Interpretacions de la Setmana Santa

Masaccio 1424

El Culturas de La Vanguardia del 23.03,2024 publica un bon article de Joan-Carles Mèlich titulat "On és Déu durant el Dissabte Sant?". El text s'il·lustra amb unes curioses fotografies sobre una processó que se celebra a la platja de València per part de la Germandat del Crist Salvador i de l'Empara, fotografies dignes de publicació però que no s'escauen amb l'article; és una llàstima, donada la gran riquesa iconogràfica existent al voltant de la Setmana Santa. Potser haurien hagut de deixar a les mans d'Isabel Gómez Melenchón, col·laboradora del Culturas, la tria d'imatges per acompanyar la notable aportació de Joan-Carles Mèlich.

Voldria complementar les consideracions de l'article esmentat amb unes quantes consideracions més:

1.- La Setmana Santa es diu així perquè abasta tota una setmana, des del Diumenge de Rams al Diumenge de Pasqua. Les interpretacions sobre la dimensió messiànica de Jesucrist subratllades amb les escenes del Diumenge de Rams són dignes de consideració, però ara no hi entrarem.

2.- Si no volem abastar tota la setmana, la reducció s'hauria de fer a quatre dies i no tres. El Dijous Sant és tan important com els altres tres. En ell hi ha tres moments clau: el Sant Sopar, Getsemaní i el prendiment de Jesús.

2.1.- El Sant Sopar és una celebració de la Pasqua jueva per part de Jesús i els seus deixebles. Subratlla, doncs, la "judeitat" de tots ells. Es troben per a una celebració religiosa jueva. A aquesta dimensió se n'hi han afegit d'altres, aprofitant l'escena: per una banda, el comiat de Jesús dels seus deixebles, ja que ell es tem que aviat serà objecte de detenció i mort; i, per altra banda, l'anomenada "institució de l'eucaristia", probable retroprojecció d'un ritual litúrgic creat pels primers cristians per celebrar el record de Jesús. Aquest ritual litúrgic s'hauria fet projectant sobre l'escena del darrer sopar una simbologia preexistent sobre el fet de "menjar" un déu, que formava part de tradicions simbòliques anteriors; es posa en boca de Jesús la oportunitat de celebrar el seu memorial compartint el pa i el vi vistos com a representació del cos i la sang del Crist. Les tradicions religioses en saben molt d'aquests reciclatges simbòlics i de projectar unes tradicions sobre unes altres.

2.2.- Getsemaní és l'escena, posterior al Sant Sopar, en la que Jesús, neguitejat pels seus pressentiments, vol retirar-se a pregar. Demana als seus tres deixebles més propers, Pere, Jaume i Joan, que l'acompanyin en la seva pregària. Però aquests, per dues vegades, s'adormen, i deixen a Jesús sol (es subratlla així la soledat amb que els humans afrontem sovint els moments més intensos, més dramàtics, més decisius). Jesús prega adreçant-se a Déu i li demana que li estalviï el que pressent què ha de passar. Ho fa molt angoixat ("suant sang", es diu, en una imatge molt gràfica). No obté resposta, però el seu neguit va minvant i es va transformant en acceptació; s'atribueix aquesta experiència íntima, subjectiva, d'apaivagament a la intervenció d'un element extern que hi ajuda, un àngel, una imatge simbòlica també interpretable.

2.3.- Assumida la situació, Jesús dóna per acabada la seva pregària, desperta als que dormien i van a reunir-se amb la resta de deixebles en el moment que arriben els guardians del Temple de Jerusalem i procedeixen a la detenció de Jesús per ordre del Sanedrí, les autoritats religioses jueves. És la coneguda escena del prendiment, iniciada amb la traïció de Judes, que l'assenyala fent-li un petó (el tema de Judes és objecte també de diverses lectures simbòliques). Els Evangelis de Mateu (26, 36-46), Marc (14, 32-42) i Lluc (22, 39-46) expliquen de manera molt sintètica però impactant aquestes escenes de Getsemaní i el prendiment.

3.- La dinàmica que s'obre a continuació (mort-resurrecció) és també la projecció en Jesucrist d'una simbologia preexistent, amb la intenció de subratllar la seva divinitat. La tradició simbòlica indicava que molts herois o déus encarnats eren homes d'una trentena d'anys, en la plenitud de la seva humanitat, que morien, baixaven als inferns i ressuscitaven o eren ressuscitats. Això es projecta també en Jesucrist per emfatitzar la seva condició de Fill de Déu. De fet, aquesta tradició simbòlica té dos fonaments previs, cosmològics, en dos fenòmens naturals: el solstici d'hivern, quan sembla que el sol va escurçant la durada de la seva presència i durant tres dies no queda clar si la nit, la foscor acabarà essent hegemònica o bé el dia es tornarà a allargar i el sol, la llum, prevaldrà i recuperarà el seu protagonisme; i l'equinocci de primavera, quan el món vegetal ressorgeix després de l'hivern, quan flors i fulles surten de terra com si ressuscitessin després de l'hivern. Les tradicions religioses havien utilitzat aquests fenòmens còsmics per a les seves estructures simbòliques; els déus, com el sol, no moren, sinó que ressusciten. Representen el triomf del la claredat sobre la tenebra, de la calor sobre el fred, de la vida sobre la mort. I això conforta els humans.

4.- Per tant, la trilogia Divendres Sant (mort de Jesús a la creu) - Dissabte Sant (descens de Jesús als inferns, objecte també de diverses lectures simbòliques, entre elles la de salvar també als humans morts abans de la vinguda del Salvador) - Diumenge de Pasqua (resurrecció de Jesucrist, seguint l'esquema tradicional assenyalat) és interpretable en base a aquestes tradicions simbòliques.

5.- Sant Pau i la major part dels teòlegs cristians insistiran llavors en la centralitat pasqual, en la importància decisiva de la resurrecció. Però aquesta només és una de les possibles teologies cristianes. Certament, és una que ha tingut molt d'èxit, ja que no només recull la tradició de la resurrecció dels déus-herois sinó que encaixa amb l'espontani desig humà d'immortalitat, de pervivència, de sobreviure a la mort i accedir a una vida eterna. Els déus ressuscitats esdevenen així penyora, garantia d'aquesta resurrecció de tothom, sigui just després de morir, sigui "a la fi dels temps", quan el cosmos canviarà la seva condició, segons les visions apocalíptiques. Però em sembla que es pot ser cristià sense posar l'accent, la centralitat, en la resurrecció de Jesús, aquesta projecció de potents simbologies anteriors.

6.- Mèlich fa una certa contraposició entre els Evangelis com una reflexió sobre allò sagrat o una revelació de la divinitat i els Evangelis com una meditació sobre l'ésser humà, subratllant que ambdues reflexions no s'exclouen entre elles. D'acord, però potser la contraposició no és tan marcada; potser tota reflexió sobre allò sagrat o una revelació és una meditació sobre l'ésser humà. Les imatges simbòliques religioses no ens parlen d'un altre món, sempre són maneres de parlar d'aquest món i de la humanitat. Maneres curioses, peculiars, amb la seva gràcia i les seves limitacions, però maneres de pensar la condició humana, no la condició divina. Fer referència a la divinitat és un recurs peculiar i oportú per ampliar o complementar la reflexió sobre el que som els humans.

7.- Mèlich diferencia en paral·lel entre escrits teològics i escrits ètics, i indica que Divendres Sant, Dissabte Sant i Diumenge de Glòria són tres maneres "que té l'existència d'instal·lar-se en la vida quotidiana". És suggeridor.

7.1.- El Divendres Sant assenyalaria "la humiliació, el patiment, la passió i la mort". I es pregunta: com continuar vivint a partir d'aquesta mort? Com habitar un món en el qual la mort té l'última paraula? És un mirar la vida des de la mort, "som éssers relativament a la mort, perquè és ella, la mort, el que estructura la condició humana", "l'anticipació de la mort és el que és propi de l'existència". Em sembla ben expressat i ben cert.

7.2.- El Diumenge de Glòria, diu Mèlich, gira al voltant de la resurrecció: "la resurrecció passa per la mort, assumeix la mort, la passió i el dolor, però el que afirma és la superació de la mort, el triomf de la vida", "la mort no té ni pot tenir l'última paraula, ni en el cas de Déu ni en el dels homes. La mort no és el final, però perquè hi hagi vida, hi ha d'haver mort." Ben dit, bonic. Una bella imatge, mentre no es confongui amb una descripció d'esdeveniments reals. Podem parlar simbòlicament de resurrecció, té les seves virtuts. Però no en podem fer un fonament de voluntarisme, de desdibuixament de la realitat de la condició humana. Pot ser útil la imatge de la resurrecció, però el cas és que de fet no ressuscitarem, per molt de greu que això pugui saber a certs creients i als no creients que en el fons esperen que aquests creients tinguin raó... i acabem ressuscitant tots (tot i que sovint aquests creients que veuen literal i no només simbòlica la resurrecció consideren que només ressuscitaran els qui hagin "cregut" en Jesucrist). Som éssers impermanents, volàtils, fugissers.

7.3.- El Dissabte Sant, diu Mèlich, "és un dia que queda ocult, dissimulat, com si no tingués importància" (potser deixa massa de banda el tema de la baixada als inferns, de difícil interpretació). Dissabte Sant, diu suggeridorament, "expressa el buit, l'interrogant que no pot ser resolt, l'absència". "Som éssers en falta", diu en una bonica formulació. "On és Déu el dissabte? I alhora, on és l'home en aquest buit de Déu? Com pot habitar un món en el qual s'ignora el lloc de Déu?" "La fe més radical és la que sorgeix en l'absència de Déu, i Dissabte Sant és el dia que expressa aquesta absència, aquest silenci." "Dissabte Sant fa referència a la qüestió de si es pot viure en aquest silenci, en aquest buit, si es pot habitar aquest silenci sense caure en la desesperació, si es pot existir en el dubte de Déu. Déu és mort o viu? I si és viu, on el podem trobar? I si al final no hi hagués res? I si no hi hagués més que mort?" "Dissabte és l'anhel de l'impossible, perquè malgrat tot no hi ha més remei que continuar esperant, perquè l'espera és el lloc que dóna sentit al disbarat de l'existència." Expressions encertades, motivadores, enriquidores, qua cal agrair a en Joan Carles Mèlich i que inciten a treballar en la interpretació simbòlica. Expressions amb una tonalitat existencial que subratlla un cert dramatisme de la condició humana. Un dramatisme real, però que pot ser assumit, acceptat, sense caure en la desesperança. La simbologia religiosa ens ajuda en aquesta acceptació. Perquè no es tracta de negar la realitat, de substituir-la per somnis, fantasies, vanes aspiracions. Les coses són com són. Però essent així, tenen gràcia i valor. Per mortals que siguem, tenim gràcia i valor.