diumenge, 23 d’octubre del 2022

El pensament de Pau

 

Denis 1892


"Dues idees centrals defineixen el pensament de Pau: la del Fill de Déu, preexistent, que s'encarna, i la d'un salvador que expia pels pecats dels homes.  La idea d'un Fill de Déu, preexistent i encarnat, era totalment estranya al pensament jueu i al de la Urgemeinde [comunitat cristiana inicial ubicada a Jerusalem]. Tenia un origen gnòstic, que Pau assumeix. Igualment els era estranya la idea d'un salvador expiatori. Per als jueus, era sempre Jahveh qui salvava directament, i l'home responia a la crida personal. Pau introdueix la idea de mediador, que se sepulta en la mort per ressuscitar, i la idea que els homes, sepultant-se en la mort a través del baptisme, fan seves les virtualitats de l'acció sotèrica del salvador. Això transforma el baptisme jueu i judeocristià, de virtualitats merament morals, en una palingenèsia de virtualitats òntiques."


"Diversament de la teologia paulina, segons la qual el Fill de Déu celestial i preexistent havia assumit la corporeïtat de l'home Jesús, la cristologia de la Urgemeinde creia que Jesús era un profeta poderós en paraula i obra, testificat com a messies per la resurrecció i exaltat a la dreta de Déu, però sempre un home, no un ésser diví. Per obra de Pau, el messies alliberador d'Israel es metamorfosà en el salvador diví de tota la humanitat.

Com és que s'abandonà la doctrina original i s'adoptà la de Pau, fins al punt de ser assumida bàsicament pels evangelistes? L'explicació l'hem d'anar a cercar en el desastre dels setanta. El motiu que originà l'evangeli de Marc, del qual depenen els altres dos sinòptics, el seu Sitz und Leben era la situació en que es trobava l'església de Roma després de la rebel·lió jueva del 66 i del triomf flavi. La seva situació era delicada, encara més quan els cristians s'emparaven en la condició de jueus pel seu status jurídic. Calia, doncs, no sols desengatjar-los dels jueus sinó també de la Urgemeinde de Jerusalem, compromesa amb els nacionalistes derrotats. Una presentació decantada i retocada de Jesús, juntament amb el pensament sobrenaturalista i ecumènic paulí, bastava. Aquesta fou l'obra genial de Marc, una veritable apologia ad christianos romanos. Calia sobretot esborrar la imatge de la condemna de Jesús com a sediciós i excloure o mitigar tot allò que pogués ser conflictiu."


"En Joan, la decantació encara és més radical, fins al punt de pensar que originàriament era un escrit plenament gnòstic, que després fou retocat per poder ser acceptat pels cristians i no ser tan feridor per als judeocristians. En els sinòptics, Jesús encara és un home, constituït messies pel baptisme i la resurrecció. En Joan és d'antuvi un ésser sobrenatural, el logos etern de Déu que baixa dels cels i s'encarna en Jesús. La perspectiva és totalment sobrenaturalista, fins i tot en les actuacions humanes de Jesús: el seu regne no és d'aquest món (Jo. 18, 36), és un regne totalment espiritualitzat (Jo. 18, 37), i aquell qui hi vulgui participar ha de néixer de nou (Jo. 3, 5-6). Jesús es lliura voluntàriament a la mort, sense cap mena d'aversió, com encara es nota en els sinòptics. El sermó de la muntanya és encara el d'un jueu, el de l'últim sopar és ja el d'un gnòstic. En Pau, si bé l'escatologia és referida al passat, a la creu i a la resurrecció, encara manté una dimensió de futur -i doncs revolucionària- en la idea de la parussia; en Joan, en canvi, la segona vinguda de Crist desapareix, el nou eon del regne ja és present. Això porta a una ètica intemporal, on no queden vestigis de reivindicació social i política. L'emperador podia dormir tranquil. L'església hel·lenística havia triomfat."


Jordi Llimona Jesús de Natzaret. Assaig d'aproximació als orígens (1980, Edicions 62, pp. 49, 51 i 53).