Acció desinteressada

Diu la tradició hindú que l’acció és superior a la inacció. Que cal treballar sempre, però no per obtenir un resultat, sinó com un oferiment a la divinitat, com un sacrifici sagrat. El recurs simbòlic de l’oferiment a la divinitat, al Suprem, és adient per assenyalar quelcom que no deriva del nostre raonament, sinó que ve d'una saviesa profunda, com si vingués de més enllà de nosaltres; no es correspon amb l’espontaneïtat de la condició humana.

Diu la tradició hindú que sempre cal actuar, però no s’ha de posar el cor en la recompensa. S’ha de reaccionar igual davant dels èxits que davant dels fracassos (equanimitat). Això porta pau i joia. Fer això és correcte, és legítim experimentar aquesta pau, no és dolent experimentar-la, en aquesta mena d’acció no hi ha elements foscos, no hi ha “pecat”; no és la pau de la indiferència i la insensibilitat.

Per dir tot això amb més precisió la tradició hindú diu que es tracta d'una acció “pura”, i per tant digne de ser oferta a la divinitat. Aquesta acció pura (equànime i sense recompensa) és “inhumana”, no sorgeix de l'espontaneïtat humana, és com si vingués d'un altre àmbit, un àmbit sobrehumà, i per això cal la referència a Déu per parlar-ne. Però aquesta conclusió és fruit de l’experiència humana, una experiència humana que per la seva peculiaritat necessita – i fa servir – una formulació que fa referència a la divinitat. És, doncs, una acció “inhumana”, que va més enllà de l’espontàniament humà, però també podríem dir que és una acció “veritablement humana”.

Diu la tradició hindú que cal anar més enllà dels parells de contraris. Ni atracció ni aversió, el camí del mig. Això és font de pau i joia, de llibertat i d’harmonia. Compte amb les passions obnubiladores, les esperances inútils, els pensaments egoistes. No esperar res, no confiar en res. Això porta joia. És important el coneixement d’un mateix, conèixer la pròpia ànima. 

Diu la tradició hindú que cal tenir l’ànima en pau per a preparar bé l'acció, la lluita. L’acció és inevitable. Acció sí, recompensa no; cal oferir les accions al Suprem, a Déu (no a mi mateix, als meus interessos). O sigui, en llenguatge simbòlic: l’acció com a sacrifici sagrat, que porta a la puresa i a la pau. L'acció és compatible amb el silenci.

Com portar, doncs, la pau a l’ànima? Amb l’equanimitat davant les situacions confrontades (la “saviesa serena” del camí del mig, ni atracció ni repulsió). Estant content amb qualsevol cosa que ens vingui (“tot ve de Déu”, o sigui “tot està més enllà del control de la nostra voluntat”). Això porta joia.

Hi ha, doncs, tres camins: 1) el de la passivitat i la marginació del món, 2) el de la passió i l’acció interessada que ens porta a dependre d’èxits i fracassos, i 3) el camí del mig: l’acció desinteressada, l’acció sense finalitat, l’acció que no està lligada al resultat, l’acció lliure... Aquest camí del mig és inhumà; o, dit amb precisió, transhumà; d’aquí la necessitat de referència a la divinitat.

Diu la tradició hindú que l'harmonia porta a la contemplació, la qual porta a la pau, la qual porta a la joia. Un itinerari ascendent i lluminós que convida a ser seguit.

Diu la tradició hindú que l'experiència religiosa és l'assoliment d'un estadi situat just més enllà de la racionalitat. Molt a prop d'ella, però una mica més enllà. Mantenir aquesta proximitat a la racionalitat és important. Ser conscient d'anar un pas més enllà d'ella també. Només un pas.

Diu la tradició hindú que hi ha tres maneres complementàries d'accedir a la divinitat: el camí del coneixement, el camí de la devoció (amor, emoció), el camí de l'acció. Es donen a totes les religions? La resposta sembla més aviat afirmativa.

I la tradició hindú ens porta a plantejar-nos molts altres temes, i ens ajuda a fer-ho. Com ara el de la relació entre religió i ascetisme. Fins a quin punt es demanen l'un a l'altre? En totes les religions hi ha corrents ascètiques, però en moltes tradicions hi ha hagut alhora expressions religioses que en són ben lluny, plenes de pompa i ostentació de riquesa. També hi ha corrents que propugnen la senzillesa sense necessitat d'arribar a l'ascetisme. És una qüestió a treballar.

Un altre tema rellevant és el de la relació entre religió i purificació. És imprescindible la puresa per assolir l'experiència religiosa? Què fer amb les faltes comeses? Es pot deixar enrere la mala consciència? De la confusió, de la foscor, es pot accedir a la claredat? Com? Els banys rituals al Ganges poden ser un gest simbòlic d'aquest procés: la immersió en l'aigua com a signe de purificació, de deixar enrere les impureses acumulades. Un altre signe significatiu de l'hinduisme és el de considerar el lotus com a imatge de la netedat, de la puresa.

Van lligades la religió i la distanciació o distanciament (detachment), el no aferrament, el mirar les coses amb perspectiva, l'alliberament de les dependències? Aquest és un altre aspecte compartit per diverses tradicions. Ens podem preguntar doncs si hi ha similitud entre la vairagya hindú i l'ataràxia grega (que, segons la Viquipèdia, "és la disposició de l'ànima proposada pels epicuris, estoics i escèptics, gràcies a la qual assolim l'equilibri emocional, mitjançant la disminució de la intensitat de les nostres passions i desigs i la fortalesa de l'ànima davant l'adversitat, i finalment la felicitat, que és la finalitat d'aquests tres corrents filosòfics. L'ataràxia és, per tant, tranquil·litat, serenitat i impertorbabilitat en relació amb l'ànima, la raó i els sentiments."

També és significatiu plantejar-se la relació entre religió, docilitat i humilitat. Cal ser dòcil, humil, obedient, per assolir l'experiència religiosa? Algunes tradicions ho consideren així, tot i que des de l'humanisme s'ha considerat aquest vincle com una possible font d'alienació i manipulació. Com conjuminar la llibertat personal i el vot d'obediència, per exemple?

La tradició hindú subratlla el vincle existent entre religió i respecte per a totes les criatures vivents, una de les manifestacions més visibles del qual és la veneració de les vaques. Aquest respecte s'ha d'estendre a tots els animals i plantes, i es manifesta en el manament de no matar, no només a d'altres humans, sinó a altres éssers vius. De vegades no és de fàcil aplicació: tots els animals sacrificats per menjar són una interpel·lació colpidora. I els jardiners (i totes les persones que conreen plantes) estan sovint alhora preservant uns éssers i destruint-ne uns altres. Com fem també amb tots els éssers vivents transmissors de malalties.

L'hinduisme reconeix la vinculació entre religió i cos, cosa que altres tradicions tenen més dificultat en fer. La gran pregunta aquí és si la tendència del cos al plaer esdevé un obstacle per a l'elevació espiritual, o bé, convenientment tractat, la pot afavorir. La corrent tàntrica de l'hinduisme reflexiona al respecte. 

És la religió un alliberament de les limitacions humanes? Aquest és un dels oferiments més atractius de les religions, però el camí per tal que ho sigui no és tan evident. Una versió simplista, elemental, d'aquest camí pot convertir la religió en manipulació i alienació de les consciències; cal anar amb molt de compte amb el que es promet, amb el que s'ofereix.

Una de les expressions més conegudes i boniques de l'hinduisme és Sat-xit-ananda (literalment puresa-subtilitat-èxtasi, també claredat de comprensió (coneixement)-consciència-plenitud). La pregunta és si aquest itinerari és una dinàmica automàtica (el coneixement porta necessàriament a la plena consciència, la qual porta necessàriament a la felicitat) o bé s'han de seguir determinats passos per tal que això sigui així. Per això és lícit preguntar-se si la consciència és sempre una font de joia, o pot ser també una font de sofriment o fins i tot de desesperació. Com tampoc no és clar que molt de coneixement comporti una plena lucidesa respecte a un mateix i a la naturalesa del món i de la vida. Aquest itinerari es pot donar, però cal saber fer-ho.

I és que no es pot oblidar que cal treballar bé  un mateix sobre un mateix per assolir la transcendència, l'experiència religiosa. És cert que de vegades aquesta es presenta com una irrupció espontània (la famosa caiguda del cavall de Sant Pau) però normalment cal un camí laboriós per assolir-la, i sense garanties que aquest camí laboriós acabi amb èxit.

La tradició hindú és molt antiga i molt rica, i explorar-la és una gran font de coneixement i de joia.