La paciència, valor modest

Hernández Pijuan 1976

Hi ha valors amb un aire d’humilitat, de senzillesa. Valors que no aixequen grans passions ni entusiasmes. Valors que s’assemblen una mica a modestes eines de camperol, de fuster. Que semblen lligar poc amb l’ambient “fashion” o de “glamour” que sembla imperar avui en dia en l’imaginari col·lectiu conformat pels mitjans de comunicació i, més encara, per la publicitat. Són com valors d’una altra època, d’un altre món ja periclitat, un món agrari on calia esperar que les collites maduressin, on qui marcava el ritme eren les estacions.

La paciència, la capacitat d’esperar sense neguitejar-se, i els seus amics la serenitat, la persistència, la tenacitat, pertanyen a aquesta colla de valors modestos. Semblen associats amb la lenta discreció de la vida monàstica, amb l’ora et labora regular i persistent dels benedictins. O amb la discreta tasca dels mestres rurals. I amb la ja esmentada manera de fer del pagès, o amb la de l’artesà. El món actual viu d’immediatesa, les notícies només ho són 24 hores, la feina es fa contrarellotge, i l’oci també; tot va de pressa, sempre falta temps...

Però com podrem viure sense paciència? Els ritmes còsmics i els ritmes biològics no es poden accelerar. Les coses bàsiques necessiten el seu temps per madurar. El cos humà no pot créixer a un ritme diferent que el que li marca la natura que l’ha originat. La ment necessita conreu, anar-se nodrint amb regularitat: no podem aprendre en un any el que abans s’aprenia en cinc. Les relacions personals també demanen temps: accelerar-les és sovint destruir-les, encara que en un primer moment no ho sembli. I el cultiu de la pròpia interioritat, la maduració de la personalitat, l’ampliació de la sensibilitat, el treball de les emocions, l’aquietament del diàleg interior, l’obertura al que depassa el coneixement racional, tot això no es pot fer un dia per l’altre, no es pot fer de cop. Sens paciència, res d’això és assolible.

No és fàcil, la paciència. És ben humà impacientar-se, voler resultats immediats. Per operar, la paciència ha d’establir sovint una aliança amb la confiança. Si estem convençuts que quelcom acabarà esdevenint, podem ser pacients. Si dubtem, obrim la porta al neguit. I sovint dubtem. Dubtem del futur, de la possibilitat de millorar, d’obrir nous horitzons, d’experimentar novetat. Dubtem de la capacitat de la societat per funcionar bé, per oferir-nos entorns humanament acollidors, per proposar-nos projectes vitalment estimulants. Dubtem dels qui tenim a prop, dels qui estimem. Dubtem de la possibilitat de superar una malaltia, o un estat d’ànim desolat. Dubtem de nosaltres mateixos, de la nostra consistència, de la nostra fermesa. Redescobrim, doncs, la paciència. Valorem-la. És la nostra gran aliada per afrontar el pas del temps, per superar els moments difícils, per entomar l’inesperat que ens desconcerta, per assumir el dolor. Incorporem-la a les nostres vides, a la nostra manera de ser. Ens ajuda a viure dignament, humanament.

(escrit publicat a la revista "Valors", núm. 45, gener 2008)