Sobre l'espiritualitat i l'art

Mondrian 1914

L'artista ha de tenir sensibilitat, no pot no tenir-ne. També ha de tenir altres coses (destresa, creativitat, etc.) però no pot no ser sensible. El món l'ha de commoure; si no és així, les seves obres podran ser productes comercials, però no obres d'art.

En canvi, no cal tenir desenvolupada la dimensió espiritual per a ser artista. Un artista pot fer la seva obra al marge de l'espiritualitat. Alguns artistes personalment oberts a l'espiritualitat poden procurar que les seves obres reflecteixin, transmetin, desvetllin l'espiritualitat; és una pretensió respectable i lloable. Ara bé, no sempre aquesta intenció es materialitza en l'obra. I en canvi, de vegades, una obra feta sense cap pretensió d'impacte espiritual el produeix, si més no en alguns moments i en algunes persones. De fet, la percepció de l'obra no només depèn de la intenció de l'artista, sinó també de la concreció de l'execució i de la percepció del que la contempla. Es dóna, doncs, la paradoxa que determinades persones poden trobar en una obra d'art una via d'accés a l'espiritualitat tot i que l'artista no la creés amb aquest propòsit. La relació entre art i espiritualitat és complicada.

És cert que l'art ens fa visibles uns intangibles (per exemple, l'ordre o el silenci). I és cert que l'espiritualitat és intangible. Per tant, no sembla absurd considerar que l'art podria encarnar, fer tangible l'espiritualitat. No totes les obres d'art ho faran, però algunes potser sí. I no tothom trobarà accés a l'espiritualitat en les mateixes obres; com dèiem, no només depèn de l'obra sinó també de l'espectador.

La pregunta de si l'art pot visualitzar l'espiritualitat ens obre, doncs, tot un àmbit de reflexió. Però per tirar endavant aquesta reflexió cal començar per mirar de precisar què és l'espiritualitat.

Espiritualitat

Definir l'espiritualitat és difícil. No és quelcom que es pugui descriure amb precisió; més aviat l'haurem d'assenyalar des de perspectives diferents, que de vegades ens poden semblar no relacionades. Haurem d'al·ludir-hi amb frases més o menys evocadores, més que no pas definidores. I potser així ens anirem apropant intuïtivament al que pot ser l'espiritualitat. D'aquí el reguitzell de propostes d'al·lusió a l'espiritualitat que ara oferirem, sabent que no defineixen res, però que ens poden ajudar a apuntar a un territori.

Es pot dir que l'espiritualitat és una mena de força subtil, de vegades tènue i delicada, altres vegades impetuosa, que porta a experimentar el món com una valuosa meravella. O que és la capacitat d'experimentar el món i la vida com plens de significat: res és "insignificant", tot ens parla de la meravella de l'existència. Seria, doncs, la capacitat de viure la vida no com una pesada experiència a suportar, sinó com una joiosa experiència a assaborir. O la capacitat de viure amb sentit enmig de la dificultat i el sofriment. I es pot relacionar amb la sensació que la capacitat de viure el món com a positiu o magnífic és un regal rebut i no el fruit del propi esforç o de la pròpia voluntat, i que el que cal és saber trobar i acceptar aquest regal. 

També es pot relacionar amb la capacitat dels humans d’apassionar-se, d'entusiasmar-se amb la tasca de convertir-se ells mateixos en emissors d'actituds, d'accions, d'energies que ajuden els altres a viure positivament. O dir que és una experiència de neteja i transparència que fa viure amb simplicitat i innocència. O que és el resultat de viure des de l'amor, o que és l'amor amb què podem arribar a viure. O parlar del desenvolupament de certa profunditat existencial i vital. Veure-la, doncs, com un viure des de la pròpia intimitat central i no des de la superficialitat i la dispersió de la perifèria.

Es pot dir que és la capacitat de veure el món com una totalitat a la que l'ésser humà pertany. També la capacitat de veure el món com a ple i coherent, com a impregnat de sentit, tot i saber del seu caràcter fugisser, impermanent. O veure-la com la capacitat de crear moments plens de gràcia en una realitat plena de limitacions. O com la facultat que tenim els humans de superar les nostres pròpies limitacions i d'obrir camins de novetat positiva en les nostres vides.

I se la pot veure com la capacitat humana de romandre en silenci, de posar en suspens el propi diàleg interior. Com la capacitat de contemplació, de recolliment, d'entrar en un mateix i veure el món des d'una distància que permet viure’l de forma diferent. També és possible veure-la com la capacitat de pregar, d’adreçar-se a l'entorn com un interlocutor càlid que acull. També se la pot veure com la capacitat d'observar el món i d'observar-se a si mateix amb la màxima atenció i simpatia, però des del silenci i la distància, des de l'assossec dels propis impulsos, des d'una perspectiva global i comprensiva.

Es pot considerar com la capacitat de l'ésser humà de relacionar-se amb ell mateix, amb els altres, amb la societat, amb la cultura i amb la natura utilitzant eines de percepció i mecanismes de vinculació que no es limiten als destinats a garantir la pròpia supervivència material i la procreació, a enfortir la pròpia influència en l'entorn o a alimentar la satisfacció i l'adulació rebudes d'aquest entorn, i que per tant hi ha altres maneres més positives, més generoses, d'establir un vincle amb l'entorn.

I se la pot entendre com la capacitat de veure el món des del símbol, des de les imatges capaces de conformar o orientar la pròpia manera d'experimentar el món i de relacionar-se amb ell en tant que obertura al misteri, a la transcendència. Imatges treballades, consolidades, per l'experiència acumulada de moltes generacions. Uns símbols vehiculats per la paraula, ja sigui en forma de narració -mitològica-, ja sigui en forma de reflexió -filosòfica o teològica-, o vehiculats per la icona, o pel gest, individual o col·lectiu.

L'experiència espiritual és una mena de ressonància entre l'interior i l'exterior. Ni només a dins, ni només a fora, sinó una vibrant sintonia que es dóna en moments puntuals, moments de manifestació. Aquesta ressonància és tan poderosa que té la capacitat de fer enretirar el jo, fent que la manifestació ocupi el seu espai. I què es manifesta? Això no ho sabem, només copsem que hi ha manifestació. Potser es pot contemplar, doncs, l'espiritualitat com una obertura, un camí, un procés de transformació personal cap a un àmbit d'experiència on el jo no té el paper central, protagonista, a la vida humana, sinó que aquest paper central correspon a una presència poderosa, indefinible i realitzadora que, històricament, ha estat designada mitjançant diverses imatges -complementàries- que miren d’assenyalar-la: unitat, absolut, buit, divinitat, silenci, amor, saviesa, energia, misteri, etc. Foragitar el jo del centre de l'escenari dóna lloc a una percepció diferent de la realitat (realitat que en lloc de limitar-se a ser una projecció d’un mateix, adquireix un caràcter objectiu, respectuós i generós que evita la cobdícia voraç, la manipulació, l'explotació). Cedir el protagonisme a aquesta experiència poderosa, indefinible i realitzadora que altera la nostra percepció i experiència de la realitat no ens porta a sentir-nos buits o sense sentit, perduts per manca de propòsit, sense motivació, desconcertats; al contrari, sentim un vincle amb un fonament que, malgrat la seva falta de forma i la seva naturalesa indefinible, apareix com a generador de consistència i com a referència final pel que experimentem com a valors bàsics.

L'espiritualitat és la capacitat de veure que la realitat té una dimensió “tremenda i fascinant” que se'ns escapa però a la que podem accedir a través dels símbols (en diem misteri, i se'ns mostra com a abisme, com a forat insondable que copsem llegint entre línies en la realitat). Però no podem accedir a aquesta dimensió (desplegar aquesta capacitat) si no és des d'un procés personal interior de desegocentrament (treure el jo del lloc protagonista en les nostres vides).

Potser es tracta, doncs, de l'experiència de captar, d'intuir dimensions que van més enllà d'un mateix, que no es poden descriure amb la precisió del llenguatge lògic -d'aquí el recurs al llenguatge analògic, al·legòric, simbòlic, mític-, però que trastornen, que alteren profundament, radicalment, la pròpia manera de veure i viure la realitat. Es tractaria d'una experiència de connexió íntima amb el cosmos. Es tractaria d'una consciència d'immensitat captivadora, inabastable i indescriptible que es troba a tot arreu quan es mira i s'experimenta el món d'una determinada manera.

Així, es pot veure l’espiritualitat com el buit que necessitem per tal que en ell es pugui expressar l’inefable, l’incontrolable, l’imprevisible, el que va més enllà dels nostres càlculs, de les nostres aspiracions, de les nostres previsions. Les parets són les nostres paraules, els nostres conceptes, imprescindibles per operar. Però l’espiritualitat és el buit, no les paraules que miren de fer-hi referència. El buddhisme tematitza àmpliament aquest buit; per això un dels símbols que utilitza és la roda de carro, la qual és el que és gràcies al forat que hi ha al seu centre, on s’insereix l’eix. La tradició taoista fa servir totes aquestes imatges, com recull l'aforisme XI del Daodejing:

"Trenta radis convergeixen al centre d'una roda

però és el buit que deixen al mig

el que permet funcionar al carro.

Es treballa el fang per fer una gerra,

però la seva utilitat depèn

de l'espai buit del seu interior.

  

S'obren portes i finestres a les parets d'una casa,

però és el buit que emmarquen

el que les fa útils per a l'habitatge.

Ens interessem pel que és,

però la seva utilitat depèn del que no és."

L’espiritualitat és una estranya experiència d’anorreament que sembla venir de fora (per això algunes religions proclamen que ve de Déu, o que és Déu mateix manifestant-se en la vida personal) i alhora de dins (com una energia interior que no sabem d’on sorgeix, que no podem vincular amb una determinada pràctica, experiència o activitat) i que ens trasbalsa. Aquesta mena de força, energia o dinàmica interior (és a dir, com si et sorgís del cor o de les entranyes) i exterior (és a dir, com si et vingués de fora, com si se t’imposés) és el que porta a anar més enllà d'un mateix, des-centra, obre la porta a aquesta experiència trans-humana de deixar de tenir el propi jo com a centre de referència i obrir-se a un espai de buidor (que pot o no rebre una presència).

L'espiritualitat no descriu res d'exterior a nosaltres (tot i la vivència de que “quelcom ens ve de fora”), parla del que som, és una experiència interior que ens transforma, una llum interior que ens il·lumina, un tresor del cor que ens enriqueix, una relació amb la realitat que ens fa veure la rotunditat de la seva existència ("jo soc el que és") i ens fa ser plenament, una vivència que busca incansablement paraules per expressar-se sense poder fer-ho mai amb precisió. L'espiritualitat és un dinamisme interior, un dinamisme de l'esperit, que se'ns mostra (o podem simbolitzar) com a "voluntat de Déu" (i no la nostra; "faci's la vostra voluntat").

L’esperit, doncs, ens permetria depassar-nos a nosaltres mateixos, depassar el llenguatge i arribar a una connexió més directa amb la realitat. Seria el més sublim, i també el més fràgil, el més difícil, el més incert. Seria la màxima aspiració de l’ésser humà: l’ésser humà espiritualitzat, mogut per la joia, l’admiració i l’agraïment per existir i ser conscient d’aquesta existència; l’ésser que s’identifica, s’immergeix, es fusiona conscientment amb el conjunt de la realitat, deixant la distancia crítica i la mirada interessada sense deixar la consciència, sabent-se identificat amb la realitat. Som allò altre sense deixar de ser nosaltres (no som un ni dos, sinó “no-dos”, diria en fórmula paradoxal i genial la tradició advaita). L’esperit estaria lligat a veure i viure la realitat al mateix temps sense distància i amb distància, en un procés de reunificació conscient que anomenem experiència d’unitat i que genera un sentiment simultani d’alegria, admiració i agraïment, la triple expressió de la vivència de fusió o unitat conscients. L’ésser humà espiritual seria així la realitat coneixent-se i celebrant-se a sí mateixa. L’insòlit de l’ésser humà seria precisament la seva capacitat d’arribar a aquesta consciència i de percebre-la no com a exclusiva sinó com a preexistent i depassadora d’ell mateix i del cosmos. Aquest fet porta a una vivència ja no només joiosa, admirada i agraïda, sinó també humil i veneradora de la realitat.

Lichtenstein 1969

Tres actituds

Aquest recorregut ens fa encara més conscients de la dificultat de relacionar art i espiritualitat. Pot una obra d'art sintonitzar amb alguna de les perspectives assenyalades? Pot un artista procurar deliberadament que la seva obra sintonitzi amb alguna d'aquestes perspectives?

Per complicar-ho encara més, però assenyalant alhora un possible camí d'avenç, diguem que l’experiència espiritual no només és puntual, sinó que és fugissera, incontrolable, improgramable. No es dóna quan un vol, es dóna quan es dóna. Podem preparar entorns que l’afavoreixin, però res no garanteix que arribi, que es produeixi. Tenint això present, podem indicar uns determinats "requisits per mirar de copsar la ressonància espiritual de quelcom", inclosa una obra d'art. Podem assenyalar tres actituds, dinàmiques o condicions que poden afavorir la captació de la dimensió espiritual.

La primera actitud seria la serenitat, o sigui no anar esverat ni atabalat; aparcar allò que ens preocupa; asserenar el nostre permanent diàleg interior; relaxar el cos i adoptar una posició física adient; procurar tenir la ment en pau i harmonia; configurar el nostre espai interior com un llac transparent, serè i profund.

La segona seria l'interès, o sigui fixar-se atentament en les coses, capacitat de concentració i apropament a les coses; no “allunyar-se" de la realitat, no anar “desconnectats” o distrets; conèixer i reflexionar sobre la realitat tan rigorosament, tan àmpliament i tan profundament com sigui possible; tenir la sensibilitat ben oberta, ben activa: que la realitat desperti en nosaltres admiració, commoció i estimació. La indiferència, l’escepticisme, l’individualisme, l’evasió, la trivialitat, el tancar els ulls a la realitat anirien en contra de l’interès veritable per la realitat.

La tercera seria l'obertura lúcida, o sigui estar atent, tenir la ment clara, no estar obnubilat; mirar la realitat amb ulls de descobridor, estar fascinat per les dimensions de novetat i imprevisibilitat que trasllueix la realitat; agafar una certa distància de les coses; procurar evitar la interferència de coneixements, conviccions, valors i emocions en la nostra percepció de la realitat; deixar enrere, fer callar, silenciar els nostres motllos i normes estàndard (que sovint considerem intocables), les formulacions anteriors, els prejudicis, les hàbits heretats, els esquemes mentals i creences en les que ens hem educat i que ens conformen; aturar el nostre constant procés de projecció sobre la realitat dels nostres preesquemes, prejudicis i pressentiments; deixar que la realitat sigui com és, no com volem que sigui ni com ens pensem que és (recordem que en primera instància “les coses no són com són, són com som”). Només el deixar enrere els nostres patrons habituals d’interpretació, d’avaluació i de comportament ens permetrà un enfocament net i franc de la realitat, permetent així que aquesta es pugui mostrar tal com és, ens pugui mostrar el seu veritable rostre (no la nostra pròpia projecció sobre ella); només així es pot fer plena justícia a la realitat que s’experimenta.

Aquestes tres actituds són inseparables, han d'utilitzar-se simultàniament. No es pot prescindir de cap.

Gerhard Richter 2008

Quatre possibilitats

Un esquema, simplista com tots els esquemes, per tractar la nostra temàtica des de les coordenades aquí apuntades podria ser el de considerar quatre possibilitats per a una obra d'art:

1) Que ens sembli espiritual i tingui un tema explícitament espiritual (ETE);

2) Que ens sembli espiritual i no tingui una temàtica explícitament espiritual (ENTE);

3) Que no ens sembli espiritual però tingui una temàtica explícitament espiritual (NETE);

4) Que no ens sembli espiritual ni tingui una temàtica explícitament espiritual (NENTE).

Aquí s'ignoren possibles graus d'espiritualitat i altres matisos, i es posa l'accent més en els autors que en les obres concretes, però és un esquema que pot resultar suggerent Mirarem de donar exemples de cada una de les quatre possibilitats, tant en pintura com en música. Són atribucions subjectives, molt discutibles (i segur que el debat al respecte seria molt enriquidor i clarificador).

ETE

Pintura: Cimabue, Duccio, Giotto, Simone Martini, Daddi, Van Eyck, Van der Weyden, Fra Angelico, Masaccio, Sano di Pietro, Filippo Lippi, Bouts, Bellini, Memling, Petrus Christus, Beccafumi, Botticelli, Gerard David, Il Sodoma, Tiziano, Pontormo, El Greco, Guido Reni, Guercino, Ribera, La Tour, Zurbarán, Delacroix, Millet, Redon, Jawlenski, Rouault, Mondrian, Chagall, Soutine

Música: Victoria, Cristóbal de Morales, Bach, Bruckner, Fauré, Messiaen, Arvo Pärt, Tavener

ENTE

Pintura: Ucello, Saenredam, Rembrandt, Vermeer, Friedrich, Turner, Daumier, Puvis de Chabannes, Van Gogh, Hammershoi, Cézanne, Kandinski, Malevitx, Klee, Jawlenski, Braque, Heckel, Morandi, Bissier, Rothko, Tàpies, Twombly, Hodgkin

Música: Beethoven, Txaikovski, Dvorak, Grieg, Mahler, Schönberg, Berg, Webern, Xostakovitx

NETE

Pintura: Piero della Francesca, Antonello da Messina, Mantegna, Perugino, Bosch, Leonardo da Vinci, Grünewald, Michelangelo, Lorenzo Lotto, Correggio, Parmigianino, Morales, Veronese, Tintoretto, Caravaggio, Murillo, Moreau

Música: Haendel, Mozart, Brahms

NENTE

Pintura: Cranach, Dürer, Giorgione, Raffaello, Artemisia Gentilleschi, Bronzino, Brueghel, Rubens, Velázquez, Van Dyck, Philippe de Champaigne, Watteau, Chardin, Reynolds, Gainsborough, Fragonard, Tiepolo, Goya, David, Ingres, Delacroix, Corot, Courbet, Moreau, Manet, Degas, Monet, Renoir, Rousseau, Gauguin, Seurat, Maillol, Klimt, Sorolla, Toulouse-Lautrec, Matisse, Torres-García, Sunyer, Vlaminck, Derain, Munch, Casas, Nonell, Picasso, Macke, Léger, Schiele, Magritte, Balthus, Hopper, Modigliani, Miró, Max Ernst, Fautrier, Lucian Freud, Hernández Pijuan

Música: Vivaldi, Haydn, Schubert, Chopin, Wagner, Debussy, Satie, R. Strauss, Bartok, Stravinski

Com es pot veure, aquestes atribucions no estan correlacionades amb la qualitat artística dels autors esmentats; aquí estem parlant de l'espiritualitat i l'art, que és una altra cosa. També queda clar que no es pot dir que totes les grans obres d'art siguin espirituals. Ni que tots els autors que reivindiquen l'espiritualitat produeixin obres espirituals.

Exercici

Armats amb aquestes actituds i aquestes consideracions, ens podem llançar llavors a l'aventura de mirar de discernir rastres d'espiritualitat en les obres d'art. Rastres inevitablement subjectius, ja que el que a mi em ressona no té perquè ressonar en un altre. Però amb la mica d'objectivitat que de vegades dóna el constatar certes confluències, certes coincidències, a l'hora de considerar com a espiritual una obra d'art.

Potser el més fàcil és començar amb pintures i músiques. Hi ha dos exercicis elementals que poden servir per obrir camí (i és bonic i desitjable fer aquests exercicis en grup, no només en solitari):

- Avaluar: L'obra considerada, ens sembla espiritual, ens ressona espiritualment?

- Comparar: Entre dues obres, quina ens sembla més espiritual?

La reiteració d'uns exercicis tan elementals com aquests és més fecunda del que sembla. Ens va situant en una certa dinàmica, en una certa perspectiva. Discretament, sembla com si ens familiaritzéssim més amb el que significa rastrejar l'espiritualitat en les obres d'art; i d'alguna manera, de retruc, se'ns va fent més precisa la nostra intuïció del que pot ser l'espiritualitat. Per això aquesta mena d'exercicis és tan recomanable.

Transcendir el propi temps

Potser doncs, sense ni voler-ho, de vegades els artistes "realitzen una expressió que va més enllà de les particularitats culturals del temps que l’ha produït", d'acord amb el que diu Rufino Mesa (veure Annex 2). És aquest fet, real, sinònim d'expressió d'espiritualitat en l'obra? No necessàriament. Però quan l'obra aconsegueix alhora anar més enllà del seu temps i expressar l'espiritualitat, llavors, quina meravella!

Tàpies 1989

Annex 1: La reflexió d'Antoni Tàpies

La relació entre art i espiritualitat té força tradició en l'àmbit de la reflexió artística. El problema és que el terme "espiritualitat" és certament polisèmic, i per això algunes de les reflexions tradicionals al respecte queden una mica lluny de les nostres, en utilitzar concepcions de l'espiritualitat diferents de l'aquí presentada, que tot i ser molt extensa no deixa de ser una concepció determinada (i força lligada a l'àmbit religiós, ja que considerem les diferents religions com a diverses concrecions històriques d'aquesta espiritualitat, que ens sembla compartida si més no per les grans tradicions religioses).

Antoni Tàpies era una persona oberta a l'espiritualitat de diverses tradicions religioses, i tot i que potser no es considerava explícitament religiós possiblement tenia intenció de mirar d'expressar l'espiritualitat en les seves obres d'art. Que el qui les contempla ho vegi així ja és una altra qüestió, com dèiem. A banda de tenir dues litografies i un llibre amb cinc làmines de 1989 amb el títol Art i espiritualitat, el discurs que va llegir a l’acte de la seva investidura com a Doctor Honoris Causa de la Universitat de Barcelona el 22 de juny de 1988 portava també el títol Art i espiritualitat. És un text significatiu, que recollim sencer i que creiem que és útil per a la reflexió que volem portar a terme.

"En els últims cent anys una gran part de la humanitat ha viscut un creixement i unes transformacions com mai no s’havien vist. Però no es pot oblidar que això ha portat a algunes capes socials i a alguns pobles una degradació i mortalitat també sense precedents. L’espectacular desenvolupament de la ciència i de la tècnica, lluny de donar sempre fruits positius, a voltes s’ha girat en contra nostra de forma tan perillosa que fins pot arribar a tenir conseqüències fatals per a la continuïtat del nostre planeta. Els desequilibris escandalosos entre la misèria d’uns i la insultant riquesa d’altres no solament estan per resoldre sinó que, en molts casos, són tan cruels com en els pitjors moments de la història.

La vida, és clar, va cercant els seus camins i les seves defenses. I s’ha de reconèixer que, amb tot, són uns anys en què la humanitat haurà desenvolupat intensament molts dels seus millors potencials; en els quals han nascut personalitats extraordinàries i grups infatigables que han fet avançar moltíssim el coneixement de l’univers i de la naturalesa humana; uns anys en què hem vist créixer les organitzacions i les institucions que potser més s’han mobilitzat per intentar frenar la follia dels violents, dels fanàtics, dels injustos, dels especuladors... que, en apropar-nos a l’última dècada del segle xx, de vegades encara estan amenaçant la integritat del món. En contrast, doncs, amb el perill de destrucció final més gran de la història, que tants han denunciat, qui sap si comencen també a besllumar-se alguns símptomes que ja ens apropen a una etapa de maduresa que faci donar un canvi qualitatiu a les nostres vides, als nostres costums, a les relacions tant entre nosaltres mateixos com amb el nostre entorn. Científics, pensadors i també nombrosos artistes, coincidint amb molts mestres espirituals de sempre, ens ho anuncien amb quantitat de descobertes i propostes que no hi ha dubte que van en aquesta direcció. Per això no és estrany que s’hagin aixecat algunes veus parlant-nos ja d’una “nova era” on ens poden conduir les sorprenents i paradigmàtiques visions del món de molts d’aquells. A jutjar per la nova cosmologia, la nova física, la biologia, l’ecologia... o l’art, podem sospitar, com s’ha dit, que la humanitat està evolucionant lentament cap a un estat sublim de consciència del qual els grans visionaris i místics del passat i del present ja n’han proporcionat algunes clarors fugisseres.

Cap a una consciència còsmica?

Avui pocs estudiosos creurien, certament, que només amb el desenvolupament material administrat per teories econòmiques i consignes polítiques, o per revolucions culturals de massa més o menys a toc de corneta, ja es poden millorar els homes i la societat. I són molts els qui pensen que, per guarir-nos realment, per salvar-nos nosaltres i el món, és molt urgent un replantejament radical dels valors espirituals i morals, així com del seu ensenyament apropiat, perquè cadascun de nosaltres individualment aprengui a perfeccionar la pròpia consciència i el propi comportament. El desenvolupament material és important, evidentment. Com també ho és la labor dels polítics, dels educadors, dels pares o dels qui controlen els mitjans de comunicació que poden ajudar a propiciar aquell canvi. Però les veritables transformacions potser és cert que no s’obtindran si no es generalitza un esforç, segons com mitjançant un llarg treball interior, perquè sigui cadascú qui faci vivent en si mateix l’ensenyament degudament actualitzat de tants mestres d’espiritualitat antics i moderns; i sobretot de quelcom que, sota diferents noms, és bàsic en molts d’ells: la vivència de la unitat originària, l’experimentació íntima de l’autèntica realitat total que és precisament la que ens ha de fer solidaris amb l’univers i amb tots els homes, i que ens pot donar sentit a la vida. La humanitat, dient-ho amb expressions de Julian Huxley, necessita retrobar l’art de la salut espiritual. I no ho aconseguirà amb creences que es basin en dualismes separadors (natural i sobrenatural, esperit i matèria, ànima i cos, Déu i món...) sinó amb creences unitàries que s’alimentin de la dinàmica del coneixement vell i nou, objectiu i subjectiu, de l’experiència tant científica com espiritual.

Adonant-nos també, com fan alguns filòsofs, que en l’actualitat “ja no es pot pensar el món sense pensar-lo en la història, però a condició de recordar que aquesta història és, primer de tot, la història de la consciència, i que ella representa una projecció del pla de l’ésser que ens porta, per reversió, a una metahistòria on només parlen els símbols” (Michel Cazenave, La Science et l’âme du monde. París: Éditions Imago, 1983). En aquest sentit ja fa alguns anys que hi ha hagut importants avenços en el camp de les ciències noètiques, en la psicologia analítica i en els estudis de les que alguns anomenen “creences alternatives” —o complementàries de la nostra consciència, com diuen altres— que han obert molts camins. Recordem la revaloració que els psicòlegs i els investigadors de religions comparades ja van fer d’aquelles facultats globalitzadores de l’activitat imaginativa i visionària que el cervell humà ha tingut en tot temps i que es troben especialment preservades en determinades savieses i religions, en l’univers d’alguns mites, imatges i símbols, fins i tot en diverses creences esotèriques i en alguns rituals màgics... I recordi’s també la importància que més recentment han tingut els estudis en el camp de la filosofia de la ciència, gràcies a tots els quals s’ha començat a entendre que molts d’aquells processos de simbolització, molts dels missatges del nostre inconscient, dels nostres somnis i en especial d’algunes experiències místico-religioses ens poden donar visions del món que complementen o coincideixen sorprenentment amb moltes descobertes científiques recents.

Fins fa poc els racionalistes acèrrims tenien aquells fenòmens per un psiquisme propi de mentalitats primitives. I tanmateix ara es veu que, en els seus aspectes positius, són fenòmens que poden ser altament civilitzadors. Portadors del misteriós “esperit de la natura”, en realitat fan que aquella part de la natura que és l’home es vagi tornant conscient. És més, com asseguren alguns autors, molts d’aquells fenòmens sortits del que ara hom ja accepta com “valors de l’inconscient” i com un patrimoni espiritual col·lectiu, sembla ser que precisament estan a la base de concepcions científiques modernes concretes, començant per les que tot just fa quatre dies encara es consideraven les recerques més racionals i positives de totes: les de la ciència dels números.

Sigui com sigui, és molt possible que aquesta irrupció de nova espiritualitat, albirada avui en tots els camps, que vol “complementar” la visió del món exclusivament racional i materialista, tingui repercussions molt interessants que, de fet, ja estan canviant la mentalitat i les habituds de molts.

Contribució de l’art modern

L’art —ho he apuntat diverses vegades— ha tingut una situació potser privilegiada en l’evolució d’aquests fets. Alguns artistes del segle XX no solament han testimoniat profusament sobre la necessitat de dirigir-nos, com han dit certs autors, vers “un nou paradigma que doni més importància als valors ecològics, humans i espirituals” sinó que sovint els mateixos artistes han contribuït a crear-lo i s’han esforçat en difondre’l. Recordi’s que en tot aquest segle els artistes han sentit com mai la necessitat d’escriure, de publicar manifestos i de fer declaracions tant per orientar el seu propi treball davant dels nous punts de vista com per convèncer la societat. L’art s’ha trobat sempre com un peix a l’aigua en el món de la introspecció espiritual, de les grans simbologies, dels valors de l’inconscient i sobretot de moltes experiències místiques i religioses. Més encara, potser avui s’ha de dir que, en ser alliberat per altres mitjans d’expressió dels fins documentals i imitatius que ha tingut en certs moments, l’art ha retrobat en l’expressionisme de les imatges i dels símbols esmentats els seus fins originaris i la seva raó primordial d’existir. En tot cas, avui ja no es pot dubtar que les grans figures de l’art modern estan tenint una contribució important en la formació de la nova consciència. I per això s’ha de considerar que estan complint una funció social de primera magnitud.

Però res no ha estat ni és encara fàcil. Les intencions artístiques basades en la simbologia i en la mística fins fa pocs anys han estat tabú entre molts intel·lectuals del món de l’art, i especialment, per desgràcia, entre bastants de l’esquerra política. No es pot oblidar que eren temes que no fa pas gaire estaven molt desacreditats a causa de l’apropiació que sempre se n’han fet els poders absolutistes i molt concretament la que fa poc se’n va fer el nazisme. Ens ho explica molt bé l’historiador de l’art Maurice Tuchman quan ens introdueix a la memorable exposició titulada L’espiritual en l’art: la pintura abstracta 1890-1985 que es va presentar al County Museum of Art de Los Angeles. Tuchman recorda com Hitler va basar la coneguda teoria de la supremacia ària del nazisme sobre diverses interpretacions de la teosofia i de molts simbolismes derivats de la mitologia germànica, la qual cosa va servir d’inspiració a l’art oficial d’aquell règim. Això va provocar que bastants crítics d’art dels països democràtics, alguns molt influents sobretot en els museus nord-americans, abandonessin qualsevol idea que relacionés l’art abstracte amb el món dels símbols espirituals quan, de fet, des de la prehistòria fins als nostres dies, l’art sempre hi ha estat tan unit. Aquest abandó, segueix Tuchman, va fer que durant anys l’art abstracte s’expliqués només pels seus pretesos valors “formals” o purament estètics. I la conseqüència d’això va ser que la principal riquesa espiritual de la pintura abstracta, i amb ella de la majoria de la pintura dita moderna, va ser menystinguda i, per tant, que els seus beneficis reals quedessin ocults per la major part de la societat.

Un gran sector de la crítica i dels historiadors més recents, com és natural, s’han anat desfent d’aquests prejudicis, i en especial en constatar el fet objectiu de les pràcticament unànimes relacions dels artistes moderns més importants amb temes, filosofies i mestres espirituals de les característiques descrites, tal com es pot veure a través dels documents i les obres que figuren en la gran exposició mencionada. Els vells intel·lectuals més o menys d’esquerra, alguns dels quals arribaven a pensar que les “rareses” de l’art modern ignoraven la vida i el feien massa esotèric, o els que feien mofa que l’art es transcendentalitzés massa o es tornés massa metafísic, es troben ara amb la sorpresa que tots els que hom considera els millors artistes del segle xx, del primer a l’últim, són justament els qui més profundament s’han interessat per aquests problemes de la nostra existència coincidint amb ensenyaments precisos dels mestres d’espiritualitat que freqüentaven o llegien amb fruïció. És el cas —començant per citar els més abstractes— de Kandinsky, de Mondrian, de Malevitch, de Klee, de Schwitters, d’Arp, de Pollock, de Rothko, de Tobey, etc. I ja no diguem, és clar, dels que tenen aquell sentit simbòlic molt més evident, com Van Gogh, Gauguin, Munch, el nostre mateix Picasso, Marcel Duchamp... o de tants i tants altres més recents. I això cenyint-nos només a la pintura occidental que figura o està citada en l’exposició que hem dit, ja que no solament podríem afegir-hi molts més noms d’Europa i d’Amèrica —pensem en Ernst, Miró, Motherwell, Lam, etc.— sinó que si hi introduíssim les fonts espirituals de l’art oriental que han gravitat sobre aquests artistes —de la pintura xinesa a l’art zen japonès, del tantrisme hindú a les tankes tibetanes, etc.—, podríem omplir tot un volum d’altres noms. Sense oblidar, naturalment, les innombrables mostres que, en el mateix sentit, ens fornirien les arts dites primitives. O les imatges i símbols de tants altres autors més “heterodoxos” o mal coneguts de la nostra pròpia tradició occidental.

Aquest canvi d’enfocament que s’està operant en la crítica i la historiografia de l’art modern ha estat summament positiu. Tot i que, com es pot suposar, encara provoca moltíssimes resistències vingudes de prejudicis religiosos, ideològics, polítics, comercials... que són contraris a la difusió dels veritables continguts de l’art modern. Per això no és gens estrany que alguns pensin que, malgrat que se n’ha parlat tant, quasi tota la història de l’art modern s’ha de refer i sobretot de divulgar. Gran part del públic, efectivament, sent una forta atracció difusa per l’art modern i potser s’ha après de memòria alguns noms d’artistes i en coneix alguns aspectes anecdòtics. Una minoria els col·lecciona amb devoció i d’altres fins i tot hi inverteixen diners. Però no hi ha dubte que encara són molt pocs els qui gaudeixen de veritat dels autèntics beneficis que pot aportar la comunió amb els continguts de l’art modern. És a dir, s’ignora encara la gran funció cognitiva i ètica que l’art modern podria acomplir més a fons, si fos ben explicat, en la societat d’aquest fi de segle tan trasbalsat que vivim.

Perquè això també ho hem de recordar sempre: la comunió amb les obres d’art, del temps que siguin, no es dóna mai automàticament. Si es vol que tingui una veritable utilitat social cal preparar-la, ensenyar-la, fomentar-la... Per sort, exposicions i textos com els mencionats comencen a aclarir molt les coses. Però les institucions de govern, els educadors, els mitjans de comunicació... encara han de prendre més consciència de la importància real dels continguts de l’art modern. S’ha d’aconseguir sobretot reflectir-los en els plans d’ensenyament escolar des dels més elementals perquè la joventut s’enriqueixi realment i, en especial, perquè desenvolupi el seu sentit crític i aprengui a destriar els valors autèntics dels falsos. De no ser així tot esforç serà estèril i seguirem devorats per tants dels enganys de les anomenades indústries culturals de profit.

L’adaptació als nostres temps

Les circumstàncies històriques, socials i culturals dels primers avantguardistes ja es pot imaginar que no són pas les mateixes que tenim avui. Per començar recordem que, en l’actualitat, ni l’art modern es redueix a la pintura abstracta ni l’espiritualitat potser l’entenem exactament com aquells artistes pioners. La importància de Kandinsky, posem per cas, és deguda certament a una interessant immersió en el món de l’espiritualitat. Però imaginar la seva pintura i el seu llibre L’espiritual en l’art només com un producte de la lectura dels escrits de teosofia i d’antropologia d’Helena Blavatsky i de Rudolf Steiner que se li acostuma a atribuir, potser avui faria somriure a molts. El mateix podríem dir de les influències que el llibre Els grans iniciats de Shuré se suposa que va tenir sobre Mondrian; o les d’orientalistes com Ouspensky o Gurjieff sobre molts altres artistes; tots els quals no tenien encara l’accés més fàcil que tenim avui als textos directes de l’hinduisme, del taoisme o del budisme. I molt menys coneixien, és clar, els grans paral·lelismes que la mateixa ciència d’Occident avui ha reconegut entre molts dels seus propis temes d’estudi i els de l’antiga espiritualitat d’Orient.

Ara tot és bastant diferent. A mida que ens apropem als nostres dies no es pot oblidar que la idea d’”esperit” s’ha tornat menys “espiritual”. Com algú ha dit, més que de salvar ànimes, ara es tracta de salvar homes. Recordem que els mateixos déus, segons anuncià Jung, estan deixant l’Olimp per transformar-se en conceptes filosòfics (i de cara a la praxi, podríem afegir). A més ja sabem prou que les experiències espirituals o místiques, com els mateixos sentiments religiosos, no són cap exclusiva de les confessions religioses institucionalitzades. I sobretot sabem que aquelles experiències i sentiments religiosos avui ens “relliguen” més a un model de món basat en les noves teories de l’autoorganització de l’univers, en l’humanisme evolucionista, l’ecologia, la nova sanitat holística, o la profunditat del vedanta i del zen que no pas amb molt d’allò en què es basava el model de món de l’anomenada “civilització occidental” clàssica. Però, malgrat tots els possibles canvis, és indubtable que aquelles actituds, aquells “motius espirituals” dels pioners de l’art modern van obrir un nou camí. I que, avui, convenientment posats al dia i sobretot passats pel filtre crític de la ciència, segueixen essent molts dels mateixos “motius” que encara inspiren el treball d’artistes més recents també moguts per l’afany de conèixer i de fer un món més just.

De formes d’enfocar l’art sempre n’hi haurà moltes i en els nostres temps ningú no pot creure que existeixin normes celestials que ens dictin com ha de ser. En les democràcies això és un principi essencial. Tothom pot pintar o esculpir com vulgui. Però també és essencial que després vingui la crítica i vinguin els historiadors per posar-hi qualificatius: aquest tipus d’art ens dóna una visió ingènua de la realitat, aquest altre és populatxer, això és caricatura, això art polític, això és intranscendent, això és decorativista, etc. I de totes les tendències i noms que han desfilat en aquests últims cent anys, tampoc no hi ha dubte que, a la llum d’una crítica rigorosa i vist ja amb una certa perspectiva històrica, precisament els noms que s’han interessat pels temes metafísico-ontològics i d’espiritualitat abans al·ludits, són els que avui més es valoren i els que realment han fet l’art del segle XX.

Tanmateix seria injust acabar aquestes reflexions sense posar en evidència una vegada més aquell altre fet que finalment sembla el més curiós d’aquesta història, o potser el més natural? Observi’s com els noms dels millors artistes enumerats en tant que exponents del gran corrent intensament preocupat pels temes espirituals, resulta que són quasi els mateixos, nom per nom, que també escolliren els crítics “formalistes” denunciats per l’historiador Tuchman, segons hem dit abans. Com explicar-ho? Es tracta del vell conflicte entre bellesa i expressió, o entre forma i contingut? La nova història de l’art potser ens demostrarà, és cert, que allò que realment interessa als grans artistes amb més intensitat és estimular en nosaltres la vivència espiritual del veritable coneixement que, a la vegada, com és sabut, també és la del veritable amor, amb totes les immenses conseqüències que això pot tenir. I qui sap si la idea d’estètica, i fins de bellesa, potser hom la descobreixi després, com una mena de premi no buscat pels artistes però que, aneu a saber per mitjà de quines muses, s’acostuma a atorgar als més grans. Sembla un contrasentit, però potser sempre ha estat així. Com deia l’escriptor japonès Soseki, l’artista descobreix la brillantor de la llum “en llocs on el comú dels mortals no gosa atansar-se. D’això correntment se’n diu embellir, però no es tracta d’embellir. La brillantor de la llum existeix des de sempre...”. A causa de les nostres cegueses fins que el pintor anglès Turner, posem per cas, no va pintar locomotores a ningú no se li havia ocorregut que una locomotora podia ser bella, i fins que Okyo no va pintar fantasmes no es coneixia la bellesa dels fantasmes.

La qüestió és que, com tantes vegades s’ha discutit, una cosa són les bones intencions espirituals o morals i una altra que, a més, es posseeixi aquell conjunt de qualitats o de “dons artístics” que caracteritzen determinades personalitats; allò, al cap i a la fi, que fa que l’art sigui veritablement art, amb tots els seus enigmàtics mecanismes, recursos, mètodes, aventures i sorpreses que li són propis, però on el món “espiritual”, com hem vist, no deixa de ser mai el seu fonament imprescindible i inseparable."

Soulages 1965

Annex 2: La reflexió de Rufino Mesa

També ens pot ajudar en la nostra reflexió aquest escrit de l'artista Rufino Mesa Vázquez, lligat a les terres de Tarragona i Reus i publicat a Valls per Quaderns de Vilaniu, (IEV), núm. 66: 31–39 (2014). Un conjunt de poc ordenades però de vegades fulgurants intuïcions que ens poden estimular el pensament.

"Un dels aspectes que determinen els humans és el fet transcendent, la voluntat permanent que tenim d’unir-nos al món, de relligar-nos-hi. Solament els humans volen deixar un testimoni de les idees que ens pertorben i meravellen, d’elaborar artefactes que presentin el fruit de la mirada, la destresa i la sensibilitat; és la nostra manera d’evolucionar. L’objectiu singular, excepcional, és cercar respostes a qüestions espirituals que presenten infinitat de variables, però sempre amb una constant, el món és sorprenent, és misteriós, és cruel i és terrible.

Cercar el «gestor del misteri, el jutge suprem» ha estat una quimera per a la humanitat i ha generat energia creativa com cap altra pregunta.

A vegades, aquesta qüestió es confon amb les estratègies del poder, amb la cultura i les histèries col·lectives i amb aspectes socials de valoracions complexes: rols, estatus, valoracions ètiques, control de l’opinió…

Però la part interessant és el fet sensible i aquest es manifesta igualment encara que les dinàmiques col·lectives arribin a capgirar-lo. És un fet subtil que apareix entre demandes immaterials, intangibles i insolubles. Aquestes demandes sempre han tingut interpretacions estètiques i han estat un motor importantíssim en la creació. Hem d’acceptar que estem fets en la pregunta i sol·licitem respostes; és necessari objectivar el fet intangible, ocult i misteriós que presenta la llum del sol. La necessitat de relligar-se al món, d’entendre els seus misteris i suportar la complexa experiència de la vida ha motivat el fet de transcendir l’existència, de presentar el fet innombrable que emana de la natura i l’acció creativa ha estat una manera molt eficaç per aconseguir-ho.

Connectar amb el misteri, apaivagar la incertesa, incentivar el saber i suportar allò terrible han estat les causes que han determinat la religió i les motivacions bàsiques del llenguatge artístic.

La realitat

Actualment tenim dificultats per definir què és la realitat, a quin nivell posem els ulls per explicar què és l’aigua i quina mutació substancial experimenta quan és beneïda.

La realitat és una construcció mental i es nodreix de l’observació estètica i la científica. En ocasions ambdues troben punts de contacte, llavors el fet transcendent queda presentat en el llençol desocupat del no-res, la matèria és buida… En aquest escenari podem escriure els versos més apassionats, les observacions més agosarades. Aquest espai sense vores era atribuït com l’habitacle de les forces divines, ara pensem que és governat per qüestions físiques. Debat engrescador i meravellós… les dues disciplines, l’art com a eina per relligar-se al món i la ciència com a mètode d’observació i anàlisi, cerquen un món unificat, un món que tingui coherència interna i que respongui a principis universals.

Art i pensament

La major part dels creadors actuals afirmen que una obra d’art és una reflexió independent de tots els altres camps del saber, però curiosament fan servir totes les disciplines de manera indiscriminada. Una obra d’art no ha de remetre’s a res, que és sola en si mateixa, que no ha de ser homòloga a cap realitat externa, però alhora queda totalment desvalguda i incomprensible fora de les «complicitats» dels teòrics, els galeristes, col·leccionistes i museus…

L’art ha d’existir per ell mateix al marge de tot tipus de condicionament i ha de cercar les causes profundes que li proporcionen sentit; aquesta és la nova espiritualitat humana. No és així ara, hi ha certa esclavitud i pèrdues de valors en l’actual sistema. S’ha format certa submissió a les directrius que marquen el triumvirat de poder, crítics, galeristes i col·leccionistes, persones que juguen a borsa amb les qüestions estètiques…

L’art és un «univers cultural» autosostingut, una realitat espiritual que existeix dins de la sensibilitat humana i té més o menys presència social en la manera que hi hagi persones amb poder, amb recursos de divulgació que siguin còmplices del seu missatge. Fora d’aquesta complicitat, l’obra desapareix com ho fa la realitat teòrica de Déu als ulls de qualsevol animal.

Vist així, l’art i la presència de Déu representen i presenten un fragment de la realitat profunda de la psique humana, però és la societat la que acaba l’obra. La resta de la natura respira la seva substància com quelcom vital, és l’esplendor de l’herba que aviva l’esperit, però no fa cap lectura, la gaudeix en el seu cicle vital i prou, no la transcendeix, la consumeix cada dia amb «naturalitat». Tan sols els humans tenim la virtut i la dissortada salut mental per connectar amb el rerefons comú que emana de la matèria i el volem desvetllar i explicar. D’aquí neix la gran quimera!

Art i llibertat de pensament

Actualment, els artistes i l’art haurien de treballar al costat de la ciència i tots junts avançar de manera sostenible i harmònica en la millora de la vida. No haurien de servir a l’Estat ni a l’Església, ni a cap poder i no haurien de representar res en concret que no fos la comunió amb la natura. Les conquestes de l’expressió haurien de ser autònomes i universals i així conquerir la llibertat creativa i aportar majors beneficis al pensament general.

A vegades els creadors troben un lligam generós, podríem dir, una substància espiritual de caràcter universal i realitzen una expressió que pot anar més enllà de les particularitats culturals i del temps que l’ha produït. Aquest fet neix de la consciència humana, però el vull relacionar amb l’expressió subtil que emana de la natura, l’alè seductor, misteriós i sorprenent que he anomenat realitat estètica.

Des de sempre els homes han creat un univers al voltant de la seva sensibilitat i han cercat una actitud espiritual i quasi-religiosa davant l’obra. Les pintures rupestres a les coves no són reportatges de munteria, són santuaris de l’ànima humana i són les biblioteques de la història.

En certes ocasions, veiem alguna cosa sublim en la falta de mestratge. A vegades pensem que la mala factura denigra la idea i el missatge, és un error; això no treu valor espiritual, tot el contrari, l’augmenta. Les pintures paleocristianes són representacions grolleres al costat de les pintures i escultures clàssiques, però la seva innocència i convicció històrica les fa més valuoses que les pintures murals de Pompeia.

Cada època té una espiritualitat, una sensibilitat estètica, però totes estan connectades en un fons misteriós. La sensibilitat humana és universal i travessa tots els temps; els guerrers de Xian també són meus… Quan una expressió ha estat sentida, honesta i relligada a la història, el seu haver-hi queda segellat a l’esperit humà i quan és present al nou espectador, viu i desvetlla l’emoció latent. La ment humana té memòries arxivades de totes les èpoques; al seu moment s’activa i llavors podem gaudir d’una pintura de la Valltorta igual que d’una madona de Rafael.

La recerca

Aquest rerefons unificat ha estat sempre present a la intuïció humana i fins ara s’ha vinculat al sagrat. Malevich va afirmar que veia la cara de Déu en els seus quadres. Mondrian vivia com un ermità, entre l’asèpsia de la pintura, la puresa de les formes i la netedat del pensament. Ell deia que l’art havia estat el camí constant i gradual d’una mateixa cosa, la bellesa universal que s’extrau dels elements constructius i les seves relacions. Theo van Doesburg va crear tota una implicació religiosa entre les seves pintures i el sacrifici de Crist, i va afirmar que el quadre per a ell era el mateix que la creu per als primers cristians. Els expressionistes abstractes i entre ells Mark Rothko van mantenir en la seva creença estètica que l’essència de la pintura rau en la seva capacitat per mostrar el sagrat. També és conegut el que Cézanne intenta fer quan pinta la muntanya Sainte-Victoire, s’afanya a atrapar a la tela no el color o la forma de la muntanya, sinó la vibració subtil de la llum, un cromatisme especial que neix de la muntanya. Potser no parla de la llum que li arriba als ulls, ho fa d’un «timbre» en el color, un rerefons misteriós que emana de la llum reflectida de la natura.

Penso que la reverberació del primer moment és encara destil·lant en la realitat quotidiana i aquest aspecte misteriós també troba punts de contacte amb creences religioses orientals. La substància i els elements que van protagonitzar l’origen de l’univers, l’inici del ball de Vishnu, van quedar expressant-se per sempre, van quedar impresos a la memòria de la matèria com una ressonància que vibra i condiciona l’esdevenir de les coses. A parer meu estem seduïts per la crida de l’origen, pel viatge de tornada, pel paradís perdut i les «promeses no complides». Aquesta música de fons és l’alè que mou la «substància» de la vida i, també, l’impuls creatiu i la naturalesa de Déu.

En algunes obres de l’art actual trobo un discurs misteriós, reeixit, un pensament que ens porta als territoris inexplorats de la ment, als espais silenciosos, als laberints mítics on s’amaga la condició humana. A l’escultura l’espai és significat de manera especial i la matèria s’expressa com una presència sensible. Ella interpel·la, com si fossin testimonis directes d’aquelles coses que estan fora de la percepció humana. L’escultura, com l’art en general, ha de tenir quelcom de reserva desconeguda, ha de ser un vehicle per recordar-nos i connectar-nos amb la vibració silenciosa de l’eternitat, és a dir, amb el fet absolut que ens relaciona amb la resta de les coses; és per això que mai les paraules poden fer evident allò que presenta.

Pensament i natura

David Hume explicava que va cercar repetidament en si mateix alguna cosa que pogués considerar com el veritable ésser, però va comprovar que com més s’endinsava dintre del pensament, sempre es trobava amb alguna percepció determinada, ja sigui de calor o de fred, d’angoixa o de plaer, de llum o de foscor. Va dir que mai se sorprenia fora de les percepcions i que sempre s’hi trobava.

El problema de Hume és comú a la resta dels humans, per tant, no hi ha ésser si no hi ha percepció, si no hi ha comunicació o interacció amb el món.

El subjecte perceptor té la sensació que és ell el que projecta llum sobre la cosa que està observant, però en realitat passa el contrari, el subjecte s’il·lumina amb l’observació del món. Els processos mentals es construeixen en el contacte amb les coses, en l’observació de les interferències, en els intercanvis i en sentir-se també objecte de reflexió. L’experiència de la percepció la considerem inconfusible, és ella la que modela la realitat mental i situa les coses en una vivència temporal.

La realitat de la història tan sols té sentit a la nostra memòria i, encara que voldrien que fos eterna, tenim l’evidència que tota sola, la memòria, no pot sobreviure a la destrucció del cos, però ens queda el solaç de l’obra feta. D’aquesta manera tenim el consol que la nostra experiència no és del tot perduda, en certa manera queda implicada en la vida dels altres.

Hierofania i força dèbil

Mircea Eliade, en el llibre El sagrat i el profà defineix com «hierofania» la presència del sagrat. Diu que és el testimoniatge d’alguna cosa que magnetitza l’espai sense significació cultural; «lo sant» és present al marge de la representació de la importància de la forma i la matèria.

Després de molts anys treballant-hi en el camp experimental, cercant aquestes emocions a la natura, he definit el sagrat com «l’espectacle invisible de la realitat estètica».

El tipus de recerca que he fet és vivencial, emocional i no quantificable, és per això que no he pogut treure conclusions estables. Vaig fer una tesi doctoral sobre el tema de l’anell de pedra i en la redacció de les conclusions aquestes van quedar obertes pel mateix motiu. En qüestions de sensibilitat estètica no pot haver-hi conclusions, el que avui és sublim… potser demà no ho serà. El que avui creus que és extraordinari, demà serà contemplat de manera diferent, hauran canviat els factors, la llum, el vent, les proporcions, les idees, les mirades…, per tant, hauran perdut o modificat una part de la «irradiació poètica».

Des del primer moment el pensament intuïtiu va pressentir el valor del sagrat i va sintonitzar amb les forces misterioses que emanaven d’alguns indrets de la natura. Els «esperits» que animaven i habitaven les coses eren tan reals com els arbres o els rius que hi havia al voltant, o millor dit «la realitat» eren aquelles presències immaterials que s’expressaven entre somnis i eren pressentides en els moments de claredat mental. La caça d’un animal a la pintura era més real que la llança que li prenia la vida de veritat.

Amb el temps, aquests llocs s’han convertit en santuaris de manera premeditada i s’ha associat el seu poder expressiu a la presència dels déus. Els qui adjudicaven les dites forces a les imatges del sagrat interpretaven les hierofanies de manera antropocèntrica; els déus eren iguals als humans, amb la mateixa estructura moral i social, amb les mateixes passions. D’aquesta manera van trobar les respostes que esperaven i van fer l’obra com a exemple de la seva vida espiritual. Però les preguntes no eren estètiques, ni espirituals, eren morals, polítiques, socials i en molts casos amagaven qüestions de poder.

La pregunta estètica-espiritual comporta la renúncia a les qüestions materials per aconseguir el goig interior i la unió. Aquí voldria citar el vers de Teresa de Ávila i Juan de la Cruz: «que muero porque no muero».

Tots dos encarnen el valor de viure amb la gratificació de Déu. «Morir és no morir» és sumar-se a les presències actives que udolen darrere la complexitat del món. Per a ells morir era viure l’eternitat esperada i marxar del martiri del cos. Era tan clara la presència d’aquestes realitats ocultes que les animaven amb rituals, poemes i cançons i les representaven com si es tractés d’una realitat tangible. Parlaven d’amor real, físic i tenien experiències extraordinàries; recordem que Teresa levitava com ho feia Giuseppe de Cupertino.

Són qüestions físiques?

La força de la natura anima totes les creacions, estem lligats amb xarxes invisibles, amb vibracions causals. La terra, el sol, les plantes, la muntanya i el riu ens parlen i també ens fan dia rere dia. Vivim i respirem el seu alè de manera física, llavors hem d’observar el paisatge i l’entorn com un fet causal. Ell deixa de manifest el seu fet diferencial, el temps, la latitud i la fenomenologia del lloc. Tot condiciona lleument, determina aspectes de la mirada i filtra la comunicació, la relació mística i extrema entre l’home i la natura.

Res és del tot determinant, ara la tecnologia fa que el nostre entorn sigui universal. El desert d’Atacama ja és a l’imaginari de totes les cultures i l’Amazònia és el jardí de casa. Però no és del tot veritat, per a nosaltres, el perfil de la Mussara és un tòtem proper i familiar que ens diu on és el nord cada dia, quin és el trajecte del sol i com en som, de petits.

Hem d’entendre que les experiències estètiques també són causades per accions físiques. La muntanya emet un senyal permanent, una cançó constant que modela el pensament. Vibra silenciosa i ens omple de presències de llum, de vent i d’emocions. La grandiositat del món és present perquè ella està emmurallant-nos i ens interroga. La seva veu és superba, clamorosa i ens captiva. Al seu costat veiem que som petits, febles i el seu poder ens omple de temor.

Aquestes qüestions s’havien associat a temes espirituals i en alguns casos a intervencions divines, però ara veiem que són relacions físiques. Totes les muntanyes de la terra han estat coronades i el misteri, l’amenaça del seu poder, ha estat destronat. És veritat que causen la mort a moltes persones, però no són les muntanyes les que maten, són els homes els que cerquen el sacrifici com actes d’atreviment i arrogància.

Sobre les dimensions i el poder cal canviar la mirada!

A partir de puntuals descobriments de la física quàntica i en escales complexes de la realitat física, s’ha trobat una xarxa de relacions universals que ens impliquen. En el món unificat és on l’inconscient humà troba la força eterna de l’origen i queda lligat, unit a l’àmbit espiritual. En aquest lloc el misteri del fet creatiu és diàfan i es fa possible. Un neurotransmissor és una creació física que té lloc a la ment i alhora un activador de memòria que transfigura el pensament. Una emoció canvia la realitat mental, una copa de licor modifica l’estat espiritual, un got d’aigua transforma i equilibra el cos. Totes són qüestions físiques que processen la sensibilitat i pertorben l’equilibri espiritual i emocional. Una molècula ens pot embriagar de plaer…!

En aquella cosa infinitament petita, a l’espai misteriós on apareixen les partícules, també podem parlar nosaltres i canviar la mirada.

Construir un espai

Prop de casa hi ha un petit temple d’època modernista que va ser fet per l’arquitecte Jujol: es tracta d’una petita església que hi ha a Vilabella. Les pedres tosques replegades del camp han estat incorporades a la paret fent d’acabament amb unes dents de serra que esmolen el paisatge. Jujol era un home senzill, un «franciscà» que tenia especial cura en l’ús dels materials i feia que els elements que emprava quedessin totalment integrats al paisatge i a la humilitat de l’arquitectura que feia. La pedra dalt de la paret, al marge, o a terra és la mateixa, té el mateix tractament encara que amb funcions diferents. La pedra contempla el paisatge impassible coronant el mur fins al campanar com les costelles d’un animal mort i ressec, la resta d’un ésser estrany queda flotant en l’aire, com la presència d’una idea que ha tingut una resposta oportuna en forma de pedra.

Una pedra escolta el vent com passa, immutable desperta cada segon amb la mateixa expressió, la pedra sembla que no està feta per escoltar amb les orelles, ho fa amb el ritme de la matèria, amb un bategar incansable que crea la música de l’Univers. Les pedres a la paret creen un ritme, es comuniquen entre si amb els plens i els buits, entre les proporcions i les distàncies.

A més a més, la pedra connecta amb si mateixa com les cèl·lules del cor creen una simfonia on totes les partícules i els àtoms actuen de forma sincrònica. En el cas de les cèl·lules totes es posen a navegar juntes, a palpejar al mateix ritme com un tambor percudit per una sola mà, encara que separant-les ho farien de forma asincrònica i diferent.

La pedra és una unitat constructiva que comporta un llenguatge si és ella la que configura l’arquitectura, si és ella la que suporta les càrregues i presenta la pell al sol i al vent; si és així, el seu valor és dissolt a l’espai que configura i la percepció d’aquest valor és evident. En el cas de les escultures, l’espai és experimental i l’ús espiritual, però la matèria ha d’expressar-se amb plenitud. Així ho vaig entendre en els treballs sobre les pedreres, les coves, els pous, les portes i les finestres, els camins, els marges i les casetes de pedra seca del camp de Tarragona. Tots han estat l’escenari d’observacions sobre el fet de construir i sobre la importància expressiva del material en l’obra.

El misteri

He de dir-vos que treballar de manera solemne en la cara oculta de la realitat estimula tant o més que la sensualitat que pot proporcionar la matèria i també que la seducció de l’estètica per l’estètica. Proporciona tanta o més vitalitat interior que deixar-se anar per la fascinació de les formes, dels colors i les fantasies. Afirmo que treballar un pressentiment, recrear la intuïció o destil·lar una demanda social en l’àrea del misteri, en l’ocultació, és satisfactori i colpidor. Al meu entendre aquest espai és més real per testimoniar l’absurd de la nostra condició que aquell que indueix a viure conflictes allà on no n’hi ha.

Ara és poc valorat el fet transcendent, fins i tot és vist com a càndid i pretensiós; ja ho sabem tot! Algunes actituds són matèria d’escarni, les estratègies indiquen que no poden ser innocents, cal no dir res, ja diran aquells que ho saben tot. Però les veus col·lectives no són clares, els oracles parlen amb interjeccions i les interpretacions són ingènues. La vulgaritat més aclaparadora pot ser elevada a la categoria d’obra i pitjor encara, pot anul·lar la paraula exemplar. Per què passa és un misteri…!

La trivialitat ha cercat sempre ser exposada en pedestals d’or i el fet evident triomfa per la comoditat intel·lectual i perquè suposa una revolta còmoda, una insurrecció de saló…

En l’activitat artística s’hi reuneixen tots els rostres de l’esperit humà i tots hi tenen cabuda en el moment que es produeixen. Fins i tot són eleccions col·lectives les èpoques més superficials, els que tenen la paraula fan possible que allò sigui així. El resultat és un misteri, un corrent encriptat travessa la col·lectivitat i fa que els gustos estètics, les valoracions morals i els compromisos ètics permuten malgrat haver abandonat èpoques d’esplendor.

Sembla que les qüestions estètiques es manifesten al taller, entre papers, projectes i colors, però en realitat no és així. No podem triar el moment de la vivència excepcional, com tampoc podem triar l’època en què ens agradaria viure… A cert nivell les experiències són aportacions espontànies i cada dia no podem tenir la mateixa disposició sensible i perceptiva. El resultat és acceptat o rebutjat i a vegades no importa la qualitat de l’obra; no s’ha fet en el moment ni el lloc oportú i, per tant, neix morta.

L’enigma

Estem impacients de novetats, anhelats de misteri, assedegats d’enigmes, àvids d’aventura i, també, defraudats pel que ens arriba. Els ulls atuïts de dolor, espantats pel present i decebuts de tot, veiem el futur i esperem…

El tedi ens pot matar si no trobem l’arrel fèrtil de la Creació, el viver del nou esperit, la drecera de la il·lusió. El taller és sota l’arbre de la vida, de la ciència del bé i del mal, i l’hem de buscar.

Si la Kaaba, la pedra de la Meca, conté algun Déu al seu interior, trenquem-la per la meitat i ho sabrem. Si una pedra comuna no ens diu res, observem-la com si fos un tresor, com si fos la llamborda que va fer esclatar l’inici de la revolució de Praga. Si en un reliquiari qualsevol s’amaga alguna divinitat, fem el mateix i sortirem de dubtes i si un clau vell i rovellat cau a les mans, mirem-lo com si es tractés de la creu de Jesús. Si una obra d’art corre el perill de ser elevada als espais de la divinitat, al museu reliquiari, donem-li el tomb i mirem per darrere. Mirem més enllà de la tela, pel forat que ens va obrir Lucio Fontana i sabrem què és el que aguanta conceptualment l’obra.

Si mirem el sol de cara, ens cremarem els ulls i les celles. Cal no quedar cecs amb les obvietats, cal afinar la mirada amb propòsits nous. Pensem que en la part amagada, a les ocultacions, darrere l’evidència, podem trobar saba nova. En el revers de l’obra hi queden les omissions, els oblits, les estratègies i els simulacres.

A les criptes enfosquides és submergida una part important de la realitat, la mental, la que és fabricada entre pensaments oscil·lants. L’enigma és sempre en la contemplació passiva del misteri del món, aquest enigma desapareix quan l’acció l’obliga a ocultar-se darrere de la idea.

Per al pensament humà la unitat de l’Univers no és fragmentada i la intuïció diu que totes les coses són part de la mateixa harmonia, un ordre «sagrat» que és necessari conèixer, respectar i mantenir."