El darrer alcalde de Barcelona

Agnes Martin 1998

El proper alcalde de Barcelona hauria de ser el darrer alcalde de Barcelona. El seu successor hauria de ser ja el veguer de Barcelona, que encapçalés una vegueria formada per quinze municipis (o municipalitats, o municipalies, o ajuntaments, o consistoris, o com es prefereixi anomenar-los): Ciutat Vella de Barcelona, Eixample de Barcelona, Gràcia, Sant Gervasi, Sarrià, Les Corts, L'Hospitalet, Sants, Horta, Nou Barris, Sant Andreu, Sant Martí, Sant Adrià, Santa Coloma, Badalona.

Aquesta vegueria de Barcelona seria una de les dotze vegueries en que s’organitzaria l’administració pública catalana (les altres serien les de Tarragona, Ebre, Ponent, Pirineu, Girona, Alt Ter, Centre, Penedès, Baix Llobregat, Vallès i Maresme).

No totes les vegueries haurien de ser encapçalades per un veguer: cada vegueria podria decidir si opta per un encapçalament unipersonal o per un de col·legiat. Sembla lògic, però, que donada la seva tradició i la seva naturalesa intensament urbana, Barcelona tingui un veguer.

L’opció per dotze vegueries en lloc de les previstes actualment, deriva d’un desig de mirar de disminuir, en la mesura del possible, si més no a nivell polític i administratiu, la descompensació que suposa una vegueria de Barcelona com la proposada fins ara.

La constitució i dotació de les vegueries derivaria d’un procés immediat de desaparició de les quatre províncies catalanes actuals (el que suposa constituir-se en autonomia uniprovincial) i la fusió de les quatre diputacions per passar immediatament a la seva reestructuració en les dotze vegueries.

Aquest procés hauria de ser simultani amb el d’una gran simplificació de l’estructura municipal actual, passant dels 922 municipis que hi ha avui en dia a Catalunya a una xifra a l’entorn dels 144 municipis.

Això, evidentment, no comporta la desaparició dels pobles i comarques de Catalunya, entitats geogràfiques i socials naturals amb funcions associatives i de vida cultural, però que no tenen perquè ser els vertebradors de l’administració pública catalana en un entorn de connexions de transport i comunicació com el que tenim actualment.

La representació política dels municipis i vegueries podria respondre a un doble procés d’elecció, que incorporés simultàniament un criteri territorial i un criteri d’elecció directa.

Aquesta profunda revisió de l’ordenació de l’administració pública catalana afavoriria i seria afavorida per una paral·lela revisió de la llei electoral catalana i per una reforma dels criteris de funcionament de la nostra administració pública.

Perquè és tan difícil plantejar aquestes qüestions, pendents des de fa tant de temps? D’una banda, per la rivalitat dels partits polítics. D’altra banda, per la feblesa interna dels partits, on les direccions no disposen de prou capacitat de lideratge com per aconseguir que prevalguin els interessos generals de país sobre els interessos territorials particulars. Fenomen enfortit per la feblesa de la convicció nacional a aquest nivell territorial, que dificulta entendre aquest mateix principi: en determinats moments cal posar per davant els interessos generals, el bé del conjunt, sobre les prioritats particulars. Ni que això suposi deixar de gaudir d’un consistori municipal del que s’ha disposat “tota la vida”.

Emprendre aquest camí és un repte motivador en els temps actuals. Si volem enfortir la nostra identitat i reivindicar la nostra sobirania, hem de ser capaços de fer passos com aquest.