V.O.

Sonia Delaunay 1908

Les pel·lícules de cinema i les sèries s'haurien de veure sempre en versió original, encara que ens sigui totalment desconeguda la llengua en que estan parlades. Siguin en suec o en japonès, en rus o en àrab. Els subtítols ja ens permetran seguir els continguts, i podrem gaudir de la música de la llengua original, de l'entonació, del matís tímbric que caracteritza cada llengua. Alhora, podrem gaudir de la interpretació dels actors, sempre malmesa pels doblatges, per bons que siguin. 

Això representa, certament, l'esforç de llegir els subtítols, però aquesta és més una barrera psicològica que real, ja que acaba essent un automatisme del que ni prens consciència.

El tema és especialment delicat a Catalunya, on pràcticament no hi ha doblatge en català i es considera que aquesta és una batalla important per a la supervivència de la nostra llengua. Crec que seria millor fer exactament el contrari: no doblar res al català, i fer-ho tot amb subtítols en català. Al cinema i a la televisió. A la llarga, gaudiríem dels resultats d'aquesta política: un increment del nivell de sensibilitat i de cultura.

És una opció per un alt nivell de qualitat cultural. Alguns la consideren una posició elitista; no crec que ho sigui, més aviat em sembla una posició democratitzadora, ja que vol posar un producte cultural de qualitat a l'abast de tothom. Alguns la consideren una posició extrema, radical; però sense radicalitat no trencarem les dinàmiques de conformitat i esllanguiment.

Sense esforç i sense qualitat no tenim possibilitats de continuar existint com a cultura; la cultura catalana no pot sobreviure si no ofereix un espai qualitativament interessant, atractiu. Altres generacions han fet esforços equivalents, en entorns difícils (pensem en la normalització lingüística de Pompeu Fabra). Tenim el repte al davant.