), tenen molta capacitat de resistència, que faran servir ni que sigui al preu de fer perdre a allò que diuen representar la capacitat d'irradiació positiva en el món. Ara bé, és pràcticament segur que l'Església catòlica sortirà afeblida d'aquesta situació, cosa que porta a plantejar-se el dilema de si és millor la supervivència d'una Església afeblida o el risc d'una incerta i difícil renovació eclesial. Aquesta segona seria certament la nostra opció.


Nota addicional: Quins serien alguns dels altres problemes greus actuals de l'Església catòlica? Un de fonamental és que ha de passar de ser una estructura jeràrquica a ser una estructura democràtica, fonamentada en les comunitats “de base” coneixedores i aglutinades per la tradició, les quals s'haurien d'articular i dotar de mitjans per nodrir la seva existència, per fer-la més vibrant i significativa, sempre des de la més profunda autenticitat. Els pastors (inclosos els bisbes) han de ser elegits o proclamats per les comunitats. Les Esglésies locals o nacionals han de jugar un paper de primer ordre, coordinant-se per a intercanviar experiències i donar-se suport mutu. No hi ha inconvenient en atorgar una rellevància simbòlica especial al bisbe de Roma, però no és positiu seguir-lo tractant com a cap d'un Estat ni com a cap suprem d'una estructura piramidal jerarquitzada en sentit descendent.

Un altre gran tema és que l'equiparació entre homes i dones en el si de l'Església ha de ser total. I la qüestió dels papers respectius dels laics i els sacerdots ha de ser  replantejada a fons. La possibilitat del matrimoni dels sacerdots sembla indiscutible. La qüestió de l'homosexualitat ha de ser debatuda obertament, especialment pel que fa a les institucions monàstiques i a la qüestió de si els criteris de comportament moral han de ser diferents o no entre homosexuals i heterosexuals.

A nivell teològic la renovació ha de ser també profunda, incorporant les reflexions de les ciències i la filosofia actuals i renovant a fons el llenguatge teològic per tal que sigui comprensible per a un màxim nombre de persones, creients i no creients. A nivell litúrgic cal un gran esforç de descentralització, impulsant que cada comunitat utilitzi les formes que li resultin més pròpies i adients.

En general, podem dir que cal mantenir una veritable comunió entre els cristians, però aquesta comunió, feta possible per una clara referència a la tradició, ha de venir de la confluència de diversitats des de baix, no d'una imposició uniformitzadora des de dalt.