Crisis de conviccions

Klee 1937

Tothom té conviccions, que influeixen en la seva manera de viure. Però hi ha persones que expliciten i sistematitzen aquestes conviccions, fent-ne un vertebrador i un referent central de la seva identitat; són "éssers de conviccions", podríem dir. I aquests poden viure "crisis de conviccions", que són com a mínim de dues menes:

- crisis internes: allò que era un referent sòlid, un conjunt d'idees potents revestides de certesa, es desfà, s'enfonsa, implosiona, es desmunta, es desgavella, digueu-li com vulgueu. Desapareix el "gust de veritat" que tenien aquelles conviccions i la persona queda buida i desorientada; passa a vagarejar pel món com una ànima en pena, com un gos perdut.

- crisis externes: les conviccions continuen essent subjectivament consistents, però no ressonen amb l'entorn, no es troba prou gent amb conviccions similars, gent amb la que poder sintonitzar i crear una xarxa d'enfortiment mutu d'aquestes conviccions. La persona queda aïllada, desconnectada, desconcertada, amb sensació de soledat i incomprensió.

Les crisis externes poden acabar portant a crisis internes, però no és així necessàriament. Les crisis externes són menys dures que les internes, les quals esdevenen una pèrdua doble, d'estructura de la personalitat i d'orientació en l'entorn.

Les crisis internes no són el mateix que els "canvis de conviccions": una cosa és quedar-se sense conviccions, i una altra substituir unes conviccions per unes altres (procés que pot ser més o menys traumàtic, però que no genera el buit típic de les crisis).

Les crisis externes són freqüents en arribar a una certa edat, quan es constata que el món ja no va per on un pensava que aniria, que el propi món passa a ser residual en haver quedat desplaçat per un altre món nou al que ja no es pertany.

Ambdues menes de crisis són processos personals que comporten la necessitat d'una reconfiguració, per tal de no quedar perduts en els llimbs, per tal de no esdevenir vaixells a la deriva, sense rems ni veles i amb el timó trencat. Però aquesta reconfiguració no sempre es dóna, i això fa que pel món voltin una colla de naufragats, perduts en la immensa mar blava; són les víctimes de les crisis de conviccions...

De tota manera, les crisis de conviccions tampoc no són massa greus, no són tragèdies. La vida sempre continua, la natura segueix estant al seu lloc, així com les obres d'art, i la gent, i els moments que ens permeten entrellucar més enllà de l'habitual... De vegades, tot i no ser agradables poden fins i tot ser saludables, ajudant a desmuntar egos massa cristal·litzats, a volatilitzar seguretats excessives.