Abusos sexuals i Església

Saura 1961

A La Vanguardia del 17.02.2109 hi ha un escrit d'un grup de reconeguts intel·lectuals catòlics sobre "Abusos sexuals i Església". S'accepten i es denuncien els fets greus en aquest àmbit. Però com passa sovint en les manifestacions sobre el tema des de l'Església catòlica, no s'aconsegueix evitar el "sí, els fets són reals i greus, però..." i llavors venen consideracions que miren de rebaixar la gravetat dels fets. En aquest text de La Vanguardia això passa "menys" que en la majoria d'altres textos eclesiàstics sobre el tema, però també passa.

I aquest "però" fa mal a l'Església, la posa a la defensiva, assenyala la temptació de l'autojustificació. És un àmbit on no hi pot haver "peròs" de cap mena. Els fets són aquí i se n'han d'assumir les conseqüències. I no n'hi ha prou amb demanar excuses: cal desmuntar els mecanismes estructurals que han afavorit aquestes pràctiques (massa nombroses com per poder ser considerades simples problemes de "febleses individuals").

L'escrit esmentat reconeix que són "actuacions injustificables de determinats sacerdots i religiosos que haurien comès actes de pederàstia o altres tipus d'abusos a menors". I reconeix que "aquests actes han estat silenciats en l'interior de la comunitat religiosa o diocesana enviant el religiós o el capellà a altres indrets, per estalviar-se –massa còmodament i irresponsablement– escàndols i problemes". Els autors els consideren "actes injustificables, delictes execrables, i que afecten la credibilitat" d'una institució com l'Església. Afirmen que "l'Església no només té l'obligació de demanar perdó, posar remei i adoptar un criteri universal en l'abordatge dels casos que hi pugui haver", sinó que "també ha de reparar els danys causats i exposar el seu propi relat dels fets". I reconeix que "fins ara això no s'ha fet en el grau necessari. Durant massa anys l'Església ha actuat amb retard i manca de coratge".

Llavors apareix el primer "però": "Dit això cal, però, examinar i delimitar la gravetat real dels diversos casos tenint en compte (...) la presumpció d'innocència, perquè sota l'heterogènia qualificació d'abusos es troben des de conductes inadequades, o simples interpretacions errònies de situacions equívoques, fins a veritables actes moralment escandalosos i judicialment punibles". Aquí es comença a notar cert aire d'autojustificació de l'injustificable. Confirmat per la consideració que "una bona part de les denúncies es refereixen a casos que es remunten als anys cinquanta i seixanta del segle passat, de manera que el presumpte autor és mort o és un ancià molt retirat del món. Tampoc queden les persones, bisbes o altres responsables eclesials, que podien conèixer i havien de jutjar el cas. Aclarir les coses en aquestes circumstàncies és difícil."

Llavors es diu que "el fet que l'escrutini es basi en l'acumulació de casos al llarg d'un prolongat període de temps, de mig segle o més, resulta especialment devastador per la magnitud del seu impacte, i enllà de suscitar un veritable clamor de justícia, també pot ser aprofitat com a pretext per a una causa general contra l'Església, com passa en un cert nombre de mitjans de comunicació." Surten les posicions defensives. Ni que sigui cert aquest aprofitament, no hi ha lloc per a aquesta queixa, ni que sembli justificada. Perquè no es tracta de "nombrosos fets aïllats", sinó del resultat de determinades estructures institucionals. I aquí el lament de l'escrit quan diu "no es diu que aquest o aquell capellà és responsable, sinó que se'n fa l'Església en el seu conjunt" és incorrecte, perquè la responsabilitat és certament col·lectiva. No només és la responsabilitat d'aquest o aquell capellà -que també- sinó que hi ha una "culpa estructural" indefugible. La sèrie americana The keepers ho mostra prou bé.

I llavors apareix l'altre freqüent recurs exculpatori: "això no només passa a l'Església, sinó que també passa a altres àmbits socials". Excusa impresentable per una institució que vol ser model i propulsora de virtuts, d'una vida santificada. L'escrit mira de fer-ho amb molta prudència, reconeixent la deguda exemplaritat de l'Església: "Certament, un nombre de casos d'aquest tipus es revelen cada any en famílies, associacions esportives o escoles, i no per això s'obre una causa general contra elles. Aquesta crítica resulta justa i enriquidora quan reclama a l'Església l'exemplaritat que seria d'esperar d'una institució que aspira i exhorta a un grau superior de responsabilitat i virtut". Però no pot evitar caure novament en la temptació defensiva: "Dissortadament, massa sovint s'hi barregen exageracions i mitges veritats, prejudicis i rancúnies, que contribueixen a la confusió de tots plegats, més que no pas a una solució real del problema."

El paràgraf final mereix especial atenció, perquè s'hi invoquen dos conceptes (el perdó i la consideració que el cristianisme no és puritanisme) que acaben d'embolicar la troca: "Finalment, i independentment que tots els casos han de ser aclarits i perseguits per la justícia ordinària, també convé recordar que el perdó forma part de l'essència del cristianisme. El cristianisme no és puritanisme, sinó invitació a una vida més justa i plena, i per això sempre és possible tornar a començar, fins i tot els autors dels pitjors fets, amb reparació als agreujats o perjudicats, i voluntat sincera i eficaç d'esmena."

És difícil no llegir aquesta darrera frase com a un cert intent de "comprensió" (com li va passar a l'arquebisbe de Tarragona quan va parlar del tema). I quin sentit té aquesta referència a que el cristianisme no és puritanisme? No és un altre "argument explicatiu" o fins i tot "justificatiu"? Vol dir que com que el cristianisme no és puritanisme, es poden "comprendre" aquests fets? I certament el cristianisme no és puritanisme, i ja sabem que ningú no pot tirar la primera pedra, perquè tots som pecadors, però sí que el cristianisme és una invitació a la puresa...

Considerar que cal perdonar, públicament i com a col·lectiu, els autors dels fets és fora de lloc. Potser un sacerdot pot perdonar a individus en el marc del sagrament de la penitència i des d'un penediment real, però aquest no és el tema que es discuteix aquí. El greu és el pecat estructural, que cal reconèixer obertament, i aquest no es perdona sinó que només es pot combatre amb profundes reformes estructurals.