El dret humà a l'espiritualitat

Imaginem que anomenem espiritualitat a la capacitat de l’ésser humà d’anar més enllà del càlcul interessat. A la capacitat de relacionar-se amb ell mateix, amb els altres, amb la societat, amb la cultura i amb la natura fent servir eines de percepció i mecanismes de vinculació no limitats als destinats a garantir la pròpia supervivència material, a enfortir la pròpia influència en l’entorn o a alimentar la satisfacció i l’adulació rebudes d’aquest entorn. Imaginem que anomenem espiritualitat a la capacitat d’observar el món i d’observar-nos a nosaltres mateixos amb la màxima atenció i simpatia, amb el màxim interès, però des del silenci i la distància, tot procurant no projectar-hi els nostres prejudicis, les nostres visions preexistents. Imaginem que anomenem espiritualitat a la capacitat de veure el món des del símbol, des de la imatge capaç de conformar o orientar la nostra manera d’experimentar el món i de relacionar-nos amb ell. Un símbol vehiculat per la paraula, sigui en forma de narració o de reflexió, per la icona, pel signe, pel gest; un símbol treballat i consolidat per l’experiència acumulada de moltes generacions. Imaginem que anomenem espiritualitat a una obertura (un procés, un camí) vers un àmbit d’experiència on el jo no ocupa el paper central, protagonista, en la vida humana sinó que aquest paper central queda assumit per una presència poderosa, indefinible i realitzadora que històricament ha estat designada amb diverses imatges complementàries: unitat, absolut, buit, divinitat, silenci, amor, saviesa, energia, misteri, etc. Imaginem que anomenem espiritualitat a l’experiència de captar, d’intuir, dimensions que ens depassen, immensitats corprenedores i difícils de descriure amb paraules, però que ens trasbalsen, que alteren profundament, radicalment la nostra manera de veure i viure la realitat.

No seria sensat plantejar el dret d’accedir, de conrear, d’obrir-se al que acabem d’imaginar, com un “dret humà”? No seria sensat considerar que tot ésser humà ha de tenir la possibilitat, si ho desitja, de treballar aquestes dimensions, d’endinsar-se per aquests camins de transformació personal, d’explorar els límits de la seva identitat, d’immergir-se en nivells de difícil definició però que se li mostren com a dotats de densitat, de gruix, de fondària? I no seria sensat considerar que les societats haurien d’afavorir les condicions que facilitessin aquest accés, sempre des del més escrupolós respecte de la llibertat personal i col·lectiva, però també des de la cura a no obstaculitzar de fet la possibilitat d’aquest procés? A tots plegats no ens costa gaire acceptar, com diuen els Evangelis, que no només de pa viu l’home. Però no ens és fàcil esbrinar què és allò altre de què també viu i potenciar-ho. Un “allò altre” que potser és el que dóna especificitat als éssers humans en deixar més oberts, menys precisats, els seus contorns, els seus límits. El que anomenem “espiritualitat” formaria part d’aquest “allò altre”. Es tractaria d’un dret de quarta o de cinquena generació? Com es relacionaria amb els altres drets humans? Com es podria traduir en iniciatives concretes, com es podria defensar i promoure? Són qüestions obertes, i les respostes possibles molt àmplies i nombroses.

Té sentit parlar del “dret humà a l’espiritualitat” en temps de guerra, en temps de fam i d’epidèmia, en temps d’hegemonia imperial, de desigualtat creixent, de pèrdua de diversitat, de destrucció de l’entorn natural? És possible considerar que coses com el que hem anomenat aquí espiritualitat són sofisticacions per a quan tot això altre estigui ja resolt. Però es pot pensar també que el desenvolupament de la dimensió espiritual de l’ésser humà és una peça, i potser una peça clau, a l’hora d’afrontar el millorament d’aquestes situacions. I es pot considerar que enfocar aquesta qüestió en termes d’etapes successives en el temps no porta enlloc, perquè mai no arribarem a una situació exempta de conflictes i, en canvi, esperant aquest impossible, no haurem treballat la nostra espiritualitat i ens haurem privat d’un dels més grans tresors que la vida pot oferir: la consciència de connexió íntima amb el cosmos i la consciència d’immensitat inabastable i desconeguda que trobem per tot arreu quan ens mirem i experimentem el món d’una determinada manera. Potser és hora, doncs, d’incloure el dret humà a l’espiritualitat en la nostra tasca de defensa i promoció dels drets humans.


(escrit de Raimon Ribera publicat l'any 2003)