Déu amor

Denis 1932

"Si el pensador volgués fer servir les paraules del místic, podria definir de seguida la naturalesa de Déu. Déu és amor i també la finalitat de l'amor: aquí trobem tota la contribució del misticisme. El místic mai no es cansa de parlar d'aquests dos aspectes de l'amor. Les seves descripcions no tenen fi, perquè allò que vol descriure és indescriptible. Però es defineix en un punt: que l'amor diví no és una cosa que pertanyi a Déu: és Déu mateix.

El pensador que afirma que Déu és una persona, però que desitja evitar una vasta assimilació amb l'ésser humà, farà bé de fixar-se en aquest punt. Pensarà, per exemple, en l'entusiasme que pot inflamar una ànima, que pot cremar tot allò que té a dintre i per tant omplir-se només totalment amb ella mateixa. La persona i l'emoció són una: però la persona mai no havia estat tant ella mateixa; i és més senzilla, més unificada, més ella mateixa.

¿Hi ha res amb una estructura més perfecta, més elaborada, que una simfonia de Beethoven? Però per mitjà de la tasca d'ajustar, reajustar i seleccionar que tingué lloc a  nivell intel·lectual, el compositor s'esforçava cap a un punt més enllà del seu pla intel·lectual on pogués tenir un sentiment d'acceptació o de rebuig, un sentit de direcció, una inspiració. Una emoció invisible vivia en aquest nivell. Sens dubte, l'intel·lecte intentava expressar-se en la música, però l'emoció mateixa era més que el simple intel·lecte i més que la música. En contrast amb una emoció inferior que és per davall de l'intel·lecte, aquesta emoció superior era sota el control de la voluntat. Una emoció d'aquest tipus sens dubte s'assembla, tot i que remotament, a l'amor sublim que és per al místic la veritable essència de Déu.

Té aquest amor un objectiu? Recordem en primer lloc que una emoció d'ordre superior és autosuficient. Pensem en una peça de música que expressa amor. No és amor per cap persona particular: una altra peça de música també expressa amor. Així hi haurà dues atmosferes emocionals diferents, dos perfuma distints, però en ambdós casos llur amor dependrà de l'essència de 'amor, i no de l'objecte. Tot i amb això, és difícil d'imaginar un amor que podríem dir que existeix però que no es pot aplicar a res. De fet, tots els místics són unànimes quan declaren que Déu té necessitat de nosaltres, així com nosaltres tenim necessitat de Déu. Per què Déu ens hauria de necessitar, si no fos per donar-nos el seu amor?

Aquesta és la conclusió a la qual ha d'arribar el filòsof que accepta l'experiència mística. Llavors tota la creació li semblarà com una gran obra de Déu per a la creació de creadors, per a la possessió d'éssers col·laboradors amb Ell i dignes del seu amor."

Henri Bergson, a Les dues fonts de la moral i de la religió (1932)

(inclòs per Joan Mascaró a Llànties de foc)