Rothko 1949 |
El títol
d’aquestes reflexions és agosarat. Sembla simple, però és potser un dels
interrogants més difícils que tenim al davant. Perquè, què vol dir “treballar
l’esperit” a la Catalunya
de començaments del segle XXI?[[1]]
Tan de bo
ens fos possible dedicar-nos directament a mirar de perfilar una certa
contribució sobre el “com treballar l’esperit” sense haver de passar per “què
és l’esperit” i “què és treballar l’esperit”, donant per suposat que tothom ho
té clar. Però, a hores d’ara, això no seria gaire pertinent. Hi ha massa
confusió, massa desorientació en aquest àmbit[[2]].
D’on
sorgeix aquesta confusió? D’una banda, actualment, la transmissió de les
cultures religioses tradicionals està rebent el fort impacte de la confrontació
amb la modernitat (i amb la postmodernitat, ...) i el fort impacte de la globalització. Alhora ,
noves doctrines que fan referència a l’esperit apareixen per llocs diferents,
de vegades mostrant una ingenuïtat entranyable, de vegades amb un rerafons
sectari i de manipulació de les consciències que acaben ofegant o destruint les
persones. També, la doble cara de les tradicions religioses, capaces del millor
i del pitjor, ha fet que per a molta gent sigui aquesta segona la preponderant,
allunyant-los així de l’interès per tot un àmbit de treball i reflexió
important[[3]].
Finalment, per diverses raons, s’està escampant per les nostres societats a una
velocitat esfereïdora una tendència a ignorar o desentendre’s del tema
religiós, a considerar-lo com a irrellevant, com un estrany i curiós
entreteniment dels nostres avantpassats fruit de les seves limitacions en la
comprensió de la realitat, sense cap mena d’interès per al nostre món,
posant-se així en risc la connexió amb una de les herències més riques i
valuoses que ens ha llegat la humanitat[[4]].
Seran
necessaris, doncs, notables esforços de rigor i de clarificació per tal
d’endinsar-se per aquests camins amb una certa operativitat. Aquestes
reflexions desitjarien tenir la coherència suficient com per poder ser d’alguna
utilitat en la clarificació de conceptes i en l’orientació de perspectives.
I. Què és l’esperit ?
Hi ha moltes maneres complementàries de parlar de
l’esperit. Cada cultura i cada època hi ha dit la seva, perquè cada cultura i
cada època hi ha de dir la seva: no és una qüestió resolta d’una vegada per
totes. No ens podem estalviar la reflexió sobre l’esperit, hem de mirar de
formular què entenem avui i aquí per esperit.
Els diccionaris no ens hi ajudaran gaire. El terme ha
tingut i té significats diversos, i cap d’ells s’adiu prou amb allà on volem
apuntar. Una colla de definicions fan referència a la seva contraposició amb la
matèria, concepció tradicional però que actualment tampoc no ens acaba de
servir. El Pompeu (i el de l’Institut d’Estudis Catalans) parla de “Substància
incorpòria (per oposició a substància corpòria o matèria)”; el de
l’Enciclopèdia Catalana matisa una mica més, de manera prou interessant:
“Principi actiu que hom estableix com a intrínsecament, tot i que no sempre
absolutament, independent de la matèria i àdhuc, sovint, com si s’hi
contraposés”. Altres definicions insisteixen: “Substància o ésser incorpori,
immaterial”, dirà el de l’Enciclopèdia, “Ésser incorpori” dirà el Pompeu/IEC,
“Ésser immaterial, incorpori (àngel)” dirà el Petit Robert. Més enllà d’aquesta
contraposició amb la matèria, se’l veu també com a “Ànim, principi intern de
les resolucions de l’home” (Enciclopèdia), “Substància subtil que es considera
com a principi de vida” (Pompeu/IEC), “Principi de la vida incorpòria de l’home
(ànima); principi de la vida corpòria de l’home (vida)” (Petit Robert). El
mateix Petit Robert apunta a dues altres àrees que també ens són útils: “La
realitat pensant, el principi pensant en general” i les definicions més
teològiques, deixant de banda la de la tercera persona de la Santíssima Trinitat :
“L’alè de Déu”, “Inspiració venint de Déu”. Totes aquestes definicions ens
ajuden amb les seves al·lusions, però o bé fan servir un llenguatge religiós
que cal explicar, o bé no acaben d’encaixar prou amb el que nosaltres volem
suggerir, tot i oferir pistes útils.
Més que definir-lo, el que nosaltres farem és al·ludir-hi
amb diferents imatges evocadores que apunten cap a alguna cosa difícil de
precisar però alhora capaç d’anar despuntant aquí i allà amb indicis
reveladors. Els mateixos intents de referir-nos-hi arribaran, com a màxim, a
ser expressions amb certa capacitat per fer-nos-hi apropar, per fer-nos fixar
en aquests indicis. Més que definir l’esperit, haurem de mirar de
“desplegar-lo”, d’”explicar-lo”, d’estendre pliques que hi volen fer
referència, tal com en Josep Maria Terricabras recomana de fer.
Podríem dir, per exemple, que l’esperit és (1) la
capacitat que tenen els éssers humans d’experimentar el món, no només com un
espai de satisfacció de les seves necessitats, sinó bàsicament com un espai
generador d’admiració i, per tant, (2) una mena de força subtil, de vegades
tènue i delicada, de vegades impetuosa, que ens porta a experimentar el món com
una valuosa meravella. O com, (3) la capacitat d’experimentar-ho tot com a ple
de vida i de significat; res no és “insignificant”, sinó que tot ens parla de
la meravella de l’existència.
O veure’l com (4) la capacitat de viure la vida, no com
una pesada experiència a suportar, sinó com una joiosa experiència a assaborir,
de (5) viure joiosament enmig de la dificultat i el sofriment.
O relacionar-lo amb (6) la capacitat dels humans
d’abrandar-se, d’inflamar-se, d’omplir-se d’entusiasme per la tasca de fer
d’ells mateixos emissors d’actituds, d’accions, d’energies que ajuden als
altres a viure positivament.
O dir que és (7) una experiència de netedat i
transparència que ens fa viure la vida amb simplicitat i innocència. O que és
(8) el resultat de viure el món i la vida des de l’estimació; o que és
l’estimació amb la que podem arribar a viure el món i la vida.
O parlar del (9) desenvolupament d’una certa profunditat
existencial i vital. Veure’l, doncs, com un (10) viure des de la pròpia
intimitat central i no des de la superficialitat i la dispersió de la
perifèria.
O dir que és (11) la capacitat humana de veure el món com
una totalitat a la que l’ésser humà pertany; de (12) veure el món com a ple i
coherent, com a amarat de sentit, tot i saber-ne el caràcter fugisser. O
veure’l com (13) la capacitat de crear moments plens de gràcia en una realitat
plena de limitacions. O com (14) la facultat que tenim els humans de depassar
les nostres pròpies limitacions i obrir camins de novetat positiva en les
nostres vides.
I el podem veure com (15) la capacitat humana de fer
silenci, de posar en suspens el propi diàleg interior; com (16) la capacitat de
contemplació, de recolliment, d’entrar en un mateix i veure el món des d’una
distància que permet de viure’l diferentment.
També el podem veure com (17) la capacitat de pregar,
d’adreçar-se a l’entorn com un interlocutor càlid que ens acull. O com (18) la
sensació que la capacitat de viure el món com a positiu o magnífic és un regal
que se’ns fa i no el fruit del nostre esforç o la nostra voluntat, i que el que
cal és saber trobar i acceptar el regal.
Podem
veure l’esperit com (19) la capacitat d’arribar a veure el món sense la
deformació que hi aporten els nostres interessos, desigs i necessitats;
deixar-lo parlar sense dir-li nosaltres de què volem que ens parli. O com (20)
la capacitat de l’ésser humà de relacionar-se amb ell mateix, amb els altres,
amb la societat, amb la cultura i amb la natura, fent servir eines de percepció
i mecanismes de vinculació no limitats als destinats a garantir la pròpia
supervivència material i la procreació, a enfortir la pròpia influència en
l’entorn o a alimentar la satisfacció i l’adulació rebudes d’aquest entorn.
O (21) la capacitat d’observar el món i d’observar-nos a
nosaltres mateixos amb la màxima atenció i simpatia, amb el màxim interès, però
des del silenci i la distància, des de l’aquietament dels nostres impulsos, des
d’una perspectiva global i comprensiva, procurant no conformar la realitat mitjançant
la projecció dels nostres prejudicis, de les nostres visions preexistents i
egocentrades.
També el podem entendre com (22) la capacitat de veure el
món des del símbol (des de la xifra d’un llenguatge xifrat, en dirà Karl
Jaspers), des de la imatge capaç de conformar o orientar la nostra manera
d’experimentar el món i de relacionar-nos amb ell en referència a l’obertura al
misteri, a la transcendència. Un símbol –uns símbols– treballats, consolidats,
per l’experiència acumulada de moltes generacions. Un símbol vehiculat per la
paraula, sigui en forma de narració –mitològica– sigui en forma de reflexió
–filosòfica o teològica. O vehiculat per la icona. O pel gest, individual o
col·lectiu.
Potser el podem veure com (23) una obertura, un camí, un
procés de transformació personal vers un àmbit d’experiència on el jo no ocupa
el paper central, protagonista, en la vida humana, sinó que aquest paper
central queda assumit per una presència poderosa, indefinible i realitzadora
que històricament ha estat designada a través de diverses imatges
–complementàries– que miren d’indicar-la: unitat, absolut, buit, divinitat,
silenci, amor, saviesa, energia, misteri, etc.
Potser
parlem, doncs, de (24) l’experiència de captar, d’intuir dimensions que ens
depassen, que no es poden descriure amb la precisió del llenguatge lògic –i
d’aquí el recurs al llenguatge analògic, al·legòric, simbòlic, mític–, però que
ens trasbalsen, que alteren profundament, radicalment la nostra manera de veure
i viure la realitat. Parlem d’una experiència de connexió íntima amb el cosmos.
Parlem d’una consciència d’immensitat corprenedora, inabastable i
indescriptible que trobem per tot arreu quan ens mirem i experimentem el món
d’una determinada manera. Per tot arreu, però potser especialment en la natura,
en la cultura (especialment en la filosofia i l’art), en la trobada
comunitària, en l’experiència dels valors i, sobretot, en la relació
interpersonal profunda, en l’amistat i l’amor, en la compassió i la
solidaritat, en el rostre de l’altre.
L’esperit
pot ser una construcció biològica (una característica del nostre cervell, fruit
d’una determinada articulació de les emissions electromagnètiques neuronals,
d’una determinada interconnexió de les nostres neurones), una construcció
personal (que cadascú imagina com vol) o una construcció col·lectiva/cultural
(fruit de mil·lennis d’experiència i reflexió per part de molt diverses
cultures); però sempre és viscut com quelcom que ens depassa, que està més
enllà de nosaltres, que va més enllà de nosaltres. De fet, és viscut alhora com
una experiència íntima i com a quelcom d’extern a nosaltres. És viscut com
quelcom que no només ens parla de nosaltres persones ni de nosaltres humans,
sinó que ens parla de tota la realitat. D’aquí la seva associació amb imatges
còsmiques.
És l’esperit una facultat del cervell (una anomenada
“intel·ligència espiritual”) que projectem en el món? És una realitat externa
que se’ns fa manifesta? Són preguntes freqüents i lícites, però potser ens hem
de parar a pensar: és realment aquest, el problema? És que no podem viure
l’esperit sense saber mai ben bé si és una cosa o l’altra? Perquè necessitem
decidir prèviament si és intern o extern? No pot ser les dues coses alhora? És
que no podem igualment viure’l a fons sense haver definit si és una o altra
cosa? No és més important fer-ne l’experiència que saber-ne amb precisió la
naturalesa? Tan fora del món, tan separats del món ens veiem que considerem que
una facultat del nostre cervell no pertany a la realitat, no forma part del
cosmos, no manifesta el cosmos?
La
distinció entre intel·ligència racional, intel·ligència emocional i
intel·ligència espiritual (que preferim anomenar sintètica, totalitzant o
global) és útil, però l’experiència de l’esperit sembla apuntar més enllà d’una
facultat del nostre cervell, tot i que probablement passa inevitablement per
aquesta facultat del nostre cervell.
L’esperit, doncs, ens permetria depassar-nos a nosaltres
mateixos, depassar el llenguatge i arribar a una connexió més directa amb la
realitat, a una experiència del real no interferida per interessos, desigs,
projeccions, submissions, dependències de certes coses en particular, anàlisis,
crítiques. Seria el més sublim, i també el més fràgil, el més difícil, el més
incert. Seria la màxima aspiració de l’ésser humà, i la més sofisticada
realització del cosmos: l’ésser humà espiritualitzat, mogut per la joia,
l’admiració i l’agraïment per existir i ser conscient d’aquesta existència;
l’ésser que s’identifica, s’immergeix, es fusiona conscientment amb el conjunt
de la realitat, deixant la distancia crítica i la mirada interessada sense
deixar la consciència, sabent-se identificat amb la realitat. Som allò
altre sense deixar de ser nosaltres (no som un ni dos, sinó “no-dos”, diria en
fórmula paradoxal la tradició advaita).
L’esperit estaria lligat així a una certa culminació del
procés còsmic, o a un cert tancament del cicle còsmic: l’explosió
energia-matèria generant un ésser prou complex com per prendre consciència de
la globalitat del cosmos al qual pertany i celebrar-la. Un ésser que pot veure
i viure la realitat al mateix temps sense distància i amb distància, en un
procés de reunificació conscient que anomenem experiència d’unitat i que genera
un sentiment simultani d’alegria, admiració i agraïment, la triple expressió de
la vivència de fusió o unitat conscients. L’ésser humà espiritual seria així la
realitat coneixent-se i celebrant-se a sí mateixa. És la fita més alta, més
complexa, més valuosa que som capaços d’imaginar: l’ésser humà com a fruit de
la creació, lligat a la creació i alhora culminació de la creació, en tant que
autoconsciència d’ella mateixa.
L’esperit es manifestaria alhora com
a consciència íntima i com a consciència preexistent, creadora i subtilment
abastadora de la totalitat del cosmos. Experimentar-lo porta a la impressió que
la consciència no és exclusiva de l’ésser humà, sinó preexistent a ell i al
mateix cosmos. L’insòlit de l’ésser humà seria precisament la seva capacitat
d’arribar a aquesta consciència i de percebre-la no com a exclusiva sinó com a
preexistent i depassadora d’ell mateix i del cosmos. Aquest fet porta a una
vivència ja no només joiosa, admirada i agraïda, sinó també humil i veneradora
de la realitat.
II. Què és treballar l’esperit ?
Ens trobem, doncs, davant d’un conjunt de formulacions
lingüístiques compatibles i complementàries que apunten a una determinada
realitat que estem anomenant “esperit”. I aquesta realitat apuntada és
generadora d’un “repte antropològic”, d’un desafiament a la condició humana. No
tothom ni sempre se sent interpel·lat per l’esperit, però algunes persones, en
alguns moments, experimenten que allò apuntat per aquestes formulacions
lingüístiques és fonamental, és decisiu per a les seves vides. I la naturalesa
d’aquesta realitat és tal que tothom pot experimentar-la en qualsevol moment.
No hi ha criteris ni condicions, exclusivitats ni predeterminacions: és un
oferiment sempre a l’abast, s’hi sigui sensible o no. Als interpel·lats,
l’esperit els commou, els trasbalsa i els porta a viure diferentment. De
vegades de manera molt visible, de vegades amb una diferència subtil. L’esperit
els porta a obrir-se, a posar-se en funció d’ell, a deixar-se condicionar per
ell. Lliurement, sense imposició, perquè sí: però l’impacte és radical, total,
profund.
Hi ha un cert consens a considerar que aquest impacte es
produeix de cop, de forma fulgurant, brusca, explosiva. El que no vol dir que
no pugui anar precedit d’un llarg i gradual procés de preparació,
d’aproximació, d’acumulació de condicions. Però aquesta irrupció de l’esperit,
que és alhora obrir-se a l’esperit i optar per l’esperit, s’experimenta com un
fenomen de sí o no: o hi ha irrupció o no n’hi ha, no és quelcom experimentable
amb graus o nivells, no es pot accedir “una mica” o “força” a l’esperit; o
entra en joc o no. És una opció o una experiència radical. Pot ser una explosió
silenciosa, viscuda en la intimitat de la pròpia consciència. Pot passar per
moments de foscor o de desorientació. Pot ser una vivència molt conscient i
precisa o més aviat un rerefons intuïtiu amb contorns poc definits. Però quan
es dóna, es dóna, i reorienta la nostra actitud vital de fons. El joc dual
entre nosaltres i el món esdevé joc “trial” entre nosaltres, el món i l’esperit[[5]].
Els qui són sensibles a aquesta interpel·lació i accepten
el repte d’aquest veure i viure el món d’una manera diferent entren llavors en
una nova dinàmica, que ja no és irrupció sobtada sinó camí gradual i tenaç que
va transformant la seva identitat i la seva vivència de la realitat. D’aquest
camí de creixement, de desenvolupament de determinades capacitats, en direm
aquí “treballar l’esperit”. Un treballar l’esperit que és alhora paradoxalment
fruit de la irrupció i preparació per a la irrupció: el podem veure i viure com
a conseqüència, però no serà gaire diferent del treball que farem, si amb la
voluntat fem l’opció de mirar d’apropar-nos, de preparar-nos, per l’experiència
de l’esperit. El que diguem de treballar l’esperit té, doncs, aquest possible
doble caràcter, i sovint en parlarem més com a tasca de preparació,
d’aproximació, que com a conseqüència. Potser no siguin processos molt
diferenciables, sinó un únic procés que es pot veure alhora com a preparació i
com a conseqüència, en un procés retroalimentat i sense final.
Treballar l’esperit és, doncs, decidir lliurement viure
la vida en funció de l’esperit. És fer l’opció de posar la vida al servei de
quelcom que ens depassa i se’ns escapa, però que vivim com a fonamental. És
alhora recerca d’un inabastable i construcció d’una realitat diferent, d’una
vida diferent, d’un món diferent. És llegir la realitat d’una altra manera, és
percebre-la diferentment. Res ens obliga a fer-ho: ho fem perquè volem, perquè
decidim fer-ho, des de la més plena llibertat. Mirem de construir un projecte
de vida vertebrat per l’esperit, amb l’esperit com a referència central, en la
recerca de l’esperit i mirant de materialitzar, de donar cos a l’esperit,
d’encarnar-lo, de manifestar-lo i fer-ne gest vital, aplomador secret de la pròpia
identitat personal, orientador de la nostra cursa vital, generador de la nostra
mateixa existència com a éssers amb propòsit.
Pot sobtar una mica la utilització del terme “treballar”
relacionat amb l’esperit. “Conrear”, que és més bonic, es pot estar convertint
en un arcaisme. “Cultivar” és potser un terme més habitual, però s’ha anat
decantant cap a significats de refinament (“és una persona molt cultivada”),
proposant una accepció del terme “esperit” diferent de la que estem utilitzant
aquí, més propera a algunes de les accepcions habituals del francès (que el fa
servir per parlar de ment, i també per parlar d’enginy, per dir-ho curt i
imprecisament). Aquesta associació amb refinament ens aproparia a les nocions
de sensibilitat i de qualitat humana de les que parlarem tot seguit, i que, com
veurem, hi estan relacionades, però no s’hi identifiquen. “Desenvolupar” és un
altre terme que podríem emprar, però té el defecte de portar a pensar en una
dimensió quantitativa, com si d’esperit se’n pogués tenir més o menys, la qual cosa
és possible quan parlem de sensibilitat o d’enginy, però no quan parlem
d’esperit, com acabem d’indicar.
“Treballar” té la virtut de ser compatible amb l’aspecte
de llibertat (podem treballar l’esperit o no) i de subratllar la dimensió
d’esforç, amb ressonàncies tant agràries com industrials o d’altres menes. A
l’hora de treballar l’esperit, l’esforç és inevitable, tot i saber que l’accés
a la dimensió espiritual no només depèn de l’esforç que hi posem. De què més
depèn entra en l’àmbit del misteri, i només hi podem al·ludir amb termes com
“gràcia” o “do”: paradoxalment, l’esperit se’ns dóna gratuïtament sense que
això ens estalviï l’esforç de treballar-lo, ja que hem de preparar-nos per
rebre’l quan menys ens ho pensem i saber-lo acollir; hem de saber respondre a
una iniciativa l’origen de la qual ens depassa. La dinàmica de l’esperit és
estranya i desconcertant.
Treballar l’esperit no és doncs acumular coneixements, ni
emocions, ni pràctiques rituals. Treballar l’esperit no és acumular valors (ser
bons, ser honestos, ser generosos, ser solidaris, ser justos, ser lliures, ser
comprensius, ser compassius, etc), ni conviccions, ni creences, ni adhesions.
Treballar l’esperit no és acumular experiències paranormals (pressentiments, invocacions
als esperits, coincidències, visions, etc), ni teràpies (naturistes, homeopàtiques,
d’acupuntura, etc), ni estats d’ànim exaltats, ni estats alterats de
consciència. Treballar l’esperit és quelcom que de vegades pot incloure o
bellugar-se per sota d’algunes d’aquestes activitats,., però sense
identificar-s’hi. Treballar l’esperit és treballar la pròpia capacitat
d’estimar. Treballar l’esperit és
fer-se més subtil i profund un mateix, i fer més subtils i profundes les
relacions amb els altres, i fer més subtils i profunds els col·lectius, les
societats. Fer les persones, les relacions, els col·lectius més madurs, més
serens, més valuosos, més respectables, més venerables. És donar qualitat,
valor, intensitat de color a la realitat. Donar-hi aplom i dignitat, gruix i substància,
gràcia i esplendor, fer-ho tot més lluminós, més transparent, més fi.
Si l’esperit està relacionat amb el desplaçament del “jo”
del paper central en la vida humana, treballar l’esperit passarà també per
preparar el “jo” per a aquesta reubicació. Això demana, entre d’altres coses,
el redimensionament del “jo” a una escala inferior a l’habitual,
redimensionament que requereix que el jo no estigui ni massa fort, rígid,
prepotent, ni massa feble, desorientat, insegur. Aquest treball de reequilibri,
redimensionament i reubicació del “jo” demanarà treballar els seus aspectes
conscients i també els seus aspectes inconscients. El treball amb l’inconscient
és el que permet comprendre algunes de les tècniques anomenades esotèriques i també
algunes de les dimensions del treball amb els símbols del qual parlarem més
endavant.
Treballar l’esperit és refinar la nostra percepció de
manera que pugui incloure i harmonitzar les reflexions de la raó, les emocions
o sentiments que experimentem i un tercer component que podem anomenar la
“percepció global del cos”, derivada de l’operació simultània d’un gran nombre
de circuits interneuronals (operació simultània que és també el fonament de la
consciència). Aquesta percepció global es manifesta en una sensació d’unitat
interna i d’unitat amb l’entorn (des del més proper fins a les galàxies).
Experimentar aquesta unitat és un indici de bona feina en la tasca de treballar
l’esperit.
Per treballar l’esperit són favorables dues grans
virtuts:
1) Ser
persones sensibles, atentes al que ens envolta i capaces d’obrir-se i deixar-se
impactar pel que tenim al davant. No éssers closca, éssers enquistats, centrats
en un mateix i en el seu entorn més immediat, en allò que necessiten per
sobreviure i afirmar-se. Éssers capaços de patir amb els altres, d’engrescar-se
i celebrar amb els altres, d’assaborir la bellesa de la natura i de l’art,
d’experimentar la solidaritat i la compassió. Éssers capaços d’emocionar-se, de
vibrar, de revoltar-se davant de la injustícia i la mentida, la crueltat o la
manipulació, el menyspreu o l’arrogància. Persones obertes als problemes i les
il·lusions dels altres.
La sensibilitat es desplega en diversos territoris:
envers la natura, envers les arts, envers el coneixement (filosofia, ciència),
envers la correcció del comportament (sensibilitat moral, maduració ètica),
envers el sofriment dels altres (altruisme, solidaritat, compassió, cura dels
malalts), envers el benestar dels altres (educació dels joves, cura dels vells,
atenció als amics), envers els projectes compartits (engrescament, entusiasme,
cooperació) ...
2) Ser
persones de qualitat. La qualitat humana pot ser difícil de definir, i no
inclou cap pretensió de jerarquització o de discriminació. No és patrimoni de
cap grup ètnic ni de cap nivell social. No hi ha fórmules estàndard per
accedir-hi, però la reconeixem força fàcilment quan la tenim al davant, de
vegades amb la simple contemplació d’un rostre. És més aviat una mena de
combinació de coneixement, criteri, sensibilitat, equilibri i profunditat que
genera persones serenes, coherents, fiables, capaces d’encarnar els valors
fonamentals.
Sensibilitat i
qualitat humana són virtuts que afavoreixen el treball de l’esperit, i que
alhora queden desenvolupades, potenciades, pel treball de l’esperit. Hi ha un
cercle virtuós entre les dues virtuts i el treball de l’esperit. Es pot fer
créixer la sensibilitat i la qualitat humana sense treballar l’esperit[[6]]. Però si es
treballa l’esperit, la sensibilitat i la qualitat humana en surten enriquides.
I treballant la sensibilitat i la qualitat humana afavorim el treball de
l’esperit.
Sensibilitat
i qualitat humana serien doncs dues virtuts autònomes, que poden anar juntes
però que no hi van mecànicament.. El desenvolupament de certs tipus o nivells
de sensibilitat comporten un desenvolupament de qualitat humana, i la qualitat
humana inclou certs tipus o nivells de sensibilitat, però no s’identifiquen com
a bloc, ni entre elles ni amb el treball de l’esperit[[7]]. Les podem
representar com a tres vèrtexs d’un triangle d’interrelacions i poden donar-se
diferents graus de desenvolupament de cada un dels tres àmbits.
Aquest triangle d’interrelació subratlla alguns aspectes,
però n’hi ha d’altres que poden quedar més ben recollits fent servir un diagrama
de Venn, que mostra zones d’intersecció entre els àmbits:
No considerem, doncs, que només qui treballa l’esperit
pot desenvolupar la sensibilitat i la qualitat humana; es pot ser molt sensible
i tenir una gran qualitat humana i no treballar l’esperit. No pretenem tampoc
que qui treballa la sensibilitat i la qualitat humana ja està treballant
l’esperit, vulgui o no vulgui, ho sàpiga o no ho sàpiga; treballar l’esperit és
una opció diferenciada i lliure. Però és cert que qui vol treballar l’esperit
ho té més fàcil si treballa la sensibilitat i la qualitat humana. En aquest
sentit, sí que podríem dir que treballar la sensibilitat i la qualitat humana
són maneres de preparar, ajudar o enfortir el treball de l’esperit.
Tothom té
a l’abast treballar l’esperit, però no tothom vol fer-ho ni ha de fer-ho: és
una opció lliure. I es pot voler treballar l’esperit i no aconseguir-ho. La
sensibilitat i la qualitat humana, en canvi, sempre, si es vol, es poden
cultivar. I com que aquest cultiu està relacionat, com hem vist, amb el treball
de l’esperit, afegirem algunes consideracions al respecte.
Què és treballar la sensibilitat? Com fer-ho? Sembla que
és una tasca d’educació. Educació que, segons com, podem formular en termes de
creació de circuits interneuronals, de sinapsis (connexions entre les neurones
del nostre cervell). Aquestes connexions interneuronals no són innòcues; n’hi
ha de nocives i n’hi ha de benèfiques, n’hi ha que ens construeixen i ens
potencien com a éssers humans i n’hi ha que ens degraden, que ens destrueixen,
que ens sotmeten a dependències. Potser educar, en una formulació simplista, és
potenciar les connexions benèfiques i mirar de reduir les nocives[[8]].
Crear
aquests circuits no és fàcil, però amb voluntat i, si pot ser, amb ajuda
externa, ajuda que reculli la rica experiència de les generacions que ens han
precedit, és possible fer-ho. Es requereix triar bé els exercicis pertinents;
en aquest terreny, els exercicis pràctics són fonamentals; la clarificació
d’idees ens pot ajudar a preparar la nostra predisposició, la nostra voluntat,
però sempre haurem de passar per les pràctiques. Una de les pràctiques és
l’observació reiterada d’objectes adients (per exemple un paisatge, un arbre,
una flor, un quadre, una música, una persona, una posta de sol) fins que
interioritzem el valor que comuniquen (bellesa, serenitat, alegria...). Altres
pràctiques poden ser, per exemple, llegir amb calma i a fons un text; cantar
amb intensitat, amb tot el cor, una cançó; caminar durant una hora fixant-nos
simultàniament en el nostre interior i en l’entorn; emprendre un debat seriós
sobre quelcom que considerem rellevant; visitar assíduament un malalt;
protestar amb constància per una injustícia... i posar tot això sistemàticament
en pràctica fins a aconseguir que la nostra relació amb l’entorn inclogui o
generi el valor, fins a relacionar-nos amb el món com a valor.
Un altre bon exercici és l’esforç en la captació del
matís. Coses que a primera vista semblen iguals o molt semblants però que, ben
mirades, no només no ho són sinó que la diferència entre elles és la distància
que separa la mediocritat de la genialitat. Es tracta de refinar la percepció,
d’afinar-la fins a captar aquest matís decisiu. I això tant es pot donar en una
peça de roba de vestir com en la interpretació d’una obra de música (comparar
versions d’una mateixa obra per diferents intèrprets pot ser útil en aquesta
pràctica); tant en una tonalitat del mar com en una pintura. Comparar la
lectura d’un mateix poema per dues persones diferents és també un bon exercici
en aquesta línia.
Cal triar aquestes pràctiques amb encert; aquí l’ajuda
externa ens pot estalviar molta feina. I cal un esforç de voluntat, de
reiteració, de constància, per continuar quan al principi l’experiència resulti
feixuga, avorrida, insulsa, fins i tot irritant. I cal seguir itineraris: quan
esdevenim sensibles a quelcom, allò esdevé una pista envers noves fites a
assolir, coses semblants però a les que encara no som sensibles i les quals
podrem treballar.
Treballar
la sensibilitat ens portarà a endinsar-nos en dos grans àmbits: la natura i la
cultura. Ens farem cada cop més sensibles a l’entorn natural fins a arribar a
una profunda estimació de la natura i a l’exaltació del cor davant d’ella. Això
és força senzill: cada dia ens regala una claror particular, uns núvols
irrepetibles, siguem on siguem. Això sí, cal trobar el moment per fixar-s’hi.
Més en general, serà bo trobar temps per estar “amb” la natura (no només “a” la
natura) i llocs especials per fer-ho. D’aquí la importància de la preservació
del territori, del nostre entorn natural, que en el darrer segle s’ha vist
profundament malmès. Cal trobar llocs que ens ajudin a fixar-nos en la
transparència de l’aire, en la forma de les nuvolades, en les muntanyes i les
roques, en els arbres, les plantes, les flors, els bolets; en els animals, dels
voltors als isards, dels ocells als amfibis, les papallones diürnes i
nocturnes, els insectes; en les pedres, amb els seus colors, textures i formes.
El concepte de “territori sagrat” ens pot semblar impropi del nostre temps i la
nostra cultura (fem servir “parc natural”) però tradueix millor l’experiència
que volem assenyalar aquí. Cal endinsar-se als Ports, al Montsant i Fra Guerau,
a Montserrat i al Montcau, al Montseny i al Montsec, a Collsacabra, al Pedraforca
i al Cadí, als Pirineus; cal immergir-se en la natura i anar-la deixant
penetrar al nostre interior. Cal caminar, cal passar hores a la intempèrie; el
que n’obtenim, no té preu.
La
cultura és un àmbit molt ampli, on tant les ciències com la filosofia ens poden
enriquir molt i afinar la nostra visió del món. Però són sovint les arts
plàstiques, la poesia, la novel·la, la música i les arts escèniques els camins
que tenim més a l’abast per treballar la nostra sensibilitat des de la cultura.
És important conèixer les grans fites que s’han anat assolint, conèixer els
clàssics, o sigui aquells el valor i el missatge dels quals va més enllà del
seu temps, els qui han arribat a la grandesa, la qual genera grandesa en els
qui s’hi apropen, com ens recorda Karl Jaspers. Fet que explica el seu
magnetisme i la oportunitat d’apropar-s’hi, de deixar-se amarar per ells, de
rebre la seva influència. Afortunadament, la llista dels clàssics és immensa, i
és bo que cadascú es vagi construint la llista dels “seus” clàssics. Heus aquí
una tasca digna de ser portada a terme: anar tornant als clàssics una vegada i
altra fins que ens facin vibrar i ens commoguin. Amb reflexió i ordre, amb
passió i dedicació, seguint itineraris que ens portin a noves descobertes,
deixant que els experts, la intuïció i l’atzar ens mostrin nous camins. I amb
la sensibilitat que ells ens ajuden a obrir, observar atentament el nostre
entorn cultural actual i descobrir-hi tot allò que ressona, que té gruix, que
aporta qualitat, que val la pena. Així, la nostra sensibilitat s’anirà
enriquint i aprofundint contínuament.
Què és
treballar la qualitat humana? També és una qüestió d’exercicis, d’iniciatives
pràctiques que desenvolupin determinats valors que potser han esdevingut tòpics
però que són centrals: amor, bondat, justícia, solidaritat... Per mirar
d’evitar un llenguatge massa habitual, podem traduir aquests valors en tres
dimensions que inclouen una certa paradoxa: una alegria serena, una sobrietat
sensible i una compassió activa.
Es tracta
d’assolir una alegria profunda i intensa davant del món i de la vida, que no es
manifesta com a esbojarrament o diversió per evadir-se de la realitat.
D’arribar a una sobrietat global i estricta que permeti alterar el mínim el món
i els altres, i que alhora no comporti menyspreu per les coses ni
autodestrucció, ans al contrari, una fascinació pel que ens envolta. De
desenvolupar una compassió extensa i sentida que és interès apassionat pel què
passa al nostre voltant, i que no esdevé sentimentalitat passiva o lament
inútil. Es tracta d’arribar a una serenitat que porti a prendre-s'ho tot molt
seriosament i alhora amb certa distància; una sensibilitat que ens faci
interessar-nos per tot i trobar-hi els seus aspectes més bells i agradables;
una activitat que ens porti a tenir iniciatives pràctiques per ajudar als
altres i transformar les estructures socials. Caldrà trobar les pràctiques
concretes que ens ajudin a avançar en el desenvolupament d’aquestes
característiques, que ens permetin avançar en el creixement de la nostra
qualitat humana.
III. Com treballar l’esperit ?
Dèiem al principi que ens agradaria
haver pogut començar directament per aquí, estalviant-nos les pàgines
precedents. Esperem que hagin estat, però, d’alguna utilitat, si més no a
l’hora de precisar termes de referència. Ara ens podem ja endinsar en un nivell
més operatiu, i ho farem proposant cinc àmbits de treball:
1)
Assumir el
compromís personal
El punt d’arrencada és, a primera vista, més aviat
impopular, incòmode, contracorrent. La sola paraula “compromís” crea de vegades
cert rebuig. Podem dir-ne voluntat, fermesa, dedicació, esforç, disciplina.
Disciplina seria potser, per a alguns, un terme més gràfic, directe, però
compromís resulta més exacte.
Si no hi ha una opció personal per
treballar l’esperit, no farem res, com no podem enfortir el nostre cos si no
fem gimnàstica, anem d’excursió, mengem correctament, evitem les drogues,
dormim suficientment. Que això és pesat i cansat? Evidentment, sobretot al
principi, quan encara no hem pogut començar a tastar les compensacions que
comporta tenir una bona forma física. Amb l’esperit passa una mica el mateix:
cal un esforç inicial que després esdevé ja dinàmica autoalimentada, tot i que
sempre ens hem de mantenir vigilants, persistents, ja que no és un camí
d’avenços irreversibles (com tampoc no ho és l’estat físic). Un cop engegat el
procés, les compensacions ajuden. O potser el que passa és que arriba un moment
en què desapareix la necessitat de compensacions.
Hi ha dos tipus de compromís personal en el treball de
l’esperit: el de crear les condicions per poder-lo dur a terme i el de dur-lo a
terme. Crear les condicions vol dir procurar mantenir un nivell suficient de
salut física i mental com perquè no entorpeixi el procés; aconseguir un
equilibri emocional que no ens faci dependents dels sentiments, sensacions i
plaers (“posar ordre en els afectes”, en terminologia ignasiana), aspecte
especialment rellevant en una societat com la nostra, amb una forta tendència
hedonista i amb fortes derives cap a les drogoaddiccions en sentit ampli (i
també en sentit estricte). Cal preservar espais de temps per a dedicar-los al
treball de l’esperit; tenir un ritme de vida laboral, familiar, personal i de
diversió que no impossibiliti el treball (posar certs límits, per tant, a
aquests aspectes de la nostra vida). Des d’aquest context, podem desenvolupar
la feina, que passarà principalment per la creació de moments de silenci i/o
pregària (per breus que siguin, però procurant que siguin sistemàtics, no “quan
puc” o “quan em ve de gust”), la lectura de textos inspiradors, la pràctica
d’utilització dels símbols de la qual parlarem més endavant i l’exercici de
gestos de bondat (voluntariat de servei als altres, almoina, ajuda als qui
pateixen –malalts, pobres, persones amb problemes o angoixa–, accions per a la
transformació de la societat cap a cotes més altes de justícia, igualtat,
solidaritat, fraternitat, veritable llibertat).
Els textos inspiradors esmentats poden ser textos de les
grans tradicions religioses, però també poemes, novel·les, assaigs,
pel·lícules, contes. El que han de ser és textos amb capacitat per
impactar-nos, fer-nos créixer, fer-nos anar més enllà de nosaltres mateixos,
obrir-nos horitzons, fer-nos més lúcids, enfortir els nostres valors, fer-nos
més profunds. I és important que la lectura sistemàtica i a fons de grans
textos (en aquest sentit ampli) formi part de la disciplina personal individual
de treball de l’esperit.
El compromís personal passa també per la superació de
tòpics, siguin ingenus o siguin interessats. Sovint, aquests tòpics s’erigeixen
en obstacles, o bé els utilitzem com a excuses protectores per defugir la
tasca. Tòpics com “això no va per mi”, “jo no estic fet per aquestes coses”,
“això és cosa de monges i capellans”, “això és cosa de manuals d’autoajuda” o
“és qüestió d’experts, d’entesos”, o “s’ha de tenir vocació”, poden jugar
aquest paper. El compromís passa per deixar-los enrere i afrontar que aquest és
un repte que tot ésser humà té al seu davant; passa per veure que el treball
espiritual ens concerneix i no podem evitar plantejar-nos què és i com ens
implica. Perquè no es tracta de creure en res, sinó d’experimentar el món d’una
determinada manera.
Aquest compromís personal pot venir
ajudat per la potenciació de petites i grans comunitats i per la utilització
dels símbols; en parlarem a continuació. Però hi ha sempre un àmbit que queda
exclusivament en mans de cadascú, de la pròpia decisió. Aquesta voluntat
personal és indefugible. El treball de l’esperit té un cert component de camí
en solitud. No solitari, com ens recorda en Miquel Martí i Pol[[9]], ja que
la comunitat és a prop. Però sí en solitud.
2)
Potenciar les
petites i grans comunitats
La crisi ideològica i institucional
dels darrers trenta anys i el canvi social accelerat que hem viscut està
delmant, a l’occident –i corre el risc de fer-ho arreu–, la vivència
comunitària de l’espiritualitat. Això és greu, però és un fet, i no valen
lamentacions. El que hem de fer és veure si la vivència comunitària de
l’espiritualitat, o sigui el conreu col·lectiu de l’esperit, és important per
al treball de l’esperit i, si la resposta és afirmativa, posar-nos a potenciar
d’una manera nova, compatible amb els temps que ens ha tocat viure, les petites
i grans comunitats a Catalunya.
Un aspecte clau en aquest sentit és tenir present que, atesa
la implantació social del cristianisme a Catalunya, fins fa trenta anys,
aquesta dimensió comunitària lligada al treball de l’esperit s’identificava amb
la comunitat cristiana, majoritàriament amb l’església catòlica. El dubte que
alguns es poden plantejar ara és: potenciar la dimensió comunitària espiritual
a Catalunya vol dir construir la comunitat cristiana?
No i sí. En l’actual context de pluralisme religiós, hi
haurà comunitats d’adscripcions religioses diverses. I és possible que n’hi
hagi de “multireligioses”, que compaginaran referències a diferents tradicions..
Algunes potser aplegaran persones que no voldran identificar-se
institucionalment amb cap tradició. A d’altres, certes persones tindran una
vinculació preferent amb una tradició religiosa i d’altres no[[10]]. El central serà
la voluntat de treballar plegats l’esperit. Però també podria ser que la major
part de les adscripcions d’aquestes noves petites i grans comunitats fos
cristiana, atès el pes del cristianisme en la història, la cultura i les
tradicions dels catalans. O no: potser prevaldrà la voluntat de rebuig i
d’oblit, si certs impactes negatius segueixen operant. No ho podem saber. L’important
és que hi hagi comunitats que treballin l’esperit.
Perquè aquest és el propòsit de la
construcció comunitària: poder treballar plegats l’esperit. Afegir al treball personal
el treball comunitari, la qual cosa que també suposarà, d’una banda, crear les
condicions per a l’existència de comunitats (bàsicament dedicar-hi
sistemàticament un temps i trobar espais adients on aplegar-se) i, de l’altra,
fer les pràctiques comunitàries de treball de l’esperit: 1) la immersió
simbòlica a través dels rituals, 2) compartir els problemes vitals i les joies
dels membres, 3) fer un seguiment i donar suport al treball de l’esperit dels
membres 4) avaluar la dinàmica i la problemàtica de la societat en la que
s’està inserit, i 5) presentar una reflexió pública al respecte, feta des de
l’òptica dels qui s’endinsen pels camins del treball espiritual.
La construcció comunitària s’haurà
de fer al doble nivell que hem anomenat petites i grans comunitats. Són petites
comunitats les que permeten un coneixement personal d’una certa profunditat de
tots els altres membres. Normalment estaran entre quatre i vint persones, amb
l’òptim al voltant de setze, garantint alhora el coneixement personal i la
dinàmica comunitària, no monopolitzada o massa marcada per les situacions personals
d’alguns. Les grans comunitats seran les que apleguen un nombre superior de
persones, en les que aquest coneixement personal es fa més difícil i passa a un
segon pla, mentre la dimensió ritual o la d’avaluació social poden agafar més
protagonisme.
Per què serà difícil aquesta
potenciació de la dinàmica comunitària espiritual a Catalunya i a l’occident,
en general? Els obstacles són diversos, començant per la gran difusió a les
nostres societats d’un individualisme aïllador, una concepció de l’home que
considera secundària la relació col·lectiva estable amb els altres. Després,
tenim la feblesa dels aglutinadors comunitaris, que han de ser ideològics,
programàtics i personals: les idees compartides que fan que puguem i vulguem
treballar plegats, el programa concret de treball que volem compartir (què
farem plegats, i que això resulti prou atractiu com per fer l’esforç de
participar-hi) i els mestres, líders, responsables, servidors o gent amb
especial dedicació, que faciliten la vertebració de la comunitat. I
finalment tenim les dificultats de tot grup humà: els afanys de protagonisme,
les manipulacions, les enveges, les gelosies i les antipaties, les relacions
sentimentals fora de norma, les desigualtats d’aportació dels membres (inclosa
l’econòmica, però no només: sovint uns s’esforcen més i altres s’aprofiten del
seu esforç), les dificultats de consensuar les distribucions de responsabilitat
i autoritat, etc.
Serà difícil, però és important. Només amb el treball
personal costa tirar endavant el treball de l’esperit. Ja és un lloc comú que
el grup és més que la suma del seus components, que té una dinàmica i unes
virtuts específiques i insubstituïbles. Però és que és així, i cal tenir-ho en
compte.
Dins d’aquest apartat volem subratllar especialment la
importància de la nova construcció d’una certa xarxa monàstica i eremítica a
Catalunya (i en general, és clar). El treball espiritual necessita d’uns punts
forts d’emissió de dinàmica espiritual. Necessita de persones i grups
consagrats al treball espiritual com a tasca prioritària, i que exterioritzin
aquesta identitat. Les comunitats monàstiques i els ermitans formen part
d’aquestes persones i grups que tenen com a tasca la visualització social del
treball espiritual, juntament amb els altres ordes religiosos, els alliberats
per a tasques comunitàries i els representants públics de les comunitats.
Aquestes persones eremítiques i comunitats monàstiques
són simbiòtiques amb les altres persones i comunitats: no poden existir sense
el seu suport, i aquestes gaudeixen del fruit del seu treball. D’alguna manera,
monestirs i ermites són com puntes d’iceberg, i han d’estar lligades a una
àmplia base comunitària per poder tirar endavant.
Caldrà revitalitzar també els ordes
religiosos no monàstics i els ministeris comunitaris (la gent dedicada
prioritàriament a ajudar a fer rutllar les petites i, sobretot, les grans
comunitats). Aquí les nocions de “carismes” i “compromís personal” ens seran
indefugibles. Cal que les comunitats, democràticament i amb la màxima
flexibilitat, facin aflorar i potenciïn allò que cadascú pot fer més bé, les
diferents capacitats dels diferents membres. I cal que les persones estiguin
disposades a dedicar part del seu temps i esforç a atendre les necessitats de
les comunitats. El problema de la feblesa actual de les estructures
comunitàries a casa nostra no és un problema de finançament, sinó un problema
de poder disposar d’estructures obertes i flexibles capaces de fomentar les
aportacions de tothom i de poder disposar de persones capaces d’assumir
compromisos.
Evidentment, encara que tota aquesta
nomenclatura pugui semblar lligada a la tradició cristiana, quan parlem aquí de
xarxa monàstica i eremítica, o d’ordes religiosos, o de petites i grans
comunitats, o de carismes, o d’estructures obertes i flexibles, ens referim a
totes les tradicions religioses, i fins i tot, a experiències interreligioses
en aquests àmbits.
3)
Adquirir la
capacitat d’immersió en els símbols
El símbol és una imatge mental,
imatge física, objecte, idea, narració, gest, text, ritual, lloc, paisatge,
música, llum, qualsevol cosa que, quan ens hi apropem, ens impacta de tal
manera que ens dóna accés a una forma de veure i viure la realitat que no és
l’habitual, la quotidiana, la presidida per l’anàlisi racional o per les
emocions i valors amb els que acostumem a operar. La gràcia del símbol és
precisament aquesta capacitat de fer-nos anar més enllà d’ell mateix i de
nosaltres mateixos.
El símbol ens canvia el registre,
portant-nos a una relació amb la realitat que no podem descriure amb precisió,
a la qual hem d’al·ludir amb termes vagues, aproximats, que denoten de seguida
la seva inadequació: experiència d’unitat, fusió conscient, vivència de
plenitud o sentit, èxtasi, elevació, silenci dens, coneixement silenciós, fondària
de la realitat, relligament (amb el propi cos, amb la natura, amb l’altre, amb
el transcendent), dimensió última, un altre món, oblit d’un mateix, amor intens
per tot, benvolença incondicional envers tot, experiència de l’amor de Déu,
acolliment total, il·luminació, pas a l’altra riba, llibertat total, vivència
de l’Absolut, gran poder, alta energia, gran buit, etc.
No tots els símbols fan referència a
la dimensió espiritual. La humanitat ha anat generant una simbologia molt rica
que fa referència a múltiples aspectes, utilitzant sovint una noció més
concreta, una imatge, per assenyalar nocions més àmplies o abstractes (com quan
l’abella ens remet a la noció de laboriositat, o la terra a la de fertilitat).
Aquí hauríem de parlar, doncs, de “símbols espirituals”, ja que ens estem
referint a aquells que ens remeten a la dimensió espiritual. Però, si més no
per no fer massa feixuc el text, ens permetrem de parlar simplement de símbols.
Què hem de fer per a poder utilitzar aquests símbols?
Dues grans coses:
- Buscar
el símbol o conjunt de símbols adient, o sigui, capaç d’operar,
d’impactar, d’obrir-nos a la dimensió espiritual. Adient a la persona,
adient al grup, adient al lloc, adient al moment, adient a la cultura,
adient al context... De símbols, la història n’ha acumulat un munt. I
potser en podem descobrir o construir de nous, tot i que això no és
senzill. De fet, hi ha qui diu, i amb molt de fonament, que ara ja no és
possible crear nous símbols, ja que hem deixat d’utilitzar el llenguatge
mitològic. I hi ha qui diu que un símbol no pot ser establert sobre la
base d’explicacions racionals, que el símbol que s’ha d’explicar ja no és
símbol, la qual cosa també té molta part de veritat. Deixem la qüestió
oberta. El que cal és en cada moment saber disposar dels símbols
apropiats. I això és un cert art, fet de coneixements i intuïció. Ens fan
falta mestres en aquest art.
· Aprendre
a immergir-nos en el símbol. També en podríem dir “deixar-nos amarar pel
símbol”. Això no és senzill, però és decisiu. És anar més enllà de la
observació del símbol com a entitat que tenim al davant i que mirem de
comprendre racionalment. No es tracta només de mirar el mar, i analitzar-lo, i
descriure’l; es tracta de nedar-hi. No es tracta només de veure o estudiar el
cotxe, es tracta d’entrar-hi i conduir-lo, “experimentar-lo”. No es tracta de
mirar i descriure la poma, es tracta de mossegar-la i tastar-ne el gust. El
símbol no només s’analitza: es viu, s’hi penetra, s’utilitza. Per això, parlem
d’immersió en el símbol.
Quan l’analitzem, ja sabem que un símbol no és una
entitat materialment real com un martell o una taula, però tampoc és real de la
manera com ho són els conceptes o les idees, ni com els desigs o els
sentiments. Té una mena de realitat pròpia, barreja d’idea, d’objecte i d’eina:
és una noció operativa, o una imatge operativa, o un objecte operatiu. Per això,
no ens podem quedar en la seva anàlisi, sinó que el que cal és utilitzar el
símbol; sinó, no pot ser símbol, perquè només si és útil per portar-nos a una
altra visió i vivència de la realitat és realment símbol.
És entrant-hi que veiem que el
símbol és una entitat real, d’una manera diferent que un objecte o un concepte,
però tan real que ens pot canviar, que ens pot fer veure i viure diferentment
el món. Creure’s que és una entitat externa, com un arbre o una casa, pot ser
perillós, ja que pot portar al fonamentalisme i a la intolerància. Però creure
que és una simple idea porta a tancar-nos portes d’accés a una altra manera de
veure i viure la realitat.
Diguem de passada que els símbols
que fan referència a l’esperit tenen una qualitat tan especial, tan insòlita,
que ens fa reverenciar-los, perquè és un enorme mèrit saber apuntar a
l’esperit. Esdevenen el que anomenem “sagrats”. I dels símbols sagrats no se’n
pot parlar a la lleugera, banalment, o com si fossin objectes amb el mateix
tipus de realitat que una cadira. Són especials i cal tractar-los amb la cura,
el respecte, la prudència i la veneració pertinents. És possible que la
invitació bíblica a no prendre el nom de Déu en va apunti en aquesta direcció.
Per fer operatiu el símbol hem de
deixar de veure’l “a distància”, com un objecte que tenim al davant, i
ficar-nos-hi dins, o deixar que ell es fiqui dins nostre (si se’ns permet un
llenguatge al·legòric que apunti al que volem dir). Hem de viure el símbol a
fons, viure’l com a real. Quan l’analitzem, podem emprar l’expressió “és com
si” per trobar metàfores que ens ajudin a entendre la seva naturalesa, però
quan el vivim, l’hem de veure real, sentir real, notar-ne l’operativitat,
fer-ne l’experiència.
Fins ara, cada cultura tenia el seu estoc simbòlic que li
era significatiu, i els altres símbols li eren estranys, incomprensibles; fins
i tot li semblaven perillosos, perniciosos, enemics a suprimir. El legítim
entusiasme pels propis símbols (derivat de l’agraïment per haver-ne
experimentat l’eficàcia, a més del fet d’estar expressats en el marc de la
pròpia cultura) podia també portar a lloances desmesurades i a fer-ne absoluts
inqüestionables. I a confondre la lloança amb la descripció.
Algunes ments, particularment
clarividents, sempre han anat veient la relativitat cultural dels símbols,
arribant a la conclusió (i fent l’experiència) que com que eren eines que orientaven
en certs sentits, 1) tots tenien la possibilitat de ser utilitzats (en la
mesura en que resultessin adients, operatius, com dèiem abans; i això s’ho sap
cadascú, o cada grup, o cada cultura), i 2) cap era identificable amb allò a
què apunten (la coneguda imatge del dit i la lluna), amb allà on porten (la
coneguda imatge de la barca per passar a l’altra riba). La gran novetat dels
nostres temps de globalització i d’intercomunicació és que aquesta relativitat
i funcionalitat del símbol (que no rebaixa en res la seva extraordinària
importància) està esdevenint una experiència col·lectiva i universal. Es van
trencant les barreres aïllants entre cultures: totes ens són accessibles i,
d’alguna manera, totes ens són pròpies. Unes ens pesaran, ens parlaran més que
altres, com és lògic, però s’està substituint la dinàmica de “la meva a
defensar, les altres a rebutjar” per “la meva a potenciar i oferir, les altres
a conèixer i incorporar”.
Això fa que ens trobem davant de grans dipòsits de símbols
que se’ns fan assequibles. Tots estan a la nostra disposició i poden ser
utilitzats, mentre fem servir la doble norma esmentada: buscar el símbol adient
i immergir-nos-hi.
El símbol pot ser Déu Pare. O Jesucrist, fill de Déu. O l’Esperit Sant, alè de Déu. O el Regne de Déu/el Regnat de Déu. O la Trinitat.
O les paràboles de Jesús, els miracles de Jesús, els gestos de Jesús (la fracció del pa, el rentar els peus als deixebles, la mort en la creu, ...). O el Parenostre. O les benaurances. O la conversió. O la transfiguració.
El símbol pot ser la revelació. O l’encarnació. O la resurrecció. O l’ascensió. O la salvació.
El símbol pot ser Déu únic, Déu poderós, Déu que tot ho sap, Déu que és a tot arreu. Pot ser Déu que jutja i actua, Déu que parla, Déu que cura (Miquel, Gabriel i Rafael, els arcàngels). Poden ser els àngels.
Pot ser el “Si Déu vol”, l’”Inshal·lah”.
O la Mare de Déu, amb totes les seves invocacions territorials i tots els seus atributs (clement, pietosa, dolça, amable, admirable, dolorosa, ...). O els sants.
Poden ser símbol les icones, les imatges.
Pot ser símbol el Buddha (dret, assegut, ajagut, prim, gras, ...), el Crist (en creu, en majestat, en bon pastor, en anyell, ...), el Profeta.
Poden ser-ho els Vedes, els Upanishads, els sutres, la Bíblia, els Evangelis, l’Alcorà, els Hadiths.
Pot ser símbol o conjunt de símbols la narració de la creació del món, o la de l’anunci de la concepció a Maria, o la del naixement de Jesús, o la de la mort de Jesús.
Pot ser-ho el clam dels profetes; pot ser-ho el testimoni dels màrtirs, a l’Imperi Romà o al Tercer Reich.
Pot ser-ho el temple, la sinagoga, la mesquita, la catedral, l’ermita.
Pot ser-ho el so de la campana, dels timbals, del nei, del gong. Pot ser la música, i el cant.
Pot ser-ho la pregària, la prostració, la genuflexió, l’aplegar les mans, el senyar-se, el seure en silenci, la meditació, la reverència. Pot ser el donar-se les mans, el petó de pau.
Poden ser-ho els sagraments: baptisme, confirmació, eucaristia, penitència, extremunció, orde, matrimoni.
El símbol pot ser la comunitat dels creients. Pot ser el dejuni, l’almoina, la peregrinació. Pot ser la Llei. Pot ser el jardí, pot ser la font, pot ser el Paradís.
Pot ser l’Aliança, el poble escollit, els primers pares, el diluvi, el sabbath, la benedicció, la Pasqua.
Pot ser la noció d’il·luminació, la bandera esfilagarsant-se al vent, el so de l’om, els mantra, les flors, els colors. Pot ser l’olor de l’encens.
Pot ser la reencarnació, la dansa còsmica de la creació. Pot ser el ioga. Pot ser el Camí (el Tao), pot ser el no-fer (wu-wei). Poden ser els avantpassats.
Pot ser el tòtem, la dansa ritual, els esperits de la natura, el Gran Esperit.
Pot ser un sermó del Mestre Eckart, o un poema de Sant Joan de la Creu. Pot ser un conte sufí o hassidic.
Pot ser, potser[[11]], un poema de Rilke, de Machado, de Màrius Torres, de Vinyoli.
Cal subratllar la immensitat del
dipòsit de símbols que tenim al davant. Cada persona, cada grup, cada poble,
cada cultura pot anar definint i perfilant els seus. Això sí, sigui quin sigui
el símbol, ens haurà de portar més enllà, ens haurà de posar en mans de
l’infinit, en els braços de l’innombrable (i aquí hem de recórrer a símbols per
assenyalar allò que no es pot descriure i que és on els símbols apunten o
porten).
Diguem alguna cosa més de la
“immersió en el símbol”, ja que aquest sembla ser un punt clau. La “immersió en
el símbol” vol dir entrar-hi amb totes les nostres facultats, o deixar-lo
entrar a través de totes les nostres facultats. Per simplificar, les aplegarem
en tres, que anomenarem, metafòricament, el cap, el cor i el cos.
i) Que el
símbol ens amari el cap vol dir pensar-lo, analitzar-lo, comprendre’l amb la
raó, rumiar-lo, mirar de fer-li dir el que vol dir, exprimir-ne els
significats, mastegar-lo.
ii) Que ens
amari el cor vol dir deixar que ens remogui sentiments i emocions, que ens
commogui, que ens faci sentir, que ens transporti, ens fascini, ens atregui,
ens admiri, ens abrandi, ens trasbalsi, ens faci vibrar.
iii) Que ens
amari el cos vol dir deixar que ens entri pels sentits i ens impacti, que ens
remogui les entranyes, que ens fulmini, ens toqui, ens alteri, ens canviï. Que
ens abraci o que nosaltres l’abracem. Que ens faci lleugers, que ens mogui, que
ens transporti. Que ens aquieti, que ens faci callar, que ens aturi, que ens
porti al silenci. Que ens faci sensibles, que ens obri a la natura i als
altres, especialment als que pateixen; que ens agermani.
Hi ha símbols capaços de tocar
alhora el cap, el cor i el cos. D’altres s’adrecen preferentment a un o altre:
llavors caldrà trobar les combinacions de símbols adients (d’aquí que les
cerimònies, rituals, cultes, misses, sagraments, siguin grans combinacions
simbòliques: espais, gestos, llum, textos, cants, músiques, imatges...). El que
cal per a poder arribar a la immersió és incidir en tots tres nivells. Si en
falta un, la immersió no tindrà lloc. L’ésser humà és cos, emoció i raó, i
sense un dels tres deixa de ser humà. És intel·ligència racional,
intel·ligència emocional i intel·ligència global, sintètica, totalitzant, o com
li vulguem dir. Trencar aquest equilibri porta a degradacions i deformacions.
Cal operar simultàniament als tres nivells: d’aquí la dificultat i la gràcia de
la immersió simbòlica.
Per treballar un símbol o un conjunt simbòlic haurem de
veure, doncs, una multiplicitat d’aspectes. En quina mena de lloc hem d’estar,
com l’hem d’il·luminar i decorar, com ens hem de situar físicament (situació en
l’espai, posició del cos), com ens hem de vestir, quins gestos hem de fer,
quina música hem de sentir, què hem de cantar o recitar, quins textos hem de
fer servir, quins comentaris i debats hem de fer, com hem de reflectir els
sentiments o emocions que puguem viure. No és fàcil, sobretot havent perdut gairebé
el contacte amb la tradició, amb els pressupòsits que comportava i que
estalviaven molta feina en permetre donar moltes coses per suposades. I, a més,
ara el nostre àmbit simbòlic s’ha ampliat enormement. En qualsevol cas, si
volem treballar la dimensió espiritual no podem defugir aquesta tasca.
4)
Viure l’àmbit
espiritual a nivell familiar i plantejar-lo en l’educació
D’acord amb l’enfocament que estem
fent servir, la capacitat d’una persona per treballar l’esperit vindrà
lògicament influïda pel seu procés de formació, i no només per l’educació que
hagi rebut en els àmbits de la sensibilitat i la qualitat humana, sinó també
per processos específics que marcaran la seva disposició i la seva destresa per
treballar l’esperit.
En funció del que acabem de plantejar,
serà especialment rellevant la capacitat amb que s’hagi dotat a la persona per
assumir compromisos personals, establir dinàmiques comunitàries i ser capaç de
comprendre i parlar el llenguatge simbòlic. El treball d’aquests tres aspectes
no s’haurà d’haver dut necessàriament a terme en l’àmbit específicament
espiritual (tot i que també s’hi haurà pogut portar a terme), però les
capacitats desenvolupades (de compromís, de dinàmica comunitària, de llenguatge
simbòlic) certament, incidiran en la capacitat de la persona per moure’s en el
terreny del treball de l’esperit.
Això ens porta a considerar com treballar aquestes
dimensions, tant a nivell genèric com específicament espiritual, en el marc de
la família, en el de l’escola i en d’altres àmbits educatius. És molt important
que en tots aquests marcs no només no s’oblidi sinó que es considerin com a
dimensions fonamentals: 1) capacitar les persones per assumir compromisos,
educant en la responsabilitat, en l’honestedat, en la paraula donada, en la
capacitat d’esforç continuat, en la capacitat de renúncia i sacrifici, en la
paciència, en l’acceptació de les limitacions de la realitat, en el goig del
servei als altres, etc., 2) desenvolupar en les persones la capacitat i la
disponibilitat per a la vida comunitària, per a la relació continuada amb els
altres en el si de grups estables, el saber comunicar-se, el saber compartir,
el saber interessar-se pels altres, el fruir del treball en equip, el saber
renunciar als avantatges individuals en benefici del grup, etc., i 3)
l’aprenentatge del llenguatge simbòlic com un llenguatge tan legítim i útil com
el llenguatge racional, fent notar la constant utilització que en fem en el
llenguatge quotidià i evitant el menyspreu del que, de vegades, és objecte des
de posicions cientifistes; conèixer i valorar la poesia, la mitologia, la
simbologia, etc.
El cultiu d’aquestes dimensions esdevé un pressupòsit
fonamental per possibilitar el treball de l’esperit en el sentit que hem mirat
d’anar perfilant en aquestes reflexions. Crec que és possible assolir amb certa
facilitat un consens social al respecte que aplegui tant persones sensibles a
la dimensió espiritual com persones que, sense un interès específic per ella,
comprenen el potencial humanitzador d’aquestes tres dimensions. No hauria de
ser difícil, doncs, posar-nos d’acord en com treballar-les tant en el marc de
la família com en el dels centres educatius i en les organitzacions d’altres
àmbits educatius informals, que van més enllà de l’ensenyament reglat, però
l’impacte educador dels quals pot arribar a ser molt important (escoltisme,
esplais i altres formes d’educació en el lleure, etc).
Ens queda, però, la qüestió de l’educació en la vida
comunitària i en el llenguatge simbòlic específicament espirituals. Com abordar-los?
És vàlida la posició de deixar que cada persona ho descobreixi per si mateixa
quan tingui ús de raó? És oportú el silenci familiar, escolar i educatiu en
general sobre l’àmbit espiritual?
Crec que no, crec que això seria artificial i improcedent,
a més d’impossible o de generador d’una violència d’ocultació que no tindria
cap sentit. Hem insistit en que l’experiència espiritual no només passa per la
raó i el coneixement, sinó que inclou dimensions d’emotivitat i de sensibilitat
global que es treballen des del moment de néixer i, per tant, en l’àmbit
familiar. Les famílies han d’actuar aquí amb la màxima naturalitat. El normal
serà incorporar els infants a la vida comunitària i immergir-los en el símbols,
quan les famílies o les comunitats s’immergeixin en els símbols. Tot allò que
les famílies visquin com a important, ho han de compartir amb els infants des
del primer moment, sense falses pors ni falsos respectes per una suposada
llibertat d’opció dels fills (no té sentit actuar com si se’ls pogués preservar
lliures de tota influència i contaminació fins que siguin prou grans com per
decidir per ells mateixos).
Evidentment, si les famílies no viuen cap referència a
l’àmbit espiritual tampoc no la podran transmetre als fills. I té poc sentit
enviar els infants a catequesi o altres tipus de formació religiosa si a casa
no es viu aquest àmbit. El treball espiritual no es pot subcontractar, demana
una implicació personal, la qual cosa no vol dir que, en alguns casos, el
testimoni del catequista o formador religiós no pugui tenir un impacte en els
infants, com el d’un mestre, un familiar, etc; però tots aquests personatges no
poden substituir el paper de l’àmbit familiar en la transmissió de determinades
experiències.
També cal dir que la vivència i la voluntat dels pares
tampoc no garanteixen la transmissió de l’experiència espiritual. Poden
afavorir-la, però de cap manera garantir-la: l’opció espiritual passa sempre
per un procés personal indefugible. Això sí, el que els pares visquin, i com ho
visquin, que ho comparteixin amb els fills. I si volen que els fills puguin ser
impactats per aquesta dimensió, l’hauran de treballar ells mateixos.
Pel que fa a la presència específica de l’àmbit
espiritual en el món de l’educació, val a dir que és un punt complicat. A més
del que hem dit sobre la incorporació de l’educació genèrica en el compromís,
en la dinàmica comunitària i en el llenguatge simbòlic, la reflexió al respecte
haurà de tenir en compte algunes consideracions elementals, com ara: 1) que els
pares no poden delegar la transmissió de l’experiència espiritual als àmbits
educatius; 2) que la transmissió de les confessions religioses (catequesi en
l’àmbit catòlic) no s’ha de fer en l’àmbit escolar; 3) que la transmissió de
coneixements culturals relatius a l’àmbit religiós s’ha de fer en l’àmbit
escolar, però no s’identifica amb treballar l’esperit; i 4) que treballar
l’esperit difícilment es pot fer sense una referència a les tradicions
religioses i els seus aparells simbòlics, ja que si bé podem pensar en un
referent compartit per les tradicions religioses, aquest no és accessible
directament sinó només a través de les tradicions.
Ens porta això a la conclusió que els àmbits educatius
han d’ignorar el treball de l’esperit? Que no sigui fàcil no vol dir que s’hagi
de defugir. És cert que hi ha prou ingredients com per generar caos, confusió i
desorientació en el tractament de l’àmbit espiritual en l’educació, i que
caldrà un debat a fons per aclarir què cal fer, però caldrà afrontar-ho. Això
voldrà dir, entre altres coses, afrontar dos grans esculls: l’enfocament i el
personal adient per portar-lo a terme.
L’enfocament proposat des de l’òptica que plantegem seria
el de treballar l’esperit en l’àmbit educatiu: 1) a partir del testimoni
personal, 2) utilitzant elements de diverses tradicions i no pretenent separar
espiritualitat de religions, com si fossin àmbits discernibles en la pràctica,
ja que com hem dit l’espiritualitat amara les religions i es materialitza a
traves d’elles, i 3) sense presentar cap tradició religiosa com “la bona”.
L’altra qüestió que es planteja és com poder disposar de
persones embarcades en el treball espiritual i que puguin i vulguin compartir
aquesta experiència. L’espiritualitat no és un paquet de creences i
coneixements a transmetre, sinó un camí a mostrar i compartir. Disposar de
persones així per abastar tots els àmbits educatius, en un context de
secularització galopant i de desinterès pel treball espiritual, sembla
condemnar aquest camí al fracàs. Però si és el camí vàlid, caldrà insistir en
aquesta línia.
5)
Trobar nous
camins de presència pública del referent espiritual
El treball de l’esperit de les
persones i comunitats no és per amagar-lo sota el llit o per deixar-lo tancat a
casa. Les tesis laïcistes sobre la privatització del fet religiós es poden
comprendre com una reacció històrica davant de la prepotència ofegadora de la
presència pública del fet religiós a les societats tradicionals, però van massa
enllà quan defensen la supressió de tota presència pública dels referents
espirituals.
Els referents espirituals no pretenen tenir el monopoli
de la capacitat de donar llum i orientació a les societats, però volen poder-ho
fer. Volen poder presentar públicament les seves propostes, i transmetre els
fruits del treball fet des de les comunitats espirituals. Fruits d’avaluació de
la dinàmica de l’època i de la societat, ja que el treball comunitari té com
una de les seves funcions, com ja hem dit, aquesta avaluació del que les
societats fan, de les seves estructures i els seus costums, i també dels
comportaments personals més habituals o que gaudeixen de més acceptació social.
Les comunitats espirituals han de poder comunicar el fruit de la reflexió que
fan, que es presenta sovint externament en termes ètics perquè el treball
espiritual incideix en el món dels valors i els comportaments, tot i que no
s’hi redueix ni identifica, ni en té l’exclusiva. És positiu que a la plaça
pública es confrontin o complementin les contribucions ètiques autònomes de diferents
instàncies socials amb les avaluacions que provenen del treball dut a terme per
les comunitats espirituals. Avaluacions que, evidentment, seran diverses en la
seva orientació; aquí el rellevant és la sinceritat de la reflexió feta
(evitant les manipulacions per part d’interessos polítics o ideològics previs o
externs) i la capacitat d’arrelar-la realment en un transfons espiritual viscut
a fons i ben treballat, més que no pas la ubicació ètica o política de la
reflexió resultant.
No es pot construir, no s’ha de construir una societat
totalment tancada al referent espiritual, isolada d’ell. La societat necessita
un diàleg obert amb el món religiós del present i del passat; s’ha de deixar
enriquir i qüestionar per aquells que miren de desenvolupar el treball de
l’esperit.
Això es pot traduir en mirar de tenir uns espais públics
no confessionals, però sensibles a la dimensió espiritual. Uns espais públics
interessats en conèixer les contribucions de les religions i dels cercadors
espirituals. Uns espais públics capaços d’encoratjar el diàleg entre les
religions en base a la seva comprensió de les importants repercussions
potencials que aquest diàleg pot tenir, tant a nivell polític –construcció de
la pau, la convivència i la cohesió social– com ideològic –innovació del
pensament, enfortiment del respecte mutu i de la tolerància, etc. Uns espais
públics interessats en dialogar amb les religions perquè valoren el seu
potencial de crítica social i d’estímul de la renovació dels valors i de les
estructures. Uns espais públics amb institucions capaces d’analitzar els
fenòmens religiosos i establir-hi un diàleg.
La perspectiva que estem apuntant, així com el conjunt
d’aquestes reflexions, es fonamenta com a mínim en tres pressupòsits que ara
pot ser bo de mirar de formular explícitament:
1. És
positiu, constructiu, enriquidor per a les persones obrir-se a la dimensió
espiritual de la realitat, treballar l’esperit. L’espiritualitat és un
component antropològic potencial, el desenvolupament del qual és favorable per
a l’ésser humà. La recerca de la unitat, de la plenitud, de la benvolença
envers tot, l’atenció a l’aspecte subtil de la realitat –que només es mostra
amb una disposició mental de serenitat i d’obertura, de receptivitat,
d’admiració meravellada, d’esperança, de gratitud– és important per als éssers
humans. És una opció lliure dels individus el desenvolupar o no aquesta
dimensió espiritual, però el seu desenvolupament no és indiferent, sinó que és
positiu per a la realització del potencial humà.
2. Totes les
grans tradicions religioses són enriquidores en un nivell similar, totes tenen
capacitat d’ajudar les persones a emprendre el camí espiritual, i tota recerca
espiritual personal seriosa i sincera és digna de respecte i d’atenció i mereix
ser encoratjada. D’una manera o altra, les diverses tradicions comparteixen
propòsits convergents: l’obertura à “l’altre món”, al misteri; la recerca de la
dimensió espiritual, l’accés al regne de Déu, el coneixement de Déu, la
conversió, la supressió del sofriment, la salvació, la recerca de la
realització, de la plenitud, de la unitat, del gran silenci, etc. I miren
d’assolir aquests propòsits a partir de diferents fórmules, amb tècniques
diverses, generades dins de contextos culturals i històrics diferents[[12]]. Cada
religió és un punt de vista únic, original, una via específica i sovint
complementària de les altres; podem dir que les tradicions religioses són
incomparables, ja que estan plenes d’especificitats exclusives i utilitzen
llenguatges propis. Però també podem dir que conflueixen en uns mateixos
propòsits, que hi ha entre elles paral·lelismes i equivalències, que són
respostes a unes mateixes inquietuds, que són fruit i part d’una mateixa
dimensió antropològica de la condició humana[[13]].
3. La
recerca espiritual, la dimensió religiosa no és una qüestió estrictament
individual, ni confinada al domini privat. Té relacions amb la col·lectivitat,
té una dimensió pública i social. La relació amb el fet religiós és una qüestió
evidentment individual, una opció totalment lliure i personal, viscuda en
solitud i en comunitat. Però és també quelcom que afecta els col·lectius, els
pobles: una societat que deixa interpel·lar les seves estructures i costums des
de l’àmbit religiós pot guanyar en cohesió. El treball de l’esperit mou al
compromís, a la generositat; enforteix la capacitat d’interessar-se pels
altres, de treballar amb els altres, i això enforteix els lligams col·lectius[[14]]. És
positiu, doncs, que les societats s’interessin pel fet religiós i que dialoguin
amb el món religiós, que es deixin interpel·lar per ell, que afavoreixin la
confrontació dels seus comportaments i les seves estructures amb els criteris
derivats de la recerca espiritual. Les societats actuals no han de ser
confessionals, imposant una religió als individus o a les institucions, però
tampoc no han d’ignorar la qüestió religiosa, oblidar-la o negligir-la. Cal
trobar una nova i justa relació entre religió i societat, adaptada a les
característiques de les societats modernes. És un nou tipus de relació que cal
crear, inventar. Tots hem de fer un esforç per reinterpretar com s’ha de viure
avui la laïcitat i el fet religiós, i aquests comentaris voldrien ser una certa
interpel·lació a aquesta reinterpretació[[15]].
Hi ha dos interrogants relacionats amb aquesta
problemàtica (o un interrogant formulat de dues maneres) que cal plantejar amb
claredat per estalviar-se malentesos i facilitar el debat. 1) ¿Es pot
compaginar la llibertat d’opció individual respecte de la qüestió religiosa amb
una posició institucional d’interès i diàleg amb l’àmbit religiós? Crec que sí.
2) ¿L’existència de ciutadans no interessats en el tema religiós ha de
comportar necessàriament que l’espai públic deixi d’interessar-s’hi, o es
limiti a les simples relacions institucionals i d’ordre públic? Crec que no.
Aquests nous camins de presència pública del referent
espiritual es podrien concretar en aspectes com els següents:
- La
defensa de la laïcitat de les institucions públiques, o sigui, l’exclusió de la
identificació pública d’un país i de les seves institucions amb una determinada
confessió religiosa.
- La
garantia de la llibertat d’opció religiosa dels ciutadans i del dret dels
ciutadans a no tenir cap opció religiosa, així com la garantia de la llibertat
de practicar la pròpia religió de forma individual i col·lectiva, sempre que
aquestes pràctiques no entrin en contradicció amb els drets fonamentals de les
persones i amb la convivència pacífica en la societat.
- En els
països amb una història fortament marcada per una determinada tradició
religiosa, el reconeixement públic (per exemple, en el marc constitucional) del
paper d’aquesta tradició religiosa en la configuració de la seva història i la
seva identitat, la seva cultura i les seves tradicions.
- La
constatació de la pluralitat religiosa de les societats contemporànies i la
valoració positiva de la presència en el seu si de diverses tradicions
religioses convivint en harmonia i diàleg entre elles i amb l’entorn social i
cultural.
- La
valoració de les contribucions de les religions i de les persones religioses a
la vida personal i col·lectiva, a la promoció de la dignitat de la persona i al
compromís en la defensa dels drets humans, la justícia social, la solidaritat i
els valors i principis de la democràcia.
- La
valoració del potencial de crítica social i d’estímul a la renovació dels
valors i de les estructures que poden tenir les religions, i de la seva
capacitat de desvetllar consciències, superar egocentrismes i treballar la
dimensió espiritual de la condició humana.
- La
valoració de les favorables repercussions potencials del diàleg i la
convivència entre religions i del diàleg entre religions i altres tradicions i
cosmovisions espirituals i filosòfiques en l’enfortiment del respecte mutu, la
tolerància, la innovació del pensament i la construcció de la pau.
Una nota addicional: espiritualitat i lideratge
Hem dit que la qualitat personal
afavoria el treball de l’esperit, i que aquest treball potenciava, al seu torn,
la qualitat personal. Hem deixat entreveure que tothom pot portar a terme el
treball de l’esperit, tot i que sempre s’ha de fer com a fruit d’una opció
plenament lliure.
Si considerem, com és el cas i des d’un punt de vista
propositiu, que la qualitat personal ha de formar part de les característiques
del lideratge, s’estableix la possibilitat d’establir una certa relació entre
lideratge i treball de l’esperit. Si més no, en afavorir la qualitat humana del
líder, el treball de l’esperit pot ser un factor afavoridor, tot i que no
imprescindible, d’un bon lideratge.
És aquesta la única connexió possible entre
espiritualitat i lideratge? ¿Pot ser que el treball de l’esperit potenciï també
determinats valors, actituds i sensibilitats que afavoreixin el desplegament de
determinades dimensions més específiques de lideratge, més enllà de la qualitat
humana? És possible que sigui així, i per això creiem important, per treballar
la connexió entre espiritualitat i lideratge, analitzar a fons les aportacions
rellevants de les diferents tradicions religioses en el terreny dels valors,
les actituds i les sensibilitats. És una tasca enorme i bonica, que caldrà
emprendre des d’algun col·lectiu preparat i sensibilitzat per fer-ho, si es vol
fer sistemàticament.
Finalment, voldríem plantejar un altre possible camí de
connexió entre espiritualitat i lideratge: el que passa per la noció de
“grandesa”. D’alguna manera, lideratge va lligat amb grandesa, grandesa que es
pot donar a qualsevol nivell de lideratge. Un líder és un “gran home”[[16]], es
situï al nivell que es situï i més enllà de la magnitud de la seva comunitat de
referència. La nostra comprensió de la grandesa marcarà, doncs, la nostra
concepció del lideratge.
En aquest sentit, la visió de Karl Jaspers sobre la
grandesa ens pot ser molt útil. Esperem no trair-lo dient que per a ell, els
grans homes[[17]] són els
que ens relliguen amb la claredat del saber, la fondària de la cosmovisió, la
decisió moral, la profunditat del transcendent. El gran home és capaç de fer
que la realitat esdevingui símbol de la totalitat. El gran home és com un
reflex de la totalitat de l’ésser, un mirall o un representant de l’ésser,
ésser que irromp en el món a través del gran home, sigui en forma d’un bonic
espectacle de perfecció, un tràgic fracàs o una enigmàtica serenitat. Només qui
es relliga amb la totalitat de l’ésser pot assolir la grandesa.
La grandesa inclou energia vital
desbordant i indòmita, poder de creació espiritual, força intel·lectual
abassegadora, però la vitalitat, la creació, la intel·ligència, l’eficàcia i la
gran capacitat de treball no produeixen grandesa per elles mateixes, sinó només
en ser transformades i penetrades per la totalitat. La grandesa és un tot
universal incorporat a la realitat insubstituïble d’una figura històricament
única i, per tant, aquesta figura (el gran home, el líder) conserva el fons
darrer, pregon, d’aquest universal que en ell es realitza. I només això únic,
insubstituïble, en què es plasma l’universal, posseeix grandesa (que no és una
característica de l’universal, sinó de la seva plasmació concreta, única i
insubstituïble).
La grandesa pressuposa, doncs, la incorporació del que és
universalment vàlid en una figura personal històrica. Només la fusió d’una
persona amb quelcom d’universal atorga grandesa. Per això, la grandesa té una
dimensió de misteri. La captem, però no la identifiquem amb cap realització
concreta del gran home. Una acció, un invent, una recerca, una quadre bonic, un
poema: tot el que és susceptible de ser conegut i demostrat objectivament no té
per ell mateix grandesa, aquesta és una característica lligada misteriosament i
en exclusiva a la persona, al gran home que hi ha darrera d’aquestes obres. O
sigui: ni el bé o la bellesa, ni l’acció bona o l’obra d’art tenen grandesa, és
la persona que encarna el bé o la bellesa i fa l’acció bona o l’obra d’art qui
en té. L’encarnació del valor atorga grandesa, una grandesa que no tenen ni el
valor en si, ni la persona separada del valor, ni els fruits de l’acció.
Dels grans homes (filòsofs, poetes,
artistes, herois, sants, profetes) en surt la força que ens impulsa a créixer
per virtut de la nostra pròpia llibertat. L’home a qui veig gran em revela el
que sóc. La manera com veig la grandesa i em comporto davant d’ella em fa
arribar al meu propi ésser. Qui capta grandesa queda enfrontat amb l’imperatiu
de ser ell mateix. Només l’existència dels grans és una mena de garantia contra
el no-res. Contemplar-los és en si mateix font d’incomparable satisfacció.
D’aquí el magnetisme dels grans i la conveniència d’apropar-s’hi, de
conèixer-los, de deixar-se influir per ells, d’impregnar-se d’ells. D’aquí la
necessitat de connexió amb els clàssics, amb els grans homes del passat, i
d’aquí la necessitat de poder gaudir de l’existència de grans homes en el
present. Quan parlem preocupadament de “crisi de lideratge” devem estar
assenyalant en aquesta direcció.
Hem considerat pertinent transcriure i comentar aquestes
reflexions de Jaspers sobre la grandesa, en les que ell fonamentava la seva
apreciació dels grans filòsofs (dels “grans homes” de la filosofia en un sentit
prou ampli del terme: recordem que els qui ell situava com els quatre més grans
filòsofs, els homes que més havien influït en la marxa de la humanitat, eren Sòcrates,
el Buddha, Kung Tsé –Confuci– i Jesús). Ofereixen una base excepcional per a
una certa visió, ni que sigui molt radical i extrema, però no per això menys
orientadora, sobre el lideratge. Simplificant molt: només un gran home mereix
assolir posicions de lideratge –fer líder algú mediocre o degenerat és un error
de greus conseqüències, tal com constatem en diferents exemples històrics–-;
per ser un gran home cal tenir grandesa; només es té grandesa si s’està
connectat a la totalitat, a l’universal, al que depassa i emmarca la realitat
objectiva que nosaltres podem aprehendre, a l’englobant de la realitat
percebuda.
No tots els líders han de ser grans
líders de relleu mundial i històric, però tots ells, per modest que sigui el
seu àmbit d’irradiació, han de participar, en un grau o un altre, d’aquesta
dimensió de grandesa i, per tant, d’aquesta connexió amb la totalitat.
Totalitat que es presenta com una noció peculiar: d’una banda, com un dels
fruits més alts del treball de la raó, de l’esforç filosòfic i, d’altra banda,
com una noció potser més intuïtiva que raonada però que, si ens hi parem a
pensar, captem d’una manera o altra.
En el líder el particular es fa
universal i l’universal es fa particular; aquesta és la seva gràcia i aquí rau
la seva grandesa. Si no va més enllà del particular, si no es transcendeix a si
mateix, no pot assolir un veritable lideratge. Si no es dóna aquesta connexió
amb la totalitat, no hi pot haver veritable grandesa ni lideratge en el sentit
total i últim de la paraula.
Si aquesta totalitat s’identifica o
no amb allò a que ens hem referit com a àmbit al que s’accedeix a través del
treball de l’esperit, depèn de la pròpia concepció del món, de com hom vincula
filosofia i religió. La relació entre les nocions de totalitat i d’esperit no
és la d’una simple identificació, però crec que tenen algun tipus de
vinculació, ni que sigui difícil de precisar. Potser és una mateixa realitat o
experiència vista des de la raó, des de la filosofia, o vista des del treball
de l’esperit. O potser no, potser estem parlant d’experiències diferents. O
potser són experiències diferents però relacionades; llavors, aquesta fina
connexió entre totalitat i esperit seria la mateixa que vincularia
espiritualitat i lideratge[[18]]. És un
debat apassionant, important i obert, que vertebra una part de la història del
pensament.
Hem anat a parar, doncs, a una
triple possibilitat de fonamentació de la vinculació entre espiritualitat i
lideratge: 1) a través de la noció de qualitat humana, 2) a través de la
potenciació de determinats valors, actituds i sensibilitats rellevants per al
lideratge, per part de les tradicions religioses, i 3) a través de la
vinculació entre les nocions de grandesa, totalitat i esperit.
Cloenda
Necessitem
un marc conceptual renovat per pensar i parlar de l’àmbit de l’esperit.
Necessitem posar-nos d’acord en un conjunt d’idees i paraules que ens permetin
treballar plegats, avui en dia, el territori espiritual. Aquesta ha de ser una
tasca de molts, i necessitarà de debats constructius però sense excessives
prudències ni pors. I és una tasca que s’haurà de fer des de molts punts de
partença, fins a poder anar cristal·litzant aquest llenguatge no nou –molts
dels seus components seran heretats del passat– però sí renovat que permeti una
comunicació real entre la gent directament interessada per aquestes qüestions i
entre aquesta gent i l’entorn social i cultural.
Se’m va donar el títol “Treballar
l’esperit” com a base d’aquestes reflexions i he mirat d’estirar aquest fil per
si sortien alguns d’aquests conceptes capaços d’establir comunicació, o sigui,
conceptes compartibles entre gent de diferents tradicions i compatibles amb la
cultura contemporània, amb el pensament modern. Les crítiques i contrapropostes
seran imprescindibles per mirar d’avançar en la construcció d’aquest marc
conceptual capaç de generar aquesta fluida comunicació.
Com dèiem, aquest marc conceptual haurà de ser
compartible per gent formada en diverses tradicions religioses, i per gent amb
diverses posicions i sensibilitats dins d’una mateixa tradició. I haurà de ser
compatible amb el llenguatge científic i filosòfic de la cultura actual. Haurà
de poder ser prou “comprensible” des de fora dels cercles, diguem-ne,
espirituals; ha de poder-se articular amb l’entramat conceptual contemporani,
aportant-hi elements que potser no hi figuraven, però sobretot no creant
barreres que facin inviable l’articulació dels llenguatges.
Un marc conceptual d’aquesta mena ens farà falta també a
l’hora de voler formular un cert diagnòstic sobre la situació de l’espiritualitat
a Catalunya (o a qualsevol altre indret), diagnòstic que pot ser diferent
segons què entenguem per treball espiritual. Per exemple, valorar si l’expansió
massiva d’una determinada secta és o no un indici positiu de la salut
espiritual d’una societat dependrà del marc conceptual del que ens haguem
dotat. Marc que també ens farà falta a l’hora d’establir propostes polítiques
de com abordar públicament la qüestió religiosa a casa nostra i a l’hora de
mirar de donar un cert estatut públic al conreu de l’esperit.
Ara bé, no només necessitem un marc
conceptual renovat: necessitem una potenciació de la pràctica espiritual en el
nostre país. Treballar un marc conceptual no és un entreteniment mental, sinó
una eina per facilitar una pràctica. La dinàmica espiritual no és només una
bonica creació de la imaginació, és essencialment una voluntat de transformació
positiva de la vida de les persones i de les societats. Una Catalunya que
prengui en consideració el referent espiritual serà una Catalunya millor, més
vertebrada com a comunitat i amb més capacitat de ser un bon entorn de
desplegament de les persones que en formen part.
La meva esperança és que tiri
endavant la tasca col·lectiva que ens permeti pensar, parlar i treballar
plegats amb certa facilitat el que hem apuntat en les pàgines precedents. La
meva esperança és que les connexions entre persones i esperit, entre pobles i
esperit, s’enforteixin, creixin, es despleguin i generin així una vida més
plena, més humana, més digna de ser viscuda. Des d’aquesta esperança es
proposen aquestes reflexions.
Notes:
[[1]] És clar que el plantejament potser no seria gaire diferent si ho formuléssim en termes de què vol dir això en les societats occidentals; i, tal com sembla avançar acceleradament el procés de globalització cultural i de valors, potser tampoc seria tan diferent si analitzéssim què vol dir en el món de principis del segle XXI. Això té un efecte favorable: avui en dia, les reflexions fetes des d’un lloc qualsevol del planeta poden ser útils a molts altres llocs, atès el major grau de similitud i de comunicació existent.
[[2]] Això implica que, actualment no queda prou clar l’estatut de l’espiritualitat, la comprensió mateixa del fet religiós. De què parlem quan parlem d’esperit, d’espiritualitat, de religió? Sembla inevitable que les religions es replantegin la seva comprensió de la seva pròpia naturalesa.
[[3]] Les religions han fet molt de mal i caldrà un gran esforç de canvi i d’explicació per part d’elles, així com un esforç de comprensió per part de l’entorn, per tornar a posar en primer pla tot allò de molt bo per als éssers humans que contenen. Diguem d’entrada que quan en aquest text ens referim a les religions ho fem referint-nos només a l’aspecte positiu de les grans tradicions religioses de la humanitat.
[[4]] Com deia en un article a La Vanguardia del 02.05.06, “No tindria sentit prescindir d’aquestes tradicions: necessitem les eines, els indicis, les orientacions que han anat acumulant i ens ofereixen. No podem actuar com si no haguessin existit; no podem considerar que ja no serveixen per a res, que s’ha acabat el seu temps. La història construeix sobre l’experiència, recull el passat en el seu si, encara que sigui reelaborant-lo o comprenent-lo d’una forma nova. La història obre noves perspectives, imprevisibles, però no pot prescindir del que ha estat. Les tradicions religioses són aquí per ser assumides, no per ser ignorades o rebutjades”.
[[5]] Experiència “cosmoteàndrica”, en dirà en Raimon Panikkar.
[[6]] En l’accepció estricta d’esperit que estem fent servir; com dèiem en fer referència a l’accepció francesa, hi ha una accepció d’esperit que l’associa amb la sensibilitat i la qualitat humana sense incloure l’obertura al misteri, per dir curt el que abans hem desenvolupat àmpliament; aquí no assumim aquesta definició d’esperit, que pot portar a la confusió, sinó que ens limitem al sentit estricte designat.
[[7]] Una de les utilitats d’aquesta distinció en tres àmbits (un model teòric per facilitar la comprensió de la realitat, amb totes les limitacions i parcialitats dels models teòrics) és la d’ajudar a frenar la tendència dualista espontània que ens porta a classificar les persones en “bones” i “dolentes”.
[[8]] Entre les connexions interneuronals benèfiques hi ha aquelles que ens permeten la captació de valors en l’entorn, o més ben dit, que ens donen la capacitat de relacionar-nos amb el que ens envolta en termes de valors (de bellesa, de bondat, de justícia, de llibertat, d’amor, etc.).
[[9]] Solstici:
“Reconduïm-la a poc a poc, la vida, / a poc a poc i amb molta confiança, / no pas pels vells topants ni per dreceres / grandiloqüents, sinó pel discretíssim / camí del fer i desfer de cada dia. / Reconduïm-la amb dubtes i projectes, / i amb turpituds, anhels i defallences; / humanament, entre brogit i angoixes / pel gorg dels anys que ens correspon de viure.
En solitud, però no solitaris, / reconduïm la vida, amb la certesa / que cap esforç no cau en terra eixorca. / Dia vindrà que algú beurà a mans plenes / l’aigua de llum que brolli de les pedres / d’aquest temps nou que ara esculpim nosaltres.”
[[10]] A algú li pot sorprendre la vinculació que estic establint entre espiritualitat i religió. Per clarificar-ho, diria que veig la religió com a l’espiritualitat formulada, ritualitzada i institucionalitzada. Cada religió és la formulació, ritualització i institucionalització d’un impacte espiritual en un determinat context històric i cultural. Per tant, em sembla (tot i que aquesta és una discussió molt oberta) que no hi pot haver religió sense espiritualitat, ni espiritualitat sense religió. L’espiritualitat es plasma, es visualitza, es materialitza a través de la religió, a través de les religions. Crec que seria una pèrdua suprimir les religions, mirant de quedar-se amb una espiritualitat pura: aquesta seria evanescent, ens fugiria d’entre els dits. Em fa l’efecte que no és gaire viable treballar l’espiritualitat prescindint de les religions; com bé es diu, les religions són la copa i l’esperit el vi, i necessitem la copa per beure el vi. El que no vol dir que no s’hagin de netejar, restaurar, renovar les copes.
[[11]] I això ens obriria a tot un altre continent de símbols.
[[12]] Cal tenir present que les religions són estructures coherents i ben travades i que cal apropar-se a cada una d’elles com un tot, i no des d’actituds sincrètiques o trossejant-les per agafar-ne només el que més plau o interessa.
[[13]] O d’un feix de dimensions antropològiques. El feix de cada religió pot ser diferent; hi ha dimensions que apareixen en una religió i no en una altra. I el gruix de cada dimensió en cada feix pot ser també diferent; el diàmetre de la dimensió ritual, de la pregària, de la dimensió comunitària, etc pot variar en diferents religions. Els components de la clàssica tríada coneixement-acció-devoció també reben una ponderació diferent segons la tradició religiosa. I quan aquestes dimensions es combinen amb les característiques de cada persona (psicològiques, d’entorn social, etc) ens trobem amb vivències individualitzades del fet religiós, amb característiques úniques. Per això s’ha pogut dir que hi ha tantes religions com éssers humans, ja que cada concreció individual és específica. Tot això no contradiu el fet que cada tradició té unes característiques que li són pròpies.
[[14]] La religió no només “relliga” al misteri, sinó també al món, als altres i a un mateix.
[[15]] No estem aquí fent referència a les esglésies i altres institucions religioses actuals, amb les seves estructures de poder i les seves relacions de poder amb la resta de la societat.
[[16]] Recordem que l’antropologia cultural fa servir aquest terme per indicar les formes inicials de lideratge en el si de les tribus.
[[17]] O les grans dones, evidentment; com és obvi pel context, utilitzem aquí “home” com a equivalent d’ésser humà.
[[18]] Per això, la relació entre espiritualitat i lideratge és vista diferentment segons les posicions; qui no assumeix la noció filosòfica de totalitat (en el sentit jasperià) o no hi veu cap relació amb la noció d’esperit considerarà que no hi ha cap relació. I qui la vegi la considerarà com una opció lliure a construir, d’acord amb la noció d’esperit que hem presentat.
(Capítol de l'obra Catalunya, reptes ètics, coordinada per Àngel Castiñeira i Miquel Calsina, Barcelona: Proa 2006)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada