Bombolles

Kupka 1912

Dins de les societats es formen bombolles ideològiques, grups de gent que pensen semblantment, es vesteixen semblantment, es comporten semblantment... Són força impermeables a les influències de la resta de l'entorn. Els que hi pertanyen estan còmodes dins de la seva bombolla, que els aporta seguretat, referents compartits, formar part d'un col·lectiu. És una experiència agradable. Suposa, però, una menor capacitat per incidir en la dinàmica del conjunt de la societat. S'hi viu en un cert aïllament del món; de fet, constitueixen petits mons més aviat autosuficients.

Un exemple d'aquestes bombolles és l'anomenat món dels "pijos". Gent benestant, de classe alta, vestits cars i sofisticats, llenguatge afectat, entreteniments de luxe. Els encanta el seu món i no senten cap necessitat de sortir-ne. Són peculiars, de vegades divertits, de vegades una mica patètics en la seva ignorància del que els envolta. No cal esmerçar-hi gaires esforços d'anàlisi; només dir que probablement els dos grans valors que els identifiquen i cohesionen són la llibertat i la bellesa.

La bombolla que a mi m'interessa més, ja que tinc afecte als que hi pertanyen, inclou una part de l'esquerra de la nostra societat. Està satisfeta amb ella mateixa, considera que la seva manera de pensar i viure és la més encertada. Defensa una transformació radical de la societat, sense veure que el fet de ser una bombolla li dificulta crear dinàmiques de canvi global. Té reminiscències dogmàtiques, es considera posseïdora de la veritat. També té reminiscències antireligioses (avui en dia hi ha tan poc clergat que és difícil ser anticlerical, però recull també en part aquesta herència). És gent cordial, generosa, amable, solidària. Jo en dic, a falta d'un terme més escaient, "bombolla m-l", perquè veig en ella ressonàncies del marxisme-leninisme, tot i que els seus integrants normalment no en són conscients i no es reconeixerien en aquesta etiqueta, que queda ja llunyana en la història.

Valoro molt el desig de transformació social d'aquestes persones, i per això crec que seria millor punxar la seva bombolla. Quedarien més a la intempèrie, sí, però podrien ser més eficaçment agents de canvi social real, tangible. Haurien d'abandonar algunes seguretats, sobretot ideològiques, i entrar en pensaments més incerts, més oberts. Això els permetria arribar a més gent, sintonitzar amb més gent, mobilitzar més gent. Els faria més propers a la realitat, que és menys perfecta que la seva bombolla però és el que hi ha.

Com punxar la bombolla "m-l"? Crec que hi ha tres agulles bàsiques que podrien ser útils per a aquesta funció: els valors, la cultura i la religió. L'agulla dels valors voldria dir incorporar més grans valors que els que actualment els caracteritzen, que són bàsicament la justícia i la igualtat. Aquests dos valors són per a ells fonamentals, i ho haurien de continuar essent, però caldria obrir-se a altres grans valors que posessin una mica més en qüestió la seva identitat, que li obrissin noves perspectives. Com per exemple la bondat: són molt bona gent, però no assumeixen prou la bondat com a valor identificador. Actuen bondadosament, però no pensen en aquest valor com a referent identitari. I una cosa semblant passa amb els valors veritat, llibertat, amor, pau, fraternitat o bellesa; els practiquen, però no els inclouen prou en la vertebració de la seva manera d'entendre el món.

L'agulla de la cultura requereix un esforç més gran. Vol dir incorporar com a referents grans clàssics de les arts plàstiques, la literatura, la música, el pensament. Clàssics apareguts en altres contextos socials, i normalment vinculats a les elits, a les classes altes, a l'aristocràcia o a la burgesia. Això pot operar com a barrera per apropar-se a aquests clàssics, i caldrà fer un esforç per superar-la. És un esforç que val la pena, obre molts horitzons, enriqueix les mirades.

La tercera agulla, la religió, presenta encara més complicacions. D'una banda, les mateixes que la cultura: sovint les religions han estat lligades al poder. D'altra banda, cal conjugar racionalisme i religió, cosa no sempre fàcil. Finalment, cal un esforç per afinar què s'entén per religió, perquè amb determinades concepcions del fet religiós aquest apropament, aquesta obertura, és impossible. El que anomenem visions fonamentalistes o literalistes no permeten aquest diàleg. Tampoc les opcions religioses que posen l'accent en el més enllà en lloc del més aquí. Durant un temps, hi va haver un intent de diàleg entre la bombolla m-l i el cristianisme progressista i partidari de la teologia de l'alliberament: hi va haver gestos, declaracions, trobades, però aquella dinàmica s'ha anat esmorteint. Ara, el gran obstacle és doble: d'una banda, evitar la temptació de separar espiritualitat i religió, caient en la trampa d'ignorar les religions i centrar-se en el diàleg amb un espiritualisme no religiós de consistència qüestionable; d'altra banda,  entendre el caràcter simbòlic de les formulacions religioses, pas imprescindible per a un diàleg fecund amb les tradicions religioses, amb totes elles. No es pot dialogar amb el que les religions diuen, sinó amb el que volen dir, amb el que hi ha al darrera de les seves formulacions. Sabent que la vigència d'aquestes formulacions varia amb el temps i els contextos culturals. En cada lloc i en cada moment caldrà veure quina simbologia religiosa és útil, permet un diàleg fecund, i quina no. 

Fer servir aquestes tres agulles depèn de la voluntat, de l'interès dels que pertanyen a la bombolla "m-l" per incorporar aquestes punxades, per obrir-se a elles, i d'agents externs que els puguin ajudar a fer-ho eficaçment. És tot un repte, però un repte bonic.