Franz von Stuck 1908 |
Parlant en llenguatge simbòlic, podem dir que Déu és terrible. Déu jutja i castiga. Vol dir això que Déu és dolent? No, Déu és bo, Déu només és bo. Però precisament perquè és bo i just, castiga.
Tampoc no és que hi hagi un Déu bo i un Déu dolent, malvat, principi del mal; aquesta curiosa especulació metafísica de zoroastrians, gnòstics, maniqueus, etc., tot i la seva difusió històrica, no és encertada. Té pretensions explicatives de la realitat però no respon prou bé a la precisa experiència real dels humans.
L'experiència real dels humans és la d'un Déu bo que jutja i castiga. Un Déu que no passa per alt les males accions dels humans, que no fa la vista grossa. No és un Déu babau o ingenu, amb la màniga ampla. És un Déu que només perdona les males accions si hi ha un penediment real, i aquest penediment no és fàcil d'experimentar (és tan difícil d'experimentar que s'ha arribat a dir que només la gràcia de Déu pot portar a experimentar-lo).
La persona que s'ha comportat malament i no s'ha penedit experimenta dins seu el rostre terrible de Déu. La seva vida en queda tocada. No és un tema de mala consciència, de remordiment, de culpa: aquestes van lligades al penediment, a la petició sincera de perdó. El que passa és que en la realitat moltes persones que han fet el mal no se n'acaben de penedir. Llavors han de viure amb el pes d'haver fet mal sense penedir-se'n. I això és existencialment molt dur, porta a vides viscudes en silenciosa amargor o viscudes en l'intent, sempre fracassat, de justificar-se o d'oblidar el que han fet, d'evadir-se. Aquestes baixen a l'infern: viuen unes existències falses, fingides, superficials per tal de no haver d'afrontar la seva falta, mirant d'ignorar el que han fet sense aconseguir-ho, mirant d'escapar-se de la seva realitat sense mai arribar-hi. L'assassí, el lladre i l'estafador, el que no té prou empatia amb els pares, el que és insensible al dolor dels altres, el cruel, l'infidel a la parella, el que cerca el plaer prescindint del mal tracte als altres o a si mateix, l'adelerat pel diner, el que mira de defugir la realitat maltractant el seu cos, l'agressor, el manipulador, el seductor, el menyspreador, el mentider... viuen una vida que només és mig vida, sense pau ni plenitud, sense transparència, ingenuïtat ni coherència, sense tranquil·litat ni harmonia interior.
Les persones que es troben en aquesta situació experimenten les conseqüències del judici implacable de Déu, el càstig de Déu. Viuen l'infern. Aquesta és la seva condemna. Com que no poden deixar enrere el mal que han fet ni poden penedir-se'n, han de viure amb el pes escruixidor de la seva acció, sense poder descarregar-se'n per molt que vulguin fingir davant d'ells mateixos que això no és així, que no passa res. O bé suporten en silenci, internament esqueixats, les conseqüències del que han fet, o bé miren de viure, com dèiem, una vida banal per mirar de defugir, sense èxit, aquesta impossibilitat de coherència i plenitud. Aquest és el rostre terrible de Déu, la conseqüència del Déu que jutja i castiga. Que castiga ara i aquí, no després de la mort. I aquest Déu ho fa des de la seva justícia, no per cap mena de revenja o crueltat.
Potser voldríem un Déu tan bo que perdonés sense penediment, que fes la vista grossa. Però més enllà de si això seria just o injust (tractar igual el que ha obrat bé i el que no), el que constatem és que no és així. Experimentem en la realitat el càstig diví. És un fet viscut, no una especulació metafísica. Això és el que compta, el que cal subratllar.
Des d'una visió simbòlica de Déu, que el vincula amb les experiències humanes profundes, fonamentals, tot això no representa gaire problema; es constata la justa bondat de Déu, que comporta el càstig experimentat. Des d'una visió més ontològica, d'un Déu com a entitat que ens vigila, un Déu llunyà desconnectat de l'experiència humana, un Déu distant que ens jutjarà quan ens morim i ens enviarà a l'infern o al paradís per a tota l'eternitat, això és més difícil d'assumir. Aquest Déu esdevé cruel, venjatiu, amenaçador; un Déu implacable que condemna al foc etern, un Déu que fa por, que porta al bon comportament per defugir un suposat càstig etern. És un Déu que no connecta bé amb l'experiència real dels humans, o que els fa viure absurdament pendents del que passarà després de la mort, quan el més probable és que no passi res, i certament no podem saber res de si passarà alguna cosa o no. El Vaticà ha acabat dient que no hi ha infern; no ha gosat dir que tampoc no sap res del paradís. Del que podem saber és del que passa aquí, del que vivim mentre som vius. I el que vivim és una vida falsa i incompleta com a fruit de les nostres males accions. Aquí sí que hi ha infern i paradís; així és com són les coses, com s'experimenta la vida.
Més val deixar enrere les especulacions sobre una pretesa eternitat. Podem desitjar o aspirar a una vida eterna beatífica, i això pot ser bonic i fins i tot humanament constructiu, però és quelcom útil per aquí, no una informació sobre el més enllà. Tot el que vivim i sabem ho vivim i ho sabem aquí, en l'espai i el temps, abans de la mort. Com diu l'evangeli de Joan, "a Déu, ningú no ha vist mai" (Joan 1, 18), i tampoc ningú no sap res de cap vida eterna, de cap infern i de cap paradís fora del temps. L'infern i el paradís són en nosaltres, mentre vivim, en els nostres cors, en la nostra experiència quotidiana, en els nostres sofriments i en les nostres joies. I és aquí on experimentem la gentilesa de Déu o el seu rostre terrible, aquesta pena que podem arrossegar sense aconseguir deslliurar-nos-en. Els humans vivim aquesta experiència d'esquinçament, d'un sofriment del que no trobem la manera de sortir, d'una llosa que ens condemna a viure una vida a mitges, limitada, pobra, amb la nostàlgia d'una plenitud que no aconseguim abastar. Déu és terrible.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada