Carner: Agavé i les castanyes

Cézanne 1906

"Agavé té les mans suaus i fredoliques.

Aplega les castanyes d’un foc de romaní

i en va traient les closques i en va menjant les miques.

Comença a les palpentes, la fosca, el seu camí.

EIs fruits espeterneguen per fer-la enriolar.

La flama vol parlar-li, com piadosa fada.

Perquè Agavé és tan bona, tan dolça de mirar!

Té una blancor molt trista, com mig esgroguissada,

i, en els cabells, comença l’argent a tremolar.

Ja les germanes són casades; ella sola

viu en la casa freda i cada nit més gran.

Planyent, quan minva el dia, la rufagada hi vola

i els murs es fan més negres i el sostre es va allunyant.

–Castanyes, bon escalf als dits de la infantesa

quan és alegre l’aire que ens desgavella els rulls

i hom veu en cada cosa una guspira encesa

com saludant una altra guspira als nostres ulls.

Prop meu era aleshores la fada grisa i bella

que en la dissort ens dava llamins i una cançó.

Ja mes cabells són ara cendrosos com els d’ella;

la que jo era manca devora la que só.

I les passades hores, com van tornant-se xiques,

i en les properes, quina foscor, quin fred mortal!–

Agavé té les mans suaus i fredoliques;

planyent-la, sos anells ja són d’un or malalt."

Josep Carner a Els fruits saborosos (1906), poema VII