Sobre el Credo

Morandi 1952

"El símbol no diu: Jo crec que Déu existeix, que és Pare, que és creador, sinó: "Crec en Déu, Pare, Creador". Paral·lelament no diem: "Crec que Jesucrist és el seu Fill únic", sinó: "Crec en Jesucrist, el seu Fill únic". Així apareix que la fe cristiana no és pas directament adhesió a unes proposicions que enuncien unes creences. La fe és en primer lloc un dinamisme del nostre esperit vers l'Altre, abandó d'un mateix a aquest Altre, compromís personal davant d'Ell. Els enunciats, que segueixen l'expressió d'aquest dinamisme, no són proposicions: són aposicions que precisen la identitat d'aquest Altre vers el qual em porta el moviment de la fe. És en aquest dinamisme que tenen consistència.

(...)

Només de Déu es pot dir en sentit fort "Crec en Ell". Segons una distinció que faria Sant Agustí, creure en Déu no és creure només en la seva existència (credere Deum); és més que admetre una veritat sobre la seva paraula (credere Deo). És credere in Deum que equival a dir: credendo in Deum ire ("creient anar cap a Déu"). És una marxa, un moviment de l'ànima, , un dinamisme personal. En fi, és reconèixer, en un acte d'abandó incondicional, l'Altre absolut, infinitament distint del món i de nosaltres mateixos.

(...)

Si el nom de Déu, situat al terme del "Jo crec" té un sentit, és que hi ha una presència. "Jo crec en Déu" no enuncia d'una manera temàtica l'afirmació de l'existència de Déu. ¿Hem de concloure que la pressuposa admesa? En un sentit sí. Aquell qui recita el Credo s'integra en una comunitat que afirma l'existència de Déu, i de Déu tal com és presentat en la tradició judeocristiana: en aquest llenguatge cal reconèixer una saviesa profunda. Déu no es presenta al creient com un objecte, sinó com un existent per sobre dels altres. Se li ofereix com una Presència invisible. Quan la reflexió sobre la fe en Déu tematitza aquesta Presència en termes d'existència fa una operació necessària, però perillosa. Necessària perquè cal afirmar que Déu no és ni l'home ni el món. Perillosa, perquè sembla objectivar l'inobjectivable. Per superar aquest risc cal referir l'afirmació de l'existència de Déu al seu origen, a l'accés que ens hi acosta, al dinamisme pel qual l'home reconeix la Presència que es revela.

(...)

La fe demana una identificació de Jesucrist (paradoxa d'una transcendència que ha entrat en les condicions de la història) i correlativament suposa una determinació interna de tota l'existència cristiana (paradoxa d'una adhesió incondicional a aquest compromís de Déu en Jesucrist, que implica dos moments coordenats: el de l'alteritat gratuïta en un trobament misteriós, i el del servei als altres en la història)."

Evangelista Vilanova a Història de la teologia cristiana, vol. 1, Barcelona 1984, pp. 77 i 78.