Una Passió preocupant

Van Dyck 1627

La preocupació que genera “La passió del Crist”, de Mel Gibson deriva d’un mínim de quatre aspectes que mereixen ser analitzats i discutits, ja que la pel·lícula està tenint un gran impacte ideològic a nivell mundial, impacte es pot traduir també a nivell polític. No es tracta d’un producte irrellevant o anodí, sinó que té una incidència cultural àmplia i profunda, ja que difon una visió teològica molt determinada i pot contribuir a configurar la imatge de la passió de Crist de les properes generacions [1]. I la figura de Crist i la seva passió són un dels referents simbòlics més rellevants de la cultura universal.

I. Enfortiment del fonamentalisme cristià

En primer lloc, aquesta obra és una enorme contribució a la consolidació i expansió del fonamentalisme cristià. En ella no hi ha ambigüitat o ambivalència de cap mena. Difícilment permet múltiples lectures. Transmet una concepció molt clara del cristianisme i no deixa espai per a cap altra concepció. És una interpretació del fet cristià basada exclusivament en la teologia de l’expiació. Segons aquesta interpretació, Déu envia el seu fill a la terra per tal de salvar els homes dels seus pecats, ja que els homes no poden superar-los per ells mateixos, estan condemnats, sotmesos al poder superior del diable. D’aquí la seva presència constant a la pel·lícula: ell és l’enemic del Crist, aquell amb qui el Crist lliura el combat, els homes no són més que el camp de batalla. I la única manera que té el fill de Déu per lliurar aquest combat, per vèncer al diable i salvar als éssers humans, és el propi sofriment. Només el més gran sofriment pot rescabalar tots els pecats individuals i col·lectius de la humanitat que ha induït i continuarà induint el diable, i dels que per tant els homes acaben essent més víctimes que responsables. Hi ha una gran batalla que no es dirimeix directament, per la força, sinó a través del dolor que el Crist pot assumir. D’aquí que la pel·lícula intenti transmetre la immensitat del sofriment entomat per Jesús de Natzaret, que ha de ser proporcional a l’objectiu que vol assolir, la salvació de la humanitat dels seus pecats. I d’aquí la iconografia sanguinolenta fins a l’extrem que utilitza, digna dels més terribles passos de les setmanes santes hispàniques.

Aquesta teologia de l’expiació té arrels molt antigues. No només és present al Nou Testament i a moltes de les lectures que se n’han fet, sinó que es troba ja a l’Antic Testament, i no és estrany que la cita bíblica amb que comença el film, i l’única que hi apareix, sigui del profeta Isaïas (tot i que caldria veure ben bé si aquesta és una interpretació legítima de la simbologia d’Isaïas, però sovint se l’ha interpretat així). Ara bé, els orígens no s’acaben amb l’Antic Testament, sinó que es tracta d’una visió entroncada amb algunes de les mitologies més típiques d’algunes cultures. Davant dels poders superiors i incontrolables que devastaven les vides dels humans, l’única cosa que aquests podien fer era mirar d’aplacar aquestes ires superiors, calmar aquestes turbulències. I la manera d’intentar fer-ho era com entre els humans: oferint regals. Com més valuós el regal, més possibilitats d’acontentar aquestes forces superiors. Com més intensa la renúncia que suposava, més eficaç podia ser l’ofrena. D’aquí el seu caràcter de sacrifici: s’ofereix quelcom que suposa una gran renúncia, un cost elevat. Sacrificar, fer sagrat, oferir el més valuós que tenim, enviar-ho als déus: aquest esdevé un dels grans rituals ancestrals. Aliments, armes (aquells fons pantanosos de l’Europa del Nord que es troben plens d’espases), animals, els més sans i perfectes (degollant-los i cremant-los, per tal que puguin elevar-se, anar cap al cel i arribar als déus), éssers humans (enemics vençuts, però també les verges més boniques, el millor que tenia el col·lectiu), el propi fill (la gran prova de submissió d’Abraham: estar disposat a sacrificar el seu propi fill, Isaac, degollant-lo i cremant-lo). No sempre el sacrifici passa per la destrucció de l’ésser sacrificat (hi pot haver consagracions no cruentes, amb ofrenes i dedicacions d’objectes i persones als temples, per exemple, tot i que sempre incorporant una dimensió de renúncia i sacrifici); però certament la imatge poderosa, el gran sacrifici, és el que passa per la mort i la destrucció.

Quan comprens el sentit de la ofrena, del sacrifici, aquest segueix essent difícil i dolorós, però esdevé lògic, útil, ple de sentit. Es pot arribar a acceptar, a assumir com una necessitat. Per això, des d’aquesta interpretació assumida per la pel·lícula de Gibson i compatible amb una lectura possible de la mateixa narració evangèlica, Jesús no es rebel·la contra la seva injusta condemna a la tortura i a la mort, sinó que l’accepta com a formant part d’una voluntat divina: la de rebre el més gran sacrifici, el del mateix fill de Déu, ja que és l’únic sacrifici que pot redimir tots els pecats, que pot obrir les portes de la salvació a tota la humanitat. D’aquí l’acceptació per part de Jesús de la voluntat de Déu i no de la seva pròpia voluntat a l’hort de les Oliveres. Cal, però, no oblidar, que aquesta és una de les interpretacions possibles d’aquesta frase, coherent amb la visió sacrificial que estem mirant de descriure, però no l’única possible. Aquesta mateixa obertura d’interpretació se’ns presenta davant d’una de les paraules de Jesús a la creu: “Déu meu, Déu meu, perquè m’has abandonat?” Pot ser un crit de desesperació, o pot ser el recitat pietós del salm 22 en tant que adient a la circumstància en que Jesús es trobava, i cada una de les dues opcions poden fonamentar diverses interpretacions.

La visió sacrificial assumida per Gibson, que impregna tota la seva obra amb una coherència notable, porta per exemple a la continguda imatge de Maria que ens presenta. Una Maria que pateix però resignadament, sense desesperació (i aquí s’allunya de la iconografia de les mares de Déu dels dolors). Maria, com el mateix Jesús, entén el sentit del que està passant, ella sap de la necessitat i el valor d’aquell sacrifici. L’”enteresa” de la Maria de Gibson és coherent amb aquesta manera de veure les coses, i Joan i Maria Magdalena participen en bona mesura de la mateixa manera de prendre-s’ho, fonament d’una serenitat que també es reflecteix en algunes de les millors representacions del descendiment de la creu de l’art medieval i renaixentista. De fet, tota la pel·lícula vol transmetre aquesta coherent acceptació, amb el problema que sovint travessa la frontera i l’acceptació esdevé “fredor”. El Crist de Gibson no commou, no rebel·la, perquè no hi ha d’haver rebel·lió, rebuig d’aquell sofriment, sinó acceptació agraïda d’aquell sacrifici. Com han constatat molts crítics de cinema, l’obra esdevé llavors insensible, poc humana. Però això és coherent amb la pretensió de Gibson, amb la interpretació que vol presentar –i que com dèiem, és molt tradicional- de la mort de Jesús. No es tracta d’un afer humà, emocional: es tracta d’un drama còsmic que depassa les dimensions humanes. Aquesta és la seva interpretació, i aquesta és la seva feblesa pels que no la compartim. Aquesta és la seva intenció, però això és molt difícil d’aconseguir, i ell no ho aconsegueix, deixant llavors que predomini aquesta freda distància que desnaturalitza el mateix esdeveniment. Un exemple d’aquest risc no reeixit: l’opció per un Jesús sense mirada humana, que només mira amb un ull ja que té l’altre tumefacte: la intenció és coherent, el resultat és fatal.

Un dels problemes d’aquesta lectura sacrificial de la figura de Jesús és quin tipus de relació genera entre el creient i ella. Aquí Jesús no és considerat un model de vida, algú que ens ajuda a trobar “la bona manera de viure”. Jesús no és l’anunciador de la Bona Notícia de la possibilitat de viure la vida com un do generador d’agraïment, com el fruit d’un amor paternal. Jesús no és per sobre de tot l’anunciador d’un missatge d’amor entre els homes i d’obertura a un amor diví que ens supera i ens amara. Ni l’anunciador de la reconciliació, ni el denunciador de la hipocresia, ni l’admirador de la manera de fer dels nens: els nens hi són utilitzats... com a maleïdors de Judes! A “La passió del Crist” de Gibson no s’evoquen les benaurances, fet altament significatiu. No es tracta ara aquí de fer un llistat exhaustiu de les altres possibles visions de Jesús, de les diverses interpretacions alternatives fetes i viscudes durant dos mil anys de la seva figura i del seu missatge. Es tracta de subratllar que a la pel·lícula hi ha una sola interpretació, i la relació que genera es limita al devot agraïment per haver-nos salvat. Cal subratllar que, a diferència d’altres obres més narratives o cronològiques de la vida de Jesús, l’opció de Gibson, coherent amb el seus plantejaments, és la d’evocar certs passatges –i molt determinats- de la vida de Jesús immergint-los en el si de la passió, com dient-nos que aquests passatges només agafen el seu ple sentit i valor en el context de la dramàtica pujada al Calvari i la mort en creu.

Jesús, dèiem, ja no és el mestre, model, assenyalador de camins, motivador, acompanyador, sinó la víctima sacrificial i el salvador per expiació. Fet que genera en aquell qui se sent salvat pel Crist una doble reacció: agraïment total (si no fos pel seu sofriment, jo no estaria salvat) i adhesió exclusiva (només d’ell em ve la salvació, ell és l’únic salvador possible; ell és l’únic fill de Déu, l’únic capaç de, patint al màxim, salvar a tota la humanitat). La lògica d’aquest exclusivisme és implacable. Si només d’aquest sacrifici pot venir la salvació, no hi ha res més que tingui valor i interès. Qualsevol altre intent o missatge que intenti ajudar als éssers humans és irrisori, o menyspreable, o rebutjable (ja que pretén suplantar al que sabem que és l’únic camí vàlid, l’únic realment capaç de salvar). O com a màxim es tracta de benintencionats complements humanístics per fer la vida més agradable. Però la font de veritable salvació és única, és només el sacrifici de Crist a la creu (no el que va dir, o el que va representar la seva figura, sinó el seu sacrifici). La seva sang, vessada per nosaltres i per tots els homes, és el preu de la nostra salvació.

Molts cristians han fonamentat i fonamenten la seva fe en aquesta interpretació. Sovint amb tota la bona fe, sense ni imaginar que hi ha altres interpretacions possibles del Nou Testament, o si més no que aquesta només és una de les corrents ideològiques que en formen part. El Nou Testament és un fenomen molt ric i complex, i això ens permet mirar-lo i utilitzar-lo des d’òptiques diferents en moments diferents i per a situacions diferents. Cada lectura té el seu valor i el seu sentit, però no pot pretendre excloure les altres. La lectura sacrificial hi és present i és ben respectable, i en determinats contextos pot tenir una gran potència i aportar-nos enriquiment. Dels Via Crucis, de les Passions, de les Setmanes Santes se’n poden treure i se n’han tret coses ben positives; en Xavier Antich subratlla encertadament el valor de les celebracions col·lectives del dolor [2]. Viure la Setmana Santa a fons pot ser d’una gran força espiritual i ajudar-nos molt. El problema no és la legitimitat d’aquesta lectura, que la té; el problema apareix quan aquesta interpretació esdevé “conscientment excloent”, quan l’adhesió exclusiva al Crist esdevé fonament per a situar tant les altres possibles interpretacions de la persona de Jesús com les altres tradicions religioses en un pla inferior, o com a mereixedores de menyspreu i rebuig. Perquè la lògica exclusivista va fàcilment a parar aquí: les altres interpretacions i tradicions són enemics a vèncer, noses a esborrar de la faç de la terra, ja que no permeten la generalització de l’únic camí de salvació veritable, el del Crist sacrificat.

Per això dèiem que l’aportació de Gibson, amb la seva incidència popular, és una gran i perillosa contribució a l’enfortiment del fonamentalisme cristià. Reafirmarà la identitat dels sectors conservadors (no és sorprenent l’entusiasme pel film del neoconservadurisme americà, dels “Legionarios de Cristo” o, entre nosaltres, la defensa matisada que en fa el bisbe Saiz de Meneses [3] o la més favorable de Josep Miró i Ardèvol [4]). Però no només reafirma, sinó que ho fa agressivament: mobilitza a estar “a favor d’això i en contra de lo altre”. Mou a difondre l’exclusió. El problema no és un possible antisemitisme de la pel·lícula, que no sembla pas ser-hi, sinó el seu “anti tot allò que no sigui aquesta visió del cristianisme”, que sí que sembla ser-hi.

II. Desqualificació del cristianisme progressista

En segon lloc, i com a lògica conseqüència del que acabem de comentar, la pel·lícula esdevé una enorme desqualificació de tots els esforços fets per oferir altres interpretacions de la història i la figura de Jesús de Natzaret. Esforços fets des de fa dos mil anys, i que en els nostres temps més propers s’han plasmat en els propòsits renovadors del Concili Vaticà II, de molts dels teòlegs que l’han acompanyat i de molts moviments de base que s’han inscrit en la seva inspiració. Hi ha un cert risc que el que, per simplificar, podríem anomenar el “progressisme cristià” de les darreres dècades quedi considerablement desautoritzat en la seva projecció social per aquesta presentació, que té una capacitat d’impacte popular incomparable amb la d’altres aproximacions cinematogràfiques a la figura de Jesús com puguin ser les interessants de Pier Paolo Passolini a “L’Evangeli segons sant Mateu” (1964) o de Martin Scorsese a “La última temptació de Crist” (1988), o la esplèndida de Denys Arcand a “Jesús de Montréal” (1989). Una lectura optimista podria dir que “La passió del Crist” de Gibson és el cant del cigne de la teologia exclusivista de l’expiació, el darrer esclat abans de la seva definitiva desaparició, però probablement aquesta sigui una visió ingènua, que respongui més a un desig que a una realitat, i l’obra de Gibson pot anunciar una agressiva contraofensiva dels qui participen de la concepció expiatòria exclusivista per tal de, com a mínim, foragitar altres interpretacions del cristianisme i quedar-se com a l’única interpretació possible, o si més no com a la interpretació hegemònica, reduint les altres a petites heretgies marginals i conjunturals, com tantes n’hi ha hagut a la història de l’Església i que han estat convenientment superades i depurades.

Pels sectors cristians progressistes la pel·lícula esdevé un atac al que no poden respondre amb els mateixos mitjans. Els deixa –ens deixa- en una posició de major feblesa, que s’afegeix a altres circumstàncies tampoc no massa favorables: feblesa interna tant a nivell de concepcions com a nivell organitzatiu, dificultat d’interlocució amb el món modern, dificultat de diàleg amb les altres tradicions religioses, etc. Sabem que no podem deixar l’Església exclusivament en mans dels sectors tradicionalistes, i alhora no semblem tenir l’empenta i la capacitat (de cohesió, de creació i imaginació, de transmissió) per a plantejar una alternativa amb possibilitats de quallar i créixer. Ja n’érem prou conscients, de tot això, però ara Gibson ens confronta més brutalment amb aquesta realitat.

III. Desprestigi pel cristianisme

En tercer lloc, alhora que enforteix certs sectors cristians i n’afebleix d’altres, amb les conseqüències que això pot tenir no només per a l’Església sinó per a la vida política i social en general, l’obra de Gibson presenta un altre perill tant o més preocupant: pot distanciar del cristianisme a molts sectors de població que podrien haver estat sensibles a altres interpretacions del fet cristià. Pot fer que força gent de bona voluntat i genuïnament interessada per la recerca humanística i espiritual reaccionin dient: “si això és el cristianisme, a mi no m’interessa””. L’òptica gibsoniana pot provocar en molts espectadors ben predisposats a escoltar un missatge d’obertura d’horitzons una reacció de rebuig radical d’aquesta història de sang i sofriment, un rebuig que els faci definitivament insensibles a la persona i al missatge de Jesús de Galilea. La mateixa adhesió entusiasta que produeix entre els fidels a aquesta visió pot esdevenir refús total entre altres sectors de població, ofesos per una proposta que fa passar els horitzons de plenitud individual i col·lectiva dels éssers humans per la tortura cruel i la mort denigrant d’una persona. Només pels ardents partidaris del que anomenem aquí teologia exclusivista de l’expiació pot la presentació de Gibson generar entusiasme: a molts sectors no creients pot provocar un distanciament definitiu, una al·lèrgia per tot allò que tingui relació amb el cristianisme, animadversió envers una doctrina que fonamenta incomprensiblement la mirada sobre el món en la mort cruel d’un ésser humà. Mal resultat per a algú que pretén difondre el missatge cristià.

IV. Banalització del cristianisme

En quart lloc, i com a darrera reflexió sobre l’impacte potencial d’aquesta pel·lícula, hi ha el risc (ben real, si hem de jutjar per la reacció de certs espectadors) de banalitzar una de les referències més serioses de la cultura de la humanitat. L’obra de Gibson pot ser acollida com una pel·lícula de terror i crueltat més, com un entreteniment sanguinolent com tantes altres pel·lícules d’avui en dia, que la gent veu tot menjant crispetes i que comenta rient al sortir del cinema. Terrible resultat per a una obra amb pretensions de “conversió dels cors”, d’impacte transcendental en els espectadors.

D’on ve aquesta distància entre la pretensió de l’obra i l’impacte real en la gent que va a veure-la sense cap predisposició especial, atrets per la curiositat o la moda? Em sembla que aquí hi convergeixen dues colles d’aspectes. Per una banda, certs propòsits deliberats: la mateixa manera d’entendre la història, que com hem dit la fa deliberadament freda, objectiva, fatalista i per tant distant, no colpidora més enllà de l’impacte de la brutalitat i els esquitxos de sang. Per l’altra banda, certs aspectes “no volguts”, aspectes de pel·lícula no reeixida, de mal ús de certs recursos cinematogràfics. L’obra no es limita a reflectir visions d’una part de la iconografia medieval i renaixentista, la més brutalista, subratlladora de la grolleria dels soldats o de les masses acusadores (i cal dir que la iconografia medieval i renaixentista té alhora exemples de sublims visions molt més espirituals i alhora humanes de les mateixes escenes de la crucifixió, i també del descendiment de la creu del cos de Jesús i tota la tradició de les Pietats). Gibson no es limita a reflectir –tot i que de vegades ho fa amb precisió exemplar- la iconografia de la Contrareforma (present tant a museus i esglésies com als ja esmentats “passos” de la Setmana Santa) sinó que gosa anar més enllà, i jugant amb efectes especials, càmeres lentes i altres recursos mal utilitzats deforma més que no pas enalteix la mateixa interpretació a la qual vol ser fidel (no descarto que la pel·lícula no agradi a certs sectors tradicionalistes més rigorosos). Les aparicions del dimoni, les visions de Judes, el terratrèmol del moment de la mort de Jesús són mal cinema amb pretensions simbòliques que es gira contra la mateixa obra, incapaç fins i tot de resoldre mitjanament bé el simbolisme final de la resurrecció. I tot agreujat per una música inadequada que contribueix a banalitzar les pretensions transcendentals de la pel·lícula [5].

“Corruptio optima, pessima”. Gibson juga amb foc i es crema. Tractar malament un tema clau té males conseqüències. Tractar inadequadament una tradició fonamental per a la humanitat esdevé un terrible i perillós desastre, un gran mal per al cristianisme del segle XXI. La seva lectura de la història de Jesús és inadequada, posant el símbol allà on no toca i tractant com a literals aspectes que haurien de ser simbòlics. Ja hem dit que la visió de l’ofrena i el sacrifici es pot fer servir constructivament i tenir un paper en el marc de les concepcions religioses. Però l’enfocament de la pel·lícula de Gibson el literalitza, l’exacerba, i així ens allunya del drama i fins i tot esdevé obstacle per a una lectura simbòlica del sofriment de Jesús. Una condemna d’arrel político-religiosa que pot ser vista com una ofrena, com un testimoni de fidelitat i coherència amb un missatge d’amor, de llibertat, d’integritat al servei dels homes, queda deformat al fer-ne només un sacrifici expiatori d’una víctima propiciatòria, per molt que vulgui ser el sacrifici més gran de la víctima més rellevant.

Una discussió escena per escena de la pel·lícula seria molt pertinent i il·lustrativa. Però els nostres temps són temps de cremar ràpid els productes, de girar full de seguida en lloc d’aturar-se a rumiar, a discutir a fons les coses. D’aquí a tres mesos ja ni en parlarem, ni ens en recordarem: ja s’haurà fet la recaptació de taquilla, ja s’haurà fet el negoci de “merchandising” corresponent (no podem menys que considerar tot un signe de la frivolitat dels nostres temps l’arribar a fer arracades amb els claus de Crist a la creu...), alguns convents conservaran el DVD i punt. Però de vegades els impactes profunds resten, i no només els positius. Crec que el rastre d’aquesta obra serà rellevant, i no pas en sentit favorable. Tan de bo sapiguem aprofitar aquesta oportunitat per obrir un debat a fons i per mirar de tirar endavant altres tipus de mirades i de respostes a la història de Jesús i al que la seva figura i el seu missatge poden aportar a l’hora d’obrir camins d’esperança i de plenitud a la humanitat.

(Una versió més breu d'aquest text va ser publicat al número 22 de la Revista IDEES, del Centre d'Estudis  de Temes Contemporanis, abril-juny de 2004)

Notes

---

[1] La Isabel Herrera em fa notar un aspecte interessant: quin serà l’impacte de la pel·lícula en països de tradició diferent de la cristiana? La veuran com van veure Gladiator? Estem davant d’un fenomen mediàtic mundial, i pot ser que per a molts (joves, i no tan joves) sigui la seva primera aproximació al cristianisme. Quina idea en trauran?

[2] Trobo molt remarcable aquest comentari inclòs al seu article “Dolor y arte de la Pasión” al suplement “Culturas” de La Vanguardia del 7 d’abril del 2004: “Pero lo que quizás, en el fondo, aliente las representaciones y las músicas de la Pasión sea, acaso, la posibilidad de comprender y compartir lo humano del dolor, lo humano del sufrimiento. Desde esa consciencia, en este sentido tan griega, del conocimiento a través del padecimiento. Ahí radica tal vez la universalización del ritual: lo más individual e intransferible, que es dolor, del que cada uno tiene experiencia propia, convertido en experiencia colectiva, en comunidad de compasión. No es extraño que alguien como Pasilini se sintiera fascinado, al mismo tiempo, por el dolor de Edipo y el de Jesucristo, la caída y el calvario. Como no es extraño, tampoco, que el ritual de la comunidad compartida del dolor se module, a través del tiempo, a través de estas otras representaciones de la Pasión que, en forma de obra teatral (como las representaciones de la “Passió” de Cervera o Esparraguera) o en forma de procesiones –el ritual teatral ocupando el espacio todo de la ciudad-, se mantienen vivas hasta hoy mismo, a veces incluso lejos de la religiosidad de la que surgieron. Porque acaso el ritual que mantiene viva la experiencia del dolor sea una dimensión antropológica esencial de lo humano.”

[3] El bisbe Sáiz fa un comentari molt lúcid: “La película es de un realismo duro, crudo e impactante que dejará impresionado a cualquier espectador. Si se ve desde la perspectiva del creyente, moverá a la reflexión y tendrá fruto espiritual. Si se ve desde la distancia, si el espectador no se ve implicado en el misterio de la redención, resultará de un realismo desagradable.” (La Vanguardia, 3 d’abril de 2004)

[4] Miró i Ardèvol creu que l’obra de Gibson és “una narración cinematográfica magnífica, vigorosa, que busca el realismo con fidelidad a la historia.” I molt honestament fa referència a un dels motius de la seva plena sintonia amb aquesta obra: “Como retornado que soy, me gusta Mel Gibson porque se comporta con la pasión del converso.” (La Vanguardia, 12 d’abril de 2004)

[5] Tot i les seves pretensions, la pel·lícula esdevé sovint barroera. Tot el contrari d’una altra obra, que passarà desapercebuda però que és infinitament millor: “Il mestiere delle armi”, d’Ermanno Olmi. Un únic punt en comú: el protagonista de l’obra d’Olmi és el Sant Joan de Gibson.