Espiritualitat: entre l'exploració i l'entroncament amb les tradicions

“Benaurats els qui saben que, més enllà de tot llenguatge, hi ha l’inexpressable.”

(Rainer Maria Rilke)

Per parlar de l’espiritualitat en aquesta albada del segle XXI, proposem quatre imatges.

Primera imatge: la perla de llum

A La noia de la perla, Tracy Chevalier ens va portant cap a veure que la clau d’aquesta obra de Vermeer es troba en la lluminosa perla gris que la noia porta a l’orella. Sense aquest “punt de llum” l’obra quedaria mancada de força, de vida i d’equilibri. Hi hauria tots els elements, però sense la perla el quadre seria d’alguna manera pla, inacabat. Es pot veure l’espiritualitat com el procés capaç d’incorporar a la nostra vida aquest “punt de llum”. D’incorporar-lo a aquesta obra d’art que és la història personal de cadascú. D’inserir-lo a l’estructura econòmica, social i cultural de cada poble en cada època. De fer-lo present al conjunt de la realitat humana i a través d’ella al cosmos sencer.

El significat de les paraules va variant segons els contextos socials i històrics, especialment en l’àmbit dels conceptes més abstractes. El terme “espiritualitat” no és excepció a aquest fenomen, fet que pot desconcertar els que hi cerquen un referent estable. Però la cultura humana és així, no només acumula sinó que també redefineix: tot són processos oberts. “Espiritualitat” ha estat, per exemple, un terme especialitzat dins de l’àmbit religiós, significant un “estil devocional”: així, s’ha parlat d’”espiritualitat franciscana”. Alhora, ha estat un terme emprat des d’àmbits no religiosos per designar determinades experiències mirant de sostreure-les del que normalment es considera com a àmbit religiós. Anant més enllà de la clàssica confrontació entre l’àmbit de la matèria com a únic real i l’àmbit de l’esperit com a menyspreable creació fantasiosa del desig humà, Kandinsky parlarà “de l’espiritual en l’art” i Antoni Tàpies escriurà uns magnífics textos sobre la pintura com a saviesa, el valor de l’art com a modificador de la consciència de la gent o l’art i la contemplació interior. També alguns prominents científics es referiran a l’àmbit espiritual. Teresa Guardans ho ha explicat bé, tot això.

De fet, fins ara el que és espiritual s’havia definit bàsicament en contraposició al que és material, donant per bona una confrontació que actualment sembla haver perdut vigència. Les definicions de diccionari encara parteixen d’aquesta contraposició, però la tendència sembla més aviat la d’afavorir la comprensió de l’àmbit de l’espiritualitat en referència a l’àmbit de la racionalitat, del coneixement racional; i no a partir d’una simple contraposició entre ambdós àmbits, sinó veient l’àmbit espiritual com aquell que es situa més enllà del racional (considerant, doncs, que la raó lògica no ho esgota tot, que té unes limitacions derivades del seu caràcter d’eina “interessada”, d’eina lligada a la supervivència humana).

Evidentment, l’àmbit de l’espiritual no només ha estat tractat en positiu: l’espiritualitat com a escapatòria, com a manera de defugir la confrontació amb els problemes reals, com a falsa resposta per fer callar els nostres neguits, és un clàssic de la reflexió intel·lectual crítica. Però a principis del segle XXI sembla que el terme “espiritualitat” hagi recuperat posicions i gaudeixi de bona salut. Sembla ser un dels pocs conceptes compartits amb certa tranquil·litat, tant per persones que s’identifiquen amb l’àmbit de les tradicions religioses com per persones que més aviat es desmarquen o recelen d’aquest àmbit. Ha esdevingut una mena de paraula pont.

En l’àmbit religiós, “espiritualitat” sembla anar-se consolidant com allò que parla del nucli central de les tradicions religioses sense quedar sotmès a rigideses dogmàtiques i institucionals. Com allò que les tradicions religioses comparteixen, l’àmbit comú que les aplega o aixopluga. En l’àmbit no religiós “espiritualitat” apareix actualment com un terme acceptable per designar dimensions que van més enllà de la supervivència material i la procreació, de la satisfacció del desig o de la potenciació del jo com a referent central de les vides humanes. Com a mínim, s’hi admet el terme com a identificador d’un espai peculiar, “estrany”, de l’experiència humana que mereix un cert crèdit, un cert respecte i una certa atenció.

Aquesta acceptabilitat actual de la noció d’espiritualitat ens motiva a insistir una mica més en diverses nocions, compatibles, que actualment pot assumir també aquest terme. Podem així parlar d’espiritualitat com de la capacitat de l’ésser humà de relacionar-se amb ell mateix, amb els altres, amb la societat, amb la cultura i amb la natura fent servir eines de percepció i mecanismes de vinculació no limitats als destinats, com dèiem, a garantir la pròpia supervivència material i la procreació, a enfortir la pròpia influència en l’entorn o a alimentar la satisfacció i l’adulació rebudes d’aquest entorn. I podem parlar d’espiritualitat com de la capacitat d’observar el món i d’observar-nos a nosaltres mateixos amb la màxima atenció i simpatia, amb el màxim interès, però des del silenci i la distància, des de l’aquietament dels nostres impulsos, des d’una perspectiva global i comprehensiva, procurant no conformar la realitat mitjançant la projecció dels nostres prejudicis, de les nostres visions pre-existents i egocentrades. O podem parlar d’espiritualitat com de la capacitat de veure el món des del símbol, des de la imatge capaç de conformar o orientar la nostra manera d’experimentar el món i de relacionar-nos amb ell. Un símbol –uns símbols- treballats, consolidats, per l’experiència acumulada de moltes generacions. Un símbol vehiculat per la paraula, sigui en forma de narració –mitològica- sigui en forma de reflexió –filosòfica o teològica. O vehiculat per la icona. O pel gest, individual o col·lectiu. També podem parlar d’espiritualitat com d’una obertura, un camí, un procés de transformació personal vers un àmbit d’experiència on el jo no ocupa el paper central en la vida humana, sinó que aquest paper central queda assumit per una presència poderosa, indefinible i realitzadora que històricament ha estat designada a través de diverses imatges –complementàries- que miren d’indicar-la: unitat, absolut, buit, divinitat, silenci, amor, saviesa, energia, misteri, etc. Parlem doncs de l’experiència de captar, d’intuir, dimensions que ens depassen, que no es poden descriure amb la precisió del llenguatge lògic –i d’aquí el recurs al llenguatge analògic, al·legòric, simbòlic, mític– però que ens trasbalsen, que alteren profundament, radicalment la nostra manera de veure i viure la realitat. Parlem d’una experiència de connexió íntima amb el cosmos. Parlem d’una consciència d’immensitat corprenedora, inabastable i indescriptible que trobem per tot arreu quan ens mirem i experimentem el món d’una determinada manera.

Segona imatge: el buit de la gerra

Pensem en una gerra: immediatament veiem les seves parets de fang. Són elles, la gerra? Si les talléssim en dos, les parets continuarien existint, però la gerra no. La gerra no són les parets, tot i que aquestes són imprescindibles per tal que la gerra existeixi. La gerra és el buit entre les parets, buit que li permet exercir la seva funció de contenidor. Es pot veure l’espiritualitat com el buit que necessitem per tal que en ell es pugui expressar l’inefable, l’incontrolable, l’imprevisible, el que va més enllà dels nostres càlculs, de les nostres aspiracions, de les nostres previsions. Les parets són les nostres paraules, els nostres conceptes, imprescindibles per operar. Però l’espiritualitat és el buit, no les paraules que miren de fer-hi referència.

El buddhisme tematitza àmpliament aquest buit; per això un dels símbols que utilitza és la roda de carro, la qual és el que és gràcies al forat que hi ha al seu centre, on s’insereix l’eix. La tradició taoista fa servir totes aquestes imatges, com recull el poema XI del Tao Te King: “Trenta raigs convergeixen en el botó de la roda, però és en el buit del botó on rau la seva utilitat per al carro. L’atuell obté la seva forma de l’argila treballada, però és en el buit on rau la utilitat de l’atuell. S’obren portes i finestres, i és en el buit on rau la seva utilitat per a la casa. Així, fem servir allò que és, gràcies a allò que no és.”

Carlos Castaneda li dóna també un rol clau. El punt culminant de la seva explicació sobre quina és la tasca que cal fer per esdevenir plenament ésser humà és: divideix en dos la teva realitat, acumula endreçadament –si no, no hi cabrà- tot el que ets en una de les dues meitats i deixa l’altra meitat buida com a espai disponible per a la irrupció del misteri. Ell insisteix en què el món que ens mostra la raó no ho és tot: “Creer que el mundo sólo es como tu piensas, es una estupidez. El mundo es un sitio misterioso.” (...) “No te esfuerces en explicarlo todo. El mundo es un misterio. Esto, lo que estás mirando, no es todo lo que hay. El mundo es mucho más que esto, tanto que es inacabable.” (Viaje a Itxlan). Quan Castaneda diu que el món és un misteri inabastable, o quan Marià Corbí parla de “fonament sense forma”, estan dient que no només existeix el que la nostra raó capta. La realitat va més enllà del que nosaltres conceptualitzem.

El problema rau en què si experimentem que hi ha més que el que conceptualitzem –o que el que conceptualitzem no és més que una visió particular de la realitat-, llavors per assenyalar aquesta “altra realitat” no tenim llenguatge racional. Només hi podem al·ludir “forçant” el llenguatge, per mirar de fer-li dir quelcom més que el que literalment diu. I per això anem a parar al llenguatge analògic, al·legòric, simbòlic, mitològic, artístic. El poema diu “més” que les paraules que el formen... Ara bé, aquests llenguatges, dels que constatem la gran diversitat, són només diferents perquè pertanyen a èpoques, llocs, cultures diferents o bé ho són perquè apunten a regions diferents de la realitat metaracional –o a diferents enfocaments de la realitat quan és vista anant més enllà de la raó? Qüestió complexa, amb importants conseqüències quan s’aplica a l’àmbit de les religions. Quan diferents religions parlen de Déu, parlen d’una mateixa realitat o de realitats diferents? O parlen d’aspectes diferents, de facetes diferents, de rostres diferents d’una única realitat? Si són realitats diferents, són jerarquitzables? Problemes que es plantegen quan es considera que hi ha realitat més enllà del que coneixem, i que per més que eixamplem el nostre coneixement racional aquest àmbit romandrà real, misteriós i només apuntable amb llenguatges metaracionals. Si considerem, en canvi, que tota realitat metaracional és una creació, una construcció del llenguatge metaracional, el que tenim llavors és creativitat humana sense límit (que és una altíssima realització de l’evolució còsmica).

Tercera imatge: la línia de l’horitzó

No es treballa l’àmbit de l’espiritualitat per donar sentit a la pròpia vida i al món. L’espiritualitat no és manipulable, no la podem posar al servei de res; ella és la instància suprema. Es constata, però, que la seva activació en la vida personal i col·lectiva omple de sentit la vida de qui l’experimenta i el món que l’envolta. Desapareix el neguit del temps; per això s’associa amb el terme “eternitat”. D’alguna manera, crea un horitzó generador d’ordre, d’espai no caòtic.

És des d’aquí que s’entén perfectament el clam del foll que Nietzsche fa parlar a La gaia ciència: “On és Déu? –va cridar-, Us ho diré! Nosaltres l’hem mort, vosaltres i jo! Tots nosaltres som els seus assassins! Però, com hem pogut fer això? Com ens hem pogut beure el mar? Qui ens va donar l’esponja per esborrar tot l’horitzó? Què hem fet que hem deixat anar aquesta terra del seu sol? Cap a on es mou ara? Cap a on ens movem? Lluny de tots els sols? No caiem més i més? I cap enrera, de costat, cap endavant, de totes bandes? Hi ha encara un dalt i un baix? No anem com a través d’un no-res infinit? No ens bufa de front l’espai buit? No fa més fred? No ve sempre la nit i sempre més nit?” Les diferents tradicions religioses han estat grans “constructores d’horitzó”, grans creadores de cohesió social. Alhora, les tradicions religioses van generar referents per treballar l’àmbit espiritual: rituals, institucions, teories. Podem dir, doncs, que les tradicions religioses són maneres diferents de treballar l’espiritualitat, fruit de les característiques de diferents èpoques i llocs.

Sempre hi ha hagut contacte i diàleg entre les diferents tradicions religioses. Però la nostra època combina un nivell de contacte i comunicació més alt i més massiu amb una confrontació de les religions amb la ciència i la filosofia modernes que d’alguna manera les ha igualades i relativitzades. Estem esdevenint hereus simultanis de totes les tradicions religioses, i alhora lliures d’adreçar-nos a elles o no. Aquesta llibertat i aquesta simultaneïtat caracteritzaran la manera com el segle XXI abordarà el fet religiós. Això planteja com a mínim dos grans interrogants: es pot treballar l’àmbit de l’espiritualitat prescindint de les tradicions religioses? Es pot treballar simultàniament des de diferents tradicions religioses?

M’inclino per respondre afirmativament a tots dos interrogants. Però immediatament cal assenyalar un greu obstacle en el camí: les tradicions han treballat l’espiritualitat utilitzant el llenguatge mitològic, que generava una vertebració global de la cosmovisió dins la qual s’inserien els elements de coneixement racional-científic disponibles. Llenguatge que tenia la capacitat d’englobar i commoure la totalitat de l’ésser humà, no només el seu intel·lecte racional. El nostre problema és que actualment és el coneixement racional-científic qui genera la vertebració global de la nostra cosmovisió. I llavors apareix una nova tanda d’interrogants: hi ha espai per al mite en aquesta cosmovisió racional? Podem ser commoguts actualment pel mite, tot i haver-nos distanciat del llenguatge mitològic?

No oblidem que abans el mite garantia la supervivència del col·lectiu, tasca que ara ha passat a fer la raó... ¿Podem “visitar temporalment” el mite, utilitzar-lo com a eina per a la transformació personal, sense viure “immersos” en ell, sense viure en una societat vertebrada pel mite? El llenguatge mitològic és un llenguatge que a nosaltres se’ns fa estrany. Dir que Déu va crear el cel i la Terra ens deixa indiferents. Dir que els avantpassats són font de vida, perquè ells viuen ara prop dels déus i perquè van inventar el que calia per sobreviure a la Terra, també. Dir que d’una mare verge nasqué un infant lluminós, i que tots podem viure aquesta experiència, d’entrada no ens diu res. Però cal no oblidar que el mite ha estructurat el pensament, les cultures de la humanitat, fins fa ben poc.

Així com la ideologia es basteix al voltant de nocions abstractes (llibertat, justícia) que expliquen el sentit de l’existència (i de la dinàmica social), el mite explica la totalitat dels cosmos a partir de narracions (d’històries, de contes) que tenen una peculiar capacitat de vertebrar-nos i de commoure’ns, que impacten no només la nostra consciència sinó també el nostre inconscient. La relació de la persona amb el mite és peculiar: no passa per l’adhesió personal a uns fets (considerar que allò que explica la narració va passar realment, històricament, d’aquella manera) sinó que “creure’s” un mite vol dir deixar-lo sonar dins d’un mateix fins que ressoni, commogui, mobilitzi, ompli de sentit i de voluntat. És des d’aquesta visió del mite que ens haurem de plantejar els interrogants esmentats. La nostra capacitat de relació actual amb el mite jugarà un paper clau a l’hora d’aprendre a treballar l’àmbit de l’espiritualitat en el segle XXI.

Quarta imatge: el caminant

Hermann Hesse es reconeix en la figura del caminant, home en perpètua recerca, “home del camí” que s’extasiarà amb la magnificència de la muntanya i valorarà el redós acollidor de la vall, però que no s’aferrarà a cap paisatge: els assaborirà tots, en veurà tota la gràcia, però serà capaç de continuar el seu camí. Es pot veure l’espiritualitat com un procés obert de transformació personal cap a fites més altes de complexitat en l’experiència del món, com una recerca inacabable, com una intensa atenció a la fondària que es pugui manifestar en l’esdevenir.

Encara que optem per considerar que l’experiència espiritual respon a una realitat objectiva, preexistent a l’ésser humà i al mateix cosmos, és simultàniament cert que l’espiritualitat és un producte del cervell humà, una creació de la cultura humana, la qual cosa no equival a cap “degradació” ni a cap menysteniment de l’espiritualitat. Que l’experiència espiritual es correspongui amb determinades estructures cerebrals l’entronca amb el paradoxal procés de creació de complexitat que caracteritza el cosmos, procés del qual el cervell humà és el més sofisticat i complex organisme biològic que coneixem.

Diem que aquest procés de producció de complexitat és paradoxal perquè és un procés general i permanent de dispersió, de degradació, de refredament, dins del qual apareixen “grumolls de complexitat”, uns subprocessos localitzats i puntuals que acumulen energia depredant el seu entorn i es van desenvolupant formant estructures cada cop més sofisticades fins que en un cert moment esgoten el seu cicle i retornen al procés general de dispersió. Són petites meravelles impermanents, i la seva impermanència no disminueix pas la seva meravellositat. Les partícules subatòmiques, els àtoms, les molècules, les cèl·lules, els organismes vivents, els animals, els primats, els éssers humans, són “grumolls de complexitat” que la mort desfarà implacablement però que hauran mostrat l’esplendor de l’espurna en la seva existència.

Cap deshonor, cap descrèdit, doncs, en ser un producte del cervell humà. I els productes del cervell: el llenguatge i el pensament, les construccions socials, les cultures, la ciència, l’espiritualitat, les grans tradicions religioses, també s’insereixen en aquest meravellós i únic procés de creació de complexitat. El cervell humà és doncs alhora el més complex dels òrgans existents i un genial creador de complexitat.

Complexitat que no deriva només de l’enorme capacitat de cada cervell, sinó també i especialment del “treball en equip” de molts cervells. Els fruits d’aquest “treball en equip” retroimpacten en cada cervell individual a través de les cultures, que acumulen les aportacions de molts cervells i faciliten la configuració dels nous cervells. El llenguatge, la cultura són enormes i sofisticats sistemes acumulatius. Com ho són les tradicions religioses.

Ara bé, si l‘espiritualitat és un fruit del cervell humà, de la cultura, vol dir que deixa de tenir sentit utilitzar termes com “Déu”, “l’altre món” o “la Revelació”? La resposta ha de ser negativa, perquè aquestes paraules assenyalen un tipus específic d’experiència que no podem indicar amb altres paraules. És una experiència a la qual hem d’al·ludir en termes d’alteritat: “és com si” hi hagués una realitat altra. El que experimentem en l’àmbit espiritual no s’assembla al que vivim quotidianament, als fruits de la nostra lògica habitual: respon a una altra mena de procés. És com si ens vinguessin indicacions des de fora: són més potents i de diferent naturalesa del que sembla caracteritzar la nostra identitat humana. Això s’indica amb expressions com “Paraula de Déu” o bé “Déu em dicta un text” (tanta és la seva qualitat que no por haver sortit del meu cap normal, jo només soc un transmissor). Allò que ens supera, que no sembla correspondre’s a les nostres capacitats, és atribuït a Déu: “Déu que parla”, “Déu que cura”, “Déu que actua”.

Aquests termes ens volen indicar quelcom que hi ha més enllà d’ells. Són parets de gerra que ens estan dient: “no et fixis en les parets, fixa’t en el que passa en el buit que creen”. Si el que passa en aquest buit és fruit del nostre cervell o realitat preexistent restarà un misteri. Nosaltres només hi podrem al·ludir amb paraules-indici: el que passa al buit roman inefable, inconceptualitzable. La paraula “Déu”, creació humana, apunta a una realitat o experiència de la qual no podem conèixer la naturalesa, però que experimentem com a “més enllà de l’humà”.

- - - - -

El segle XXI haurà de trobar les seves imatges i les seves paraules per abordar la dimensió espiritual. Haurà d’innovar. És, però, un segle conscient del valor de l’herència rebuda. Un segle que comprèn l’equilibri imprescindible entre innovació i preservació. Per això té sentit recórrer a imatges proposades per les tradicions, per això té sentit revisitar els mites. Aquestes imatges ens entronquen amb les antigues savieses i alhora ens poden ajudar a obrir nous camins. Saber harmonitzar l’exploració innovadora i l’entroncament amb les tradicions pot ser una de les claus per a un bon cultiu de l’espiritualitat en aquests nous temps en que ens ha tocat viure.


(Text aparegut l'any 2004 al quart monogràfic de la revista Barcelona. Metròpilos Mediterrània que porta per títol “El Fòrum: pensar el segle XXI”)