Esdevenir

Jawlensky 1905

"Jo, només he parlat d'ell en veu baixa. Dient que les seves mancances, la seva injustícia, i totes les insuficiències del seu poder derivaven de la seva evolució. Que no estava acabat. "Quan, tanmateix hauria esdevingut? L'ésser humà tenia d'ell una necessitat tan intensa que d'entrada el va acollir i considerar com aquell que és. L'ésser humà el volia finit, i va dir: Déu és. Ara, li cal recuperar el seu esdevenir. I ens toca a nosaltres ajudar-lo. És amb nosaltres que ell esdevé, és amb les nostres joies que ell creix, i són les nostres tristeses les que originen les ombres del seu rostre. No podem fer res que no li fem també a ell, una vegada ens hem trobat. En la gentada, l'ésser humà és massa petit per poder posar la mà a la construcció de Déu. Però l'ésser humà isolat que marxa cap a ell el contempla cara a cara i se li adreça sense dubtar a l'espatlla. Té poder sobre ell. Té importància per a Déu. I heus aquí el millor aliment per al meu coratge: l'obligació de ser gran per enfortir la seva grandesa, de ser simple per a no desconcertar-lo, i el fet que la meva seriositat en algun lloc toca a la seva... Però, dient tot això, sento que la meva vida no va simplement en la seva direcció, pel fet mateix que parlo d'ell. Els que preguen no parlen pas d'ell. Potser soc més que un simple orant. Potser he estat encarregat d'una mena de sacerdoci, potser m'incumbeix avançar-me de vegades, exiliat lluny dels altres, envers un ésser, amb la solemnitat de qui surt d'una porta daurada. Però en aquest cas no hi haurà mai per veure'm més que aquells que viuen a prop de portes com aquestes."

"Per als joves (he dit en un altre context), el Crist és un gran perill, el massa-proper, l'amaga-Déu. S'acostumen a buscar el diví fent servir les mesures humanes. Mimats per l'humà, no suporten, més tard, el fred de les alçades, l'aire dur de l'eternitat. Erren entre el Crist, les Mares de Déu i els sants; es perden enmig de les figures i les veus. Són decebuts per aquesta meitat de metamorfosi que no els sorprèn ni els espanta, i no els arrenca del quotidià. Es moderen, quan caldria ser immoderat per tenir Déu."

Un dia, a la vora d'un mar meridional, vaig trobar un jove filòsof el Déu accessible per camins ben marcats del qual regnava al centre d'un serè joc de sistemes; em va parlar d'aquest Déu reconegut amb tota l'escalfor de la seva jove sensibilitat. I em va preguntar, ignorant com era de les altres coses: "Què passa amb els artistes moderns, creuen en Déu?" Vaig tremolar. Què respondre? En el meu profund neguit, vaig girar els ulls envers el mar fosc i pesant. Vaig sentir la seva grandesa. Vaig experimentar la intensa bellesa dels meus dies florentins i tota la bondat del paisatge en el que vivia. Així envoltat de bondat, vaig dir amb una profunda emoció: "Cadascú ho sap, ningú no pot fer sigui el que sigui sense ell." Vaig dir això abans mateix d'haver-ho pensat; la meva veu va pronunciar amb una estranya solemnitat aquesta professió de fe que m'era estranya i fins i tot incomprensible. Vaig necessitar temps per entendre que aquesta hora a la vora del mar crepuscular contenia ja tot el que visc i que soc conscient de viure cada cop millor cada dia des de llavors."

Rainer Maria Rilke, 04.10.1900, Diari de Worpswede, un dels Diaris de joventut.