Sobre l'esperança

Ellsworth Kelly 1952

Els dies 1 i 2 de febrer de 1986 es va celebrar a Barcelona, al col·legi La Salle de la Bonanova, el II Fòrum "Home i evangeli", amb el lema Oberts al futur, constants en l'esperança. 

Actualment, la reflexió sobre l'esperança torna a estar en primer pla, i fa goig veure la vigència de les tres ponències que s'hi varen presentar: "L'home, testimoni d'esperança en el moment actual", per part de Ramon M. Nogués, "Una església que comunica esperança als homes", per part de Pere Lluís Font, i "On es construeix ara, l'esperança de cara al futur", per part de Xavier Alegre (tenim la sort i el privilegi que tots tres ponents, gairebé quaranta anys després, ens continuen oferint les seves sàvies reflexions!) Les ponències es varen publicar al núm. 141-142, de gener-febrer de 1986, de la revista Foc Nou, que llavors dirigia Roser Bofill. 

Potser el lector actual haurà de superar el petit obstacle del llenguatge intensament cristià de les tres ponències, però un cop deixat això enrere les tres aportacions es segueixen mostrant lúcides, riques, nodridores. És bonic de veure com ja llavors es parlava amb encert d'una problemàtica que ara sembla de darrera hora.

Recollim aquí uns fragments de la ponència de Ramon M. Nogués.

"Som els humans, éssers enigmàtics i creatius, astorats i il·lusionats per viure, temorencs i fruïdors, calculadors i desmesurats, ubèrrimament abundosos. De tot el que és bo en tenim poc, i en el cor de la nostra existència hi ha una ferida, una mancança, que només podem dissimular o compensar pel vigor i la desmesura dels desitjos que ens animen. Aquesta vivència interior, rica i complexa, de cada un de nosaltres, té un eix vertebral que anomenem esperança."

"Cal que l'esperança sigui lúcida i versemblant. La història de les fantasies i enganys humans és prou documentada i alliçonadora, per a què, després de tants segles de cultura i sabent de tants àmbits diferents on aquesta s'ha anat constituint, sapiguem que l'única esperança creïble és aquella que tingui ben presents a fi d'evitar-les, les difícilment coercibles tendències de l'esperit humà a fugir de la realitat per la tangent de les fantasies. Necessitem una esperança que integri el coneixement i la racionalitat, l'emocionalitat i les embranzides comportamentals més arcaiques, és a dir, una esperança que sigui el fruit de l'activitat harmònica de tot el psiquisme humà, que inclou des dels registres comportamentals més bàsics com són l'alimentació, el sexe o l'agressivitat, passant pels tons emocionals que vesteixen d'irisacions tot el viure, fins a les conclusions de les anàlisis racionals sobre el món."

"La noció de veritat s'ha tornat complexa i l'entenem no com una proclamació d'ideologies feta des de postures combatives, sinó com el resultat de pacients anàlisis que van convergint, com una xarxa policèntrica que es va constituint progressivament en el contrast de les anàlisis, les descobertes, sempre mediatitzades pel llenguatge i les condicions dels qui l'utilitzen. Es comprèn bé que en aquesta situació, la proclamació d'esperances basades en manifestos poc contrastats amb la realitat, fets a base d'ideologies simplistes que diuen més coses a propòsit del qui les formula que no pas del contingut formulat, i que són més tributàries de desitjos i fantasies interessats més que no pas de reflexions fiables, resulten proclamacions poc dignes de crèdit."

"El problema cultural de l'esperança no és només un problema de llenguatge. Les estructures institucionals i socials o socials fan que un determinat llenguatge sigui intel·ligible o només es quedi en paraules que s'emporta el vent. Per això en parlar de cultura i esperança, cal referir-se també a unes estructures econòmiques i socials que permetin proclamar, entendre i realitzar decentment l'esperança: proclamar l'esperança des de la ignorància de les condicions econòmiques i socials, seria un gest grotesc. Per això la convicció d'esperar s'ha d'expressar concretament des de la consciència d'una situació concreta i tenint present uns objectius que incloguin l'anàlisi de com estan repartits els béns materials, com estan reconegudes les llibertats que estructuren la convivència humana, com s'apliquen les relacions de poder, quines són les bosses de desprotecció o marginació que tal societat genera i com es poden solucionar, etc. Essent conscients d'aquestes exigències, potser entendrem perquè el crit de l'esperança és més viu quan les societats viuen no només per ordenar millor la fruïció dels béns que posseïm, sinó també per a fer participar a tots dels béns d'una terra comuna, i perquè sovint l'esperança és forta i fèrtil en certes societats i cultures pobres de béns i d'estudis, però riques de preocupacions justes."