Les imatges de Déu a "Cast away"

“En un cert temps, com és habitual, jo deia ser jo mateix;

al veritable Mateix no el veia, només sentia el seu nom.

Confinat en mi mateix, no vaig poder trobar al Mateix,

Fins que vaig abandonar al mateix i vaig assolir el Mateix.” (Poema sufi)

“Entre tu i jo hi ha un “jo soc” que em turmenta;

oh, aparta d’entre nosaltres el meu “jo soc” amb el teu “Jo soc.” (Al Halladj, Dîwân, M. LXIV)

“No estaràs construït fins que no estiguis en ruïnes”

(Yunus Emré)

“La meva vida es resumeix en tres paraules:

era cru, vaig ser cuit, i després calcinat” (Rumi)

“Un arribà a la porta de l’Amat i va trucar. I una veu des de dins digué: “Qui hi ha?”

I l’amant contestà: “Soc jo”.

Llavors la veu digué: “No hi ha lloc en aquesta casa per a tu i jo”.

I la porta no li fou oberta. De manera que l’amant retornà al desert i dejunà i pregà. Al cap d’un any, tornà altre cop a la porta de l’Amat i trucà. Altre cop digué la veu des de dins: “Qui hi ha?”

Aquest cop l’amant, que havia après la renúncia de si mateix, contestà dient: “Ets tu”.

I es va obrir la porta.”

(Narració sufí)

Tot i no saber quines eren les intencions explícites o conscients de William Broyles Jr. (guionista), Robert Zemeckis (director) o el mateix Tom Hanks (actor i promotor de l’obra) quan van realitzar Cast away, no crec que sigui il·legítim fer-ne una interpretació religiosa. En aquest sentit, goso dir que es pot veure com un conte sufí, o fins i tot com un poema sufí, ja que no hi manca la bellesa formal i la intensitat de sentiment. Paradoxalment, el cinema nord-americà hauria fet una contribució a la mística islàmica.

Cast away (“llençat en una diferent direcció, o a un lloc diferent”) parla de l’experiència de l’abandó, de la submissió total, de la renúncia a tota voluntat de governar la pròpia trajectòria. L’home, atrafegat per les seves cuites en el mercat, creu governar el seu temps, la seva vida (l’escena inicial a Moscou expressa aquesta reflexió sobre el control del temps). Llavors intervé una terrible tempesta, que porta l’home a una illa deserta. No hi ha res, excepte el mínim per sobreviure: aigua de pluja, cocos, crancs i peixos. Una gruta a les entranyes de la roca el protegeix. Aconsegueix fer foc. Ha de crear-se un interlocutor, Wilson (un dels encerts més originals de l’obra). Però la soledat es fa insuportable. Com ell mateix explica més tard, mira de penjar-se, però no li és possible. Llavors experimenta –com una lleu envoltura càlida, crec recordar que diu- la vida més enllà del propòsit. La desaparició del “jo”, de l’ego. No pot fer res, no pot tenir cap projecte, no pot exercir cap voluntat, ni la de morir. Fa l’experiència de la vida totalment despullada; res més que viure. I ho accepta.

I quan ha fet aquest pas, quan ja està preparat, quan ja està cuit (la imatge sobtada de l’home després de quatre anys de soledat, sense roba, torrat pel sol, amb el cabell llarg, il·lustra molt bé aquesta transformació), el destí li ofereix la possibilitat de sortir de l’illa (mitjançant un tros de plàstic trencat, una deixalla aparentment inútil, que arriba del mar). Però és una sortida peculiar: la de llançar-se en mans del terrible desconegut, l’immens oceà. Això demana un gran esforç, l’oceà no es deixa abordar fàcilment. Ell mateix ho havia experimentat en un intent precedent, poc després d’arribar a l’illa, quan encara no estava prou cuit, prou madur, quan encara no s’havia buidat prou de si mateix com per ser acceptat per l’oceà; faran falta els quatre anys de soledat perquè això succeeixi (la diferència ve a més simbolitzada per l’estri emprat per llançar-se a l’oceà, de lona inflable el primer, de troncs el segon; és el més “primitiu”, el més proper a la natura, el que li permet sortir, no el més “modern”, civilitzat, tecnològic). Aquest doble intent, tan ben mostrat a la pel·lícula, es correspondria amb aquella narració del Masnawi de Rumi, tan semblant a un dels textos inicials:

“Una vegada un home arribà i trucà a la porta del seu amic.

El seu amic digué: “qui ets, oh fidel?”

Ell digué: “Soc jo.”

L’amic respongué: “No hi ha admissió.

No hi ha lloc per al que és cru a la meva festa ben cuita.

Només el foc de la separació i l’absència

pot coure al cru i alliberar-lo de la hipocresia!

Ja que el teu ego encara no t’ha deixat,

has de cremar en ferotges flames.”

El pobre home s’allunyà i durant tot un any va viatjar

cremant de dolor per l’absència del seu amic.

El seu cor cremà fins que fou cuit;

llavors tornà i s’apropà a la casa del seu amic.

Trucà a la porta amb por i torbació

que alguna paraula descuidada pogués caure dels seus llavis.

El seu amic cridà: “qui hi ha a la porta?”

Ell respongué: “Ets Tu qui és a la porta, oh Estimat!”

L’amic digué: “Ja que aquest soc jo, deixa’m entrar;

no hi ha lloc per a dos “jo” en una casa.”

En el segon intent l’home aconsegueix posar-se en mans de l’oceà, perdent-ho tot, arribant al límit del despullament i l’abandó: perd el tros de plàstic que li feia de vela i aixopluc, perd Wilson –el cor li esclata en plors- i, gest magnífic, potser el moment culminant de l’obra, preciosament filmat sobre un mar gris, finalment ell mateix abandona els rems que s’havia construït i es deixa anar del tot. És llavors quan apareix, silenciosa i impressionant, la enorme massa del modern vaixell de càrrega salvador.

L’home viu, doncs, difícils processos potser evocats per aquest difícil poema:

"Primer el recolliment, després el silenci;

més tard l'afàsia i el coneixement, després la descoberta;

finalment, la nuesa.

Primer l'argila, després el foc;

més tard la claredat i el fred, després l'ombra;

finalment, el sol.

Primer les roques, després la plana;

més tard el desert i el riu, després la crescuda;

finalment, l'assecament que permet el pas.

I és primer l'embriaguesa, després la desil·lusió;

més tard el desig i la proximitat, després la reunió;

finalment, l'alegria.

I és primer l'abraçada, després la distensió;

més tard la desaparició i la separació, després la unió;

finalment, la calcinació.

I és primer l'angoixa, després la recordació;

més tard l'atracció i la conformitat, després l'aparició divina;

finalment, la investidura.

Frases aquestes accessibles només per aquells

que consideren que aquest món no val més que un ral.

I veus de darrera la porta,

però és sabut que les converses dels homes, quan algú s'apropa,

s'ensordeixen en un murmuri." (Al Halladj, Dîwân, Q. IV)

La història podria acabar aquí. L’home s’hauria salvat de la soledat i la natura. Però, sàviament, l’obra repeteix el cicle. Substitueix l’illa deserta per la societat, l’empresa, els amics (la patètica i alhora normal festa de benvinguda a Memphis). Substitueix l’immens oceà per les immenses planes buides, que ja havíem vist a les primeres imatges de la pel·lícula. I l’home torna a fer per segona vegada l’experiència del buit: la seva dona estimada s’ha tornat a casar i ha tingut una filla. Altre cop el despullament. I altre cop l’acceptació, l’abandó, la submissió. Però quan fa aquest pas, llavors se li obren totes les rutes: la cruïlla de carreteres de l’escena final el pot portar a tot arreu, fins i tot a l’escultora… No sabem què farà, ni és rellevant: tot és possible.

Pel que fa a la presència divina, jo diria que és simbolitzada a l’obra a través de dues parelles contrastades. D’una banda, la parella oceà immens (que envolta l’illa, i al qual s’abandona) / plana immensa (la imatge que obre i tanca l’obra). D’altra banda, el doble rostre del Déu operatiu, doble rostre tradicional: el Déu terrible (la tempestat) i el Déu misericordiós (el vaixell de càrrega), ambdós impressionants (en ambdós casos s’agraeix la capacitat d’impacte de les imatges cinematogràfiques). L’aspecte terrible de Déu, tan present a l’Antic Testament bíblic, és ben reflectit pel pare Henri Le Saux, un dels grans ponts entre l’espiritualitat hindú i la cristiana, en aquest paràgraf de la seva obra Sat-Chit-Ananda (traduïda al català per Esteve Humet i editada per Claret), paràgraf que també encaixa perfectament amb el plantejament de Cast away: “A voltes, Déu mateix s’encarrega de desvetllar aquells qui dormen i de fer-los conscients de la seva Presència mitjançant alguna intervenció sobtada en la vida massa còmoda en què s’havien instal·lat; se’ls estima massa per deixar-los per més temps en aquest son profund! Molts han fet l’experiència d’aquests despertaments brutals que capgiren la vida i arrabassen a l’home tot allò en què es recolzava fins aleshores, i el fan retrobar-se sol davant Déu (…) nu i despullat de tot.” Pel que fa a la misericòrdia divina, només cal recordar la tan freqüent invocació de l’Alcorà: “En el nom de Déu, el benigne, el misericordiós”.

Podríem encara mirar de deixatar més símbols de l’obra: què representa l’ull de la balena que l’observa en la nit? I Wilson? I el rellotge aturat amb la imatge de la seva dona, icona al seu altar? Què representa el paquet sense obrir, que al final el portarà fins a l’escultora? I l’escultura de fusta feta per provar de penjar-se, evocadora del crucificat en la imatge al cim de la roca? L’obra és rica en suggeriments, i oberta a interpretacions diverses. Potser és precisament això, més enllà del bon savoir faire dels autors, el que en fa una obra d’art.

(Una versió més breu d'aquest text va ser publicada a la revista "Idees")