Després del 92

Hernández Pijuan 1992

L'octubre de 1992 vaig presentar aquesta ponència oral a una reunió de les fundacions del Grup Pacis, amb el títol de "Després del 92: nous horitzons o vells miratges". Va ser més aviat mal acollida. La transcric com a testimoni d'un moment del que ara fa trenta anys, amb els seus neguits i esperances. Fa vergonya reproduir escrits de fa trenta anys, i més quan incloïen una certa reflexió sobre el futur; però també té certa gràcia poder mirar tan enrere i veure què pensàvem...

"Aquest és un moment oportú per a la reflexió i la prospectiva. De tant en tant surten aquests moments-fita, aquestes dates de referència que marquen un abans i un després. Per a la ciutat de Barcelona això és molt clar. Res com ella ha quedat marcat pel 92. Per Espanya, és també un punt de referència, amb l'element Cinquè Centenari -fi de la Reconquesta, expulsió dels jueus, descobriment d'Amèrica- i els esdeveniments concrets de la Expo, els Jocs i el Madrid Capital Cultural Europea. Per Catalunya, és una fita una mica de rebot -barceloní i espanyol-. Però sempre va bé fer una mica de repàs d'on som. Per Europa, serà segurament l'any de Maastricht i de Sarajevo. Un any d'impasse. El món encara està paint la desintegració de la URSS i li toca veure si Bush o Clinton. El tema del futur es fa molt rellevant.

Doncs bé, parlem-ne una mica, com si fóssim al cafè, i amb un advertiment previ: els meus canals de contacte amb el món són La Vanguardia i TV3. Ja sé que és molt poca cosa, però és així...

1.- ELS JOCS OLÏMPICS DE BARCELONA 1992

1.- Han estat un èxit polític. La política és radical: hi ha èxits o fracassos, 10 o 0. És una "etiqueta-consigna", i en el cas de Barcelona el raonable bon funcionament ciutadà, organitzatiu, esportiu i de circumstàncies -cap atemptat, cap accident, etc.- ha permès agafar l'etiqueta-consigna 10, èxit.

2.- Això, evidentment, encobreix/deforma la realitat: no tot ha anat tan bé ni ha estat tan meravellós. Especialment no queda clar que la relació preu-producte sigui bona: potser s'hauria pogut fer el mateix amb un cost menor. Ara bé, la diferència entre el cost real i el cost raonable s'assumeix si hi ha èxit. Es considera que el 10 s'ho val. Si hi hagués hagut fracàs, la mateixa diferència generaria crítiques devastadores. L'èxit encobreix, doncs, la possible desviació econòmica. Això val tant per als Jocs en general com per a la mateixa cerimònia inaugural, que és una mostra en petit de tot això.

3.- Aquest èxit suposa el reforçament d'uns valors i d'uns estils de fer i de treballar. Aquí hi ha la part més perillosa de l'herència dels Jocs, si deixem de banda el dèficit econòmic generat -i que afectarà especialment el nivell d'endeutament de l'Ajuntament de Barcelona-. Aturem-nos-hi una mica:

a) Els Jocs han reforçat uns valors (o contravalors, vaja):

- el del mateix èxit

- el de l'aparença, la imatge, i especialment el de la imatge fastuosa

- el de la competència, a través del reforçament de la valoració social de l'esport de competició

- el de l'espectacle passiu, a través de l'espectacle esportiu i agreujat pel fenomen televisió. Es relega el valor participació activa, s'oblida la diferència entre "veure" -i per la tele!- i viure

- el del cofoisme: som els millors, tenim la millor de les societats possibles, que duri

- l'acriticisme: tot va molt bé, tot és fantàstic. Poca finor en les anàlisis

- el de la superficialitat en els comportaments i en les anàlisis: més val passar-ho bé sense pensar que pensar per a passar-ho bé

I podríem anar seguint. Segurament, tot això era inevitable, anava en el paquet dels Jocs. També és cert que els Jocs han reforçat alguns valors positius (il·lusió col·lectiva, consciència ciutadana, etc.), com positiu ha estat l'impacte en les infraestructures de la ciutat i en la seva projecció internacional. Però també és cert que genera un context determinat que pot fer més difícil la difusió dels valors del canvi social, la creativitat personal, la solidaritat, l'austeritat, l'apreciació del gest humil, del detall, del matís... És una herència de contravalors que hem de tenir en compte.

b) Els Jocs han reforçat un estil de treball centrat en l'èxit i la imatge, que podríem anomenar per entendre'ns "estil executiu fantasma". Un estil que no passa per la serietat, el rigor, la competència professional o la qualitat de tracte sinó pels èxits, l'aparença, la projecció en l'entorn: que la teva mà dreta tingui sempre ben clar què fa la mà esquerra i ho faci saber a tothom! Un estil que no mira els costos, perquè només mira els èxits. Crec que aquest és l'estil de treball dominant que es respirava al COOB -amb honorables i significatives excepcions-. És una apreciació subjectiva-intuïtiva, però em tinc per gos prou ben entrenat en la detecció d'aquest estil. Segurament el seu predomini és força comprensible -i potser inevitable- en una estructura professional muntada per un període curt i que per tant atrau bàsicament a gent amb una posició professional poc consolidada o bé a gent per a la qual la imatge compta molt. Però això no ho fa menys preocupant.

L'èxit dels Jocs ha reforçat el prestigi social d'aquest estil executiu fantasma, ha enfortit una perspectiva més aviat frívola de l'actuació professional. Ara, un bon nombre de gent d'aquest tipus torna al mercat de treball avalat per l'èxit dels Jocs, i per tant amb possibilitats d'accedir a llocs de més poder o responsabilitat, amb el consegüent risc de reforçament i difusió d'aquesta manera de fer.

4.- Aquest reforçament d'uns certs valors i un cert estil de treball demanaria un moment de reflexió i responsabilitat per part de les instàncies polítiques, concretament per part de les executives de Convergència i el PSC i per part dels Srs. Pujol i Maragall. Poden passar dues coses:

a) Que no siguin sensibles al tema, estiguin contents amb els beneficis de l'èxit i per tant donin suport o consenteixin la difusió d'aquests valors i aquest estil.

b) Que ho vegin clar i considerin, com en el futbol americà, que cada situació necessita un tipus d'equip, i que ara cal un altre estil de joc per a la nova fase en la qual entrem, caracteritzada per l'estretor econòmica i la manca de grans objectius immediats d'engrescament col·lectiu.

No està gens clar què faran, o bé si no faran res. És interessant, però, seguir-ho amb atenció i captar indicis indicatius de la tendència empresa.

2. L'ESPANYA DEL CINQUÈ CENTENARI

- Em fa l'efecte que hi ha hagut un cert desencís al respecte, un cert desinflament en la recta final. La Comisión del V Centenario semblava tenir més presència pública els anys anteriors que el mateix 92. M'imagino que hi ha hagut una certa combinació de fantasmagoria amb fracassos, i això li ha tallat ales. Les valoracions ponderades de la Conquesta d'Amèrica també han d'haver contribuït a refredar l'ambient: és difícil mobilitzar sense triomfalisme.

- els Jocs, la Expo i la Capitalitat Cultural poden haver eclipsat en bona part el Cinquè Centenari, encara que el mes que ve hi deurà haver un cert fulgor momentani. Dels Jocs ja n'hem parlat. Parlem ara una mica de les altres dues iniciatives:

1.- La Expo de Sevilla

Molta inversió molt concentrada en el temps i en l'espai; no està gens clar que una explosió inversora d'aquesta mena sigui econòmicament racional. El desenvolupament econòmic té els seus ritmes, i un teixit econòmic no s'improvisa ni es crea per decret, com bé es veié amb els "polos de desarrollo" del franquisme. Es convertirà Sevilla en la gran capital del sud de la península, en el contrapès meridional de Barcelona, Madrid o Lisboa? Més aviat ho veig difícil. Pot haver estat, doncs, una mala inversió, però això no ho sabrem fins d'aquí a un temps. Mentrestant, tenim un aparador de pavellons enlluernadors a un cost probablement altíssim, fruit d'una gestió d'estil executiu fantasma tant o més clara que a Barcelona i probablement amb més desencert -entre fantasmes també hi ha categories-. D'això se'n comencen a filtrar indicis a la premsa, posant en perill l'etiqueta "èxit". Veurem. El problema, a part del cost, és que el PSOE, i segurament en Felipe González personalment, s'hi juguen força prestigi. Cal esperar, encara, per veure'n les conseqüències.

2.- Madrid, Capital Cultural Europea

Aquí el problema econòmic és menor, però el polític és més gran. Sembla haver-hi força acord en el fracàs de la iniciativa: dispersió, manca de criteri i imaginació, poca projecció en l'entorn, organització deficient... Sembla que ara força gent pensa que hauria estat molt millor no fer-ho coincidir amb el 92, i segurament és cert. Cal fer com a mínim dues consideracions:

a) part del fracàs pot ser degut al diferent color polític de l'Ajuntament de Madrid respecte a la comunitat autònoma i al govern. Si això és cert, fa pensar. Pot ser que els interessos de partit puguin prevaldre tant sobre els de ciutat o país? Un bon case study per als estudiosos de la política.

b) sembla ser que es va forçar una mica aquesta capitalitat per al 92 per tal d'evitar o d'esmorteir l'impacte psicològic dels Jocs i la Expo a Madrid i els territoris que tenen Madrid per referència. Tal com han anat les coses, sembla ser que aquest objectiu no s'haurà aconseguit. Això i el Barça -ho dic seriosament- poden generar un estrany estat d'opinió a Madrid, més aviat marcat pel ressentiment; i aquest és un dels estats emocionals més perillosos que hi ha, tant en les persones com en els col·lectius. Caldrà tenir-ho en compte.

A la vista de tot això, quin pot ser l'impacte del 92 a nivell espanyol?

- a primera vista, en un primer pla:

1) èxit de "modernitat", de projecció internacional

2) reforçament de la perifèria, ja expressada en reivindicacions polítiques (refundacions, himnes, federalitats...)

- a nivell més profund, i més enllà del que al govern li interessi aparentar, la realitat pot ser una mica més preocupant. No em sorprendria una reacció "espanyolista" forta d'aquí a poc temps. La perifèria és dinàmica però dispersa; el centre segueix existint -i no només és Madrid- i fa por que quan aquest centre paeixi una mica el que ha passat se senti ofès i ressentit, bandejat i menyspreat. Si això s'arribarà a vertebrar o no, no ho sabem. Si ho farà a través del PP o dins mateix del PSOE, o bé per altres canals, tampoc no ho sabem. Però caldrà certa prudència: deixar refredar les passions, deixar passar una mica de temps, consolidar posicions abans de llançar altres ofensives, ser molt rigorós en la feina i en les aliances, no provocar, no impacientar-se, no esperar miracles ni capgiraments espectaculars, vigilar els dèficits econòmics acumulats, vigilar la consistència de la gestió de les pròpies instàncies administratives -no n'hi ha prou en fer-ho tan bé, o tan malament, com l'Estat; cal fer-ho millor- etc.

3.- CATALUNYA, UN 92 DE REBOT

Els problemes de Catalunya són profunds i difícils de resoldre. Són d'identitat i d'idioma, són de cos social. La meitat de la població és catalana d'una manera diferent que l'altra meitat. La "llengua mare castellana" està mostrant-se com un fenomen important, tot i que aquests catalans també parlin amb normalitat i força bé el català. El futur de Catalunya passa per l'hegemonia de la llengua mare catalana i per la correcció amb la que es parli el català. Per tant, són decisius tots aquells factors que poden fer a una mare o a una parella de llengua mare castellana el parlar als seus fills acabats de néixer en català, i tots aquells factors que portin a un ús correcte de la llengua. Que tots els infants del país aprendran el català és evident; que tindran el català per llengua mare no ho és tant; que el parlaran correctament, tampoc. Catalunya continuarà existint, però quina mena de Catalunya? Amb quina identitat, amb quina consistència cultural? Amb quina capacitat de sobreviure enmig del castellà i l'anglès? Aquí és on el bilingüisme és perillós. Pot ser el català-llengua materna un fenomen recessiu? Pot ser el català parlat correctament una espècie en vies d'extinció?

Ha incidit el 92 en tot això? Poc. Sí que els Jocs han difós el fet català: que tenim llengua pròpia, bandera pròpia... Han fet alguna cosa més? Potser no. Potser més aviat han consolidat el "Catalunya regió espanyola", fet segurament inevitable i potser fins i tot positiu a curt termini -pot treure tensió interior a Catalunya, pot fer ministre a en Miquel Roca- però que incrementa els perills per a la identitat si no hi ha paral·lelament el que apuntàvem abans: una presència operativa d'aquells factors capaços de fer parlar a una mare en català al seu nadó, i de fer que la gent tingui cura de parlar correctament el català. Quins són aquests factors? No ho sé, n'hauríem de parlar llargament. Són generables per decisions voluntàries? Tampoc no ho sé. Del que estic convençut és que aquest és un tema clau per al futur del país.

4.- L'EUROPA DEL 92: MAASTRICHT I SARAJEVO

L'aparent crisi de creixement de la construcció europea que simbolitzen Maastricht i Sarajevo és probablement fruit de la confluència de tres factors:

- una recessió econòmica a Europa la magnitud de la qual és difícil de mesurar a través de les informacions de la premsa diària.

- un aparent afebliment de dues de les altres grans potències: Estats Units i Rússia, que sembla fer menys urgent la unió europea.

- una lògica i previsible resistència dels estats a perdre sobirania, i més en un moment on la manca de perills exteriors sembla fer viable continuar essent "petites grans potències".

Esperem que només sigui una pausa o un reflux transitori. Per a Catalunya sembla clar que és bona la unió europea. I que caldrà reforçar l'Europa de les regions i la de les ciutats (que no tenen perquè ser contraposades). I caldrà treballar per fer de Catalunya una demarcació electoral europea. Esperem, doncs, que les tendències de fons predominin sobre les conjuntures adverses aparents en aquest 92 europeu. Veurem què fan demà els francesos, i com segueix el tema dels Balcans.

5.- EL MÓN DEL 92: UN MON DESORIENTAT I POC CREATIU

Després de la desintegració de la URSS, un veritable fenomen històric, el món sembla apropar-se més a les descripcions d'alguns escrits de ciència-ficció: quatre o cinc grans imperis, molta tecnologia, poca ideologia... Però, si és que s'hi apropa, sembla avançar-hi molt lentament i més aviat amb poca creativitat. La pobresa d'idees del debat electoral dels Estats Units n'és un exemple més. I, per acabar-ho d'arreglar, també és trist que, al menys a mi, em caigui tan malament en Clinton com per pràcticament preferir que torni a sortir en Bush; sé que les polítiques no només són les persones, però aquestes també pesen... El mateix passa a Rússia, on la pobresa ideològica també s'ajunta amb personatges de la talla d'Eltsin. I ni la Xina ni el Japó aporten novetats...

Segurament és un bon moment perquè el món -o sigui: qui vulgui pensar en el món- revisi a fons un tema: el del futur. No perquè el futur es pugui preveure o planificar, sinó perquè la idea o la imatge que tenim del futur incideix en el present, en els nostres comportaments actuals. Per tant, cal tenir una imatge del futur el més treballada possible. El món del 92 sembla tenir un cert dèficit de treball en aquesta imatge del futur, i caldria corregir-ho. Només afegiré dos comentaris al respecte:

- insistir en que la imatge del futur no s'ha de reduir a l'aspecte tecnològic (robòtica, viatges interplanetaris...) sinó que ha d'abastar els aspectes de l'organització social i del tipus d'home a construir. Cal treballar els models d'organització social del futur, ara que les ideologies polítiques semblen haver deixat de fer-ho, i una antropologia per demà, ara que ningú sembla pensar que això de l'home és una tasca a fer, i que es pot fer millor o pitjor. Només així podrem orientar bé la nostra feina no només en el terreny tecnològic sinó també en l'econòmic, el polític, el de l'ensenyament, el cívic, etc.

- insistir en la necessitat d'incorporar el factor religiós a l'hora de treballar aquestes imatges, donat el seu pes potencial a nivell personal i col·lectiu. El món del 92 sembla especialment poc sensible a la temàtica religiosa: o en prescindeix, o la relega a l'esfera de les esglésies que se'n cuiden. El cas és que no hi pensa, o hi pensa poc. I això no és bo. El perquè seria llarg d'explicar; deixem-ho per un altre dia.

Com lliguen aquestes reflexions amb la tasca de les nostres Fundacions ? No és fàcil fer la connexió, hem parlat a un nivell molt general. De tota manera, hi faré alguns comentaris:

- Crec que hem entrat en un entorn socio-polític una mica diferent a nivell de tendències profundes, que hem viscut uns fets que han afectat una mica el fons de la nostra col·lectivitat. En aquest nivell els canvis mai no són gaire grans ni ràpids, però sí que són molt significatius i tenen conseqüències. La polèmica Pujol-Maragall al respecte -no ha canviat res/tot ha canviat- es situa en un altre nivell més estrictament polític, divertit de discutir però a la llarga menys rellevant.

- Crec que, en aquest lleu canvi profund, més aviat poden predominar els aspectes negatius que els positius. Però més important que això -que sempre és relatiu i discutible- és el fet que ens situen en un entorn social diferent, del qual hem de partir si volem operar sobre la realitat. Haurem de fer, doncs, un esforç d'observació, d'anàlisi i d'adaptació.

- En aquest esforç d'observació caldrà prestar especial atenció, com ja hem vist, a:

1.- l'evolució lingüística i d'identitat de la societat catalana, i els factors que hi poden incidir

2.- l'evolució de l'articulació espanyola, i els possibles riscs que se'n deriven

3.- l'evolució del procés d'unió europea i el paper de Catalunya en el seu sí

4.- l'evolució de la reflexió a nivell mundial sobre el futur de la humanitat

5.- el paper del factor religiós en la vida dels individus i de les col·lectivitats

- Crec, a més, que l'impacte del 92 ha de portar a les Fundacions a fer èmfasi en la potenciació d'una manera de fer, d'un estil de pensar, de treballar i de relacionar-se amb l'entorn que tendeixi a:

- la feina ben feta més que no pas a la feina aparent

- els objectius a escala humana més que no pas els grans objectius

- els valors cooperatius més que no pas els valors competitius. La complementarietat i el treball en equip més que no pas la competència o el lluïment personal

- l'assaborir conscientment i responsablement la vida més que no pas la folla carrera per la maximització del benefici."