De vegades, quan tornes a la
teva ciutat després de visitar una ciutat estrangera, la veus diferent, li
descobreixes nous valors, li trobes més gràcia. I no per contraposició, sinó
per sintonies, potser per certs contrastos reveladors. No és allò de "no
hi ha res com a casa", no. No és haver trobat horrorosa la ciutat
estrangera i llavors valorar la pròpia. La ciutat estrangera ha estat
fascinant, reveladora, enriquidora; t'ha fet veure coses que després t'ajuden a
mirar amb nous ulls la teva ciutat. Que és tan ciutat com l'altra, ni més ni
menys.
La tardor de 1986 la
Montserrat Cucarull va decidir impulsar en el Moviment Cristià de Professionals
un seminari sobre el fet religiós amb en Marià Corbí. El primer curs érem cinc
o sis. Hem acabat essent un nucli estable d'uns setze i hi ha anat passant força
altra gent. En Marià s'ha limitat a presentar-nos un esquema bàsic sobre el fet
religiós com a experiència vivible i expressable en entorns culturals diversos,
fins i tot en entorns culturals ateus. I ajudar-nos a llegir textos de diverses
tradicions que estimulen a avançar cap a aquesta experiència.
Primer vàrem treballar tres
textos de la tradició oriental: el Dhammapada, del budisme del sud
de la India, el Maha-mudra, de la tradició iòguica, i el Shodoka, de la tradició zen. Després vàrem treballar dos textos de
Carlos Castaneda: Viaje a Itxlan i Relatos de poder.
Finalment hem tastat la tradició del sufisme islàmic a través del
Fiji-ma-fiji, de Rumi.
Per a nosaltres això ha
suposat un munt de descobertes, una sensació de nous horitzons, un impacte
interpel·lador. Ha estat un seminari "acadèmic" - reunions de dues
hores estrictes cada tres setmanes - però amb unes repercussions vitals
notables. Ens ha estimulat, ens ha neguitejat, ens ha posat davant la
necessitat de trobar nous camins. Ens ha eliminat la sensació de "viure de
renda" que vàrem tenir durant molts anys: havíem après una manera de veure
la religió - la del catolicisme progressista de la segona meitat dels anys
seixanta - que ens havia omplert i motivat, però després ens havíem passat
quinze anys vivint de renda d'aquelles idees. El seminari ens ha enriquit.
Val a dir que paral·lelament
al seminari hem anat llegint altres llibres que també ens han impactat, molts
d'ells recomanats per en Manel Ingla. Per exemple, Creatividad y plenitud
de vida d'Antoni Blay. O l'obra d'Anthony de Mello, amb El cant de l'ocell i
Moments de saviesa. O La conspiración de Acuario, de
Marilyn Ferguson, bona porta d'entrada al terreny del "nou
paradigma". Hem llegit alguns articles i entrevistes i el Benaurada
senzillesa de Raimon Panikkar. Hem començat a tastar Krishnamurti.
Curiosament és gairebé un denominador comú d'aquests autors el ser ponts
vivents entre Orient i Occident. Alguns ens hem deixat entusiasmar per en
Carlos Castaneda, i ens hem llegit les vuit obres que té publicades fins ara.
Els escrits de Lluís Duch formen també part del nostre actual "aliment
espiritual". I hi ha també un regular recurs al Llibre dels Salms i a les
paràboles evangèliques.
Aquest curs o el curs que ve
treballarem el Nou Testament i potser algun llibre de l'Antic. Intuïm que serà
una redescoberta de la pròpia casa, un veure de manera nova i diferent la
pròpia tradició. Una manera menys dogmàtica i més iniciàtica; menys de sistema
i més de camí; menys de solucions i més de crida.
De tota manera, el neguit
d'anar més enllà de l'estudi és ja molt viu. El maig d'aquest any - 1989 - li
vàrem demanar a en Marià que ens donés alguns elements per avançar en el camí
global de recerca espiritual. Ell ens va donar unes pistes que ara miraré de
transcriure. A nosaltres ens han suposat una nova onada d'estímul. Que quedi
clar que els encerts que hi pugui haver en el que segueix són de'n Marià Corbí;
els defectes i imprecisions, de la meva transcripció.
El primer punt era
l'adopció d'una
disposició de llibertat, d'iniciativa i creativitat. L'experiència
religiosa és indefugiblement una recerca personal i lliure, sense camins
preestablerts. La resta d'elements de les religions només tenen sentit com a
ajudes per a aquesta recerca: estímuls, suports, punts de referència... Però
l'experiència religiosa és un fet personal, que només es pot donar en un
context de llibertat d'esperit i que necessita de la iniciativa i la
creativitat per anar desenvolupant el seu itinerari. Creativitat en la recerca
i creativitat en l'expressió d'una vivència inefable que només es pot insinuar
metafòricament. Què poc acostumats que estem a viure la religió com una
experiència de llibertat i creativitat!. I què difícil però què engrescadora
esdevé llavors!
La segona indicació era una
crida a practicar el silenci. Aturar el
diàleg interior, parar el món, fer l'experiència del buit, contemplar, mirar-se
les coses des de la distància, foragitar els pensaments o deixar-los passar com
un corrent, són moltes les fórmules utilitzades per aproximar-se al moment del
silenci contemplatiu. Costa molt: se n'ha d'aprendre i s'ha de practicar; se
n'ha de fer un hàbit quotidià. En Marià ens deia que, amb el ritme trepidant
amb què vivim les nostres vides, per anar bé s'hauria de fer una hora i mitja
diària de silenci, si és que volem que esdevingui un contrapunt eficaç, capaç de
trencar la inèrcia atabaladora de la nostra vida de cada dia. D'aquesta
pràctica de silenci n'ha de sorgir una mirada lúcida envers l'entorn, un cert
distanciament de la dinàmica dels esdeveniments que permeti agafar un altre to
vital. Estar en el món sense deixar-se endur pel món. Silenci, fins i tot enmig
de l'actuació quotidiana.
La tercera pista fou l'actitud d'indagació. Cal aprendre, cal
estudiar contínuament. Llegir sistemàticament textos de qualitat. Fer debats i
seminaris. Pensar. L'experiència religiosa no és un deixar-se dur per
engrescaments sentimentals. És un treball rigorós, de pràctica i de pensament.
Cal anar sempre obrint horitzons. Descobrint coses. Avançant. Aprofundint en la
comprensió. Coneixent el que altres han dit sobre la seva experiència.
En quart lloc ens aconsellà un contacte llarg i continuat amb la natura.
La natura és un dels medis que més facilita el silenci. És també un contrapès a
la nostra aclaparadora realitat urbana. És una riquíssima font d'imatges i de
sensacions. Facilita el retrobament personal. Insistir, doncs, en el passejar,
en l'anar d'excursió, en el viatjar. D'una certa manera, és clar; es pot estar
a molts llocs sense assabentar-se'n. Deixar-se penetrar per l'entorn: per les
pedres, pels arbres, pels animals, per les llums, per les temperatures, pels
vents i les pluges, pels colors, pels sons, per les formes. Descobrir els llocs
impactants, els llocs de poder. Arribar als extrems: el mar, l'alta muntanya,
el desert; els llocs de la grandesa i la petitesa. I fer-ho sovint, el més
sovint possible.
Cinquè "manament":
buscar una religió real, una religió
actualment vàlida. No un conjunt de fórmules heretades del passat i mantingudes
per tradició, amb símbols incomprensibles i referències culturals avui
desaparegudes, sinó una religió immersa en el nostre món i en la nostra
cultura, capaç d'expressar-se en el seu sí, de tenir-hi sentit. Això demana
actualment un enorme esforç de creativitat, però és un pas inevitable si es vol
conservar la possibilitat de la recerca espiritual en el món contemporani.
Demana recuperar elements de moltes tradicions, crear-ne de nous i ensamblar-ho
tot de manera significativa. Fer servir el que serveix i prescindir del que no
serveix. Haurà de prevaldre la funcionalitat sobre els tresors culturals dels
passat. La religió no és un museu vivent; ha de ser vida pels homes d'ara,
impacte real, eficaç. És bo que hi hagi dipòsits de tradició religiosa, però
sense confondre'ls amb l'experiència mateixa.
Sisena orientaciò: temptejar sense presses i col·lectivament formes d'expressió col·lectiva del camí
religiós. Buscar entre tots, gestos,
rituals, comportaments que tradueixin en col.lectiu i per al col.lectiu
l'impacte de l'obertura a la realitat altra, la disposició de veure d'una
manera altra la realitat. Recerca de formes que s'ha de fer amb tot el cos, amb
tota la sensibilitat, trencant la inèrcia de limitar-se al cap, al pensament, a
la via racional.. Potenciar la comunitat vertebrada per l'experiència
religiosa; temptejar formes organitzatives que intercomuniquin realment.
Això va molt lligat a la setena orientació: temptejar sense presses i col·lectivament formes de presentar, de comunicar als altres
les pròpies experiències. Formes que sovint han de ser paraules. Paraules
capaces d'establir un diàleg amb el nostre entorn, amb la cultura actual, amb
la gent escèptica o indiferent respecte a l'experiència religiosa, o amb els
qui s'interessen per ella. Paraules capaces de ser vehicle auxiliar en el
procés de transmissió de la sensibilitat religiosa als infants i als joves,
procés que sabem que és més vivencial que verbal però que necessita també de
vehicles de comunicació conceptual. Treball, doncs, en el terreny de les
formulacions, però procurant sempre que surtin de la vivència profunda, amb més
pretensions d'orientació i suggeriment, de comunicació motivadora que no pas
pretensions doctrinals o sistemàtiques. Trobar la manera de testimoniar
socialment, de fer saber a la gent que el camí religiós és possible i que té
gràcia, tota la gràcia.
Vuitè suggeriment. Donar a la dinàmica del grup un caire iniciàtic. El
grup com a eina d'iniciació, que suposa que el que fa cadascú pugui repercutir
en tots els altres. Que els camins personals s'intercomuniquin i s'alimentin
mútuament, potenciant així cada experiència individual, cada procés
d'iniciació. Que el grup ajudi i motivi. En un temps d'absència de mestres com
el que vivim aquesta mena d'autogestió en el mestratge és gairebé
imprescindible. Ja sabem que tots tenim un mestre interior, però va bé que el
mestre interior dels altres li doni un cop de mà...
Novena norma: apropar-se a l'experiència artística. Especialment
escoltar molta música i llegir molta poesia, procurant triar la més indicada.
Però també les arts plàstiques i les arts escèniques poden ser bones eines
d'aprofundiment i obertura. Buscar, doncs, coses que diuen més enllà de les
paraules. Que transmeten per canals no exclusivament racionals. Que impacten
directament a la sensibilitat, al cor. Que ens afecten més enllà del que la
nostra raó és capaç de detectar i controlar.
Desena i darrera fita: reestructurar els hàbits personals en funció
de l'experiència religiosa. De mica en mica, però amb constància. Resituar
l'activitat professional, no deixant-la ser l'eix vertebrador real de les
nostres identitats. Resituar la diversió, traient-li tota connotació d'evasió,
d'oblit, d'irresponsabilitat. Resituar la vida familiar, no fent-ne la
prioritat a la qual tot es subordina. Resituar el benestar, el confort,
l'absència de conflicte, traient-els-hi el paper d'objectius a assolir.
Resituar la realització personal, que tampoc pot tenir caire de finalitat, sinó
de circumstància positiva. I tot per permetre que l'obertura al desconegut
sigui la referència central, i així puguem arribar-hi a sentir una crida que
ens estira cap a la llum i ens inunda de sentit.
Que és un programa difícil?
Sí. Que és per a nosaltres probablement l'únic camí d'espiritualitat que tenim?
També. En aquest nosaltres només hi incloc a la petita colla que esmentava al
principi. Però pot ser que altra gent s'hi senti inclosa. Endavant - amunt i
crits, que diuen-.
Annex
Un grup de joves
universitaris provinent dels escolapis en el que hi participa en Carles Mascaró
em va convidar fa poc a anar a parlar una estona amb ells. Jo els vaig voler
presentar uns punts de reflexió, i em vaig inspirar en el que ens havia dit en
Marià Corbí. Els transcric molt breument:
- Estigueu atents (alerta,
lúcids, desperts). No aneu pel món distrets. Ni desanimats.
- Mireu de controlar el propi jo. Traieu-vos importància.
- Mireu d'establir certa
distància amb l'entorn. Feu silenci, pregària... mireu d'aturar la xerrameca interior. Feu-ho com pugueu: amb ioga, amb textos, amb
passejades...
- Exerciteu la capacitat
simbòlica. Situeu la raó dins dels seus límits. Practiqueu llenguatges no racionals. Llegiu textos "sagrats".
- Sigueu molt crítics amb
l'entorn social. Amb el conformisme imperant. Amb el predomini del raonable. No sigueu
"normals", estàndard, típics.
- Sigueu molt crítics amb la
tradició. Amb les formes heretades, amb
l'Església. No accepteu res per decret: ni formulacions, ni litúrgies.
- Practiqueu la creativitat
i la imaginació: són camins de
llibertat. Aspireu a ser lliures.
- Recupereu cert esperit de
les ordes militars: rigor, autocontrol, sentit de grup, sentit de causa...
- Apropeu-vos a la natura i
a l'art. A tot allò que parla sense paraules.
- Busqueu, dins vostre i
fora vostre, sols i en colla, l'experiència religiosa: l'obertura a alguna cosa inexpressable però que porta plenitud.
(article de Raimon Ribera publicat al número 115, setembre de 1989, de la revista Delta- Quaderns d'orientació familiar)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada