L'abadessa

 

Rouault 1952

És ben bonica l'entrevista d'Antoni Bassas a la mare abadessa del Monestir benedictí femení de Montserrat, Maria del Mar Albajar (https://youtu.be/QbPQQN1Ibuc), la gestualitat de la qual sorprèn per la seva naturalitat. És una persona madura, lúcida, espontània, que s'expressa molt bé. Cap discrepància amb el que diu. L'entrevista m'ha fet pensar, però, en algunes qüestions pel que fa a la vida monàstica actual:

- No es pot apropar actualment una mica més la vida monàstica a la vida no monàstica? Dos exemples: anar d'excursió i mirar alguna sèrie o pel·lícula (com li planteja en Bassas...). Tan individualment com comunitàriament, no hi podria haver una mica d'espai en la vida monàstica per a aquesta mena d'activitats, com n'hi deu haver per llegir o sentir música? Això són dos exemples concrets d'una temàtica més àmplia: no cal apropar una mica més l'espiritualitat dels religiosos i l'espiritualitat dels laics? No hi sortim tots perdent mantenint una tan extrema separació?

- No caldria articular una xarxa que envoltés els monestirs i els imbriqués millor en la societat? No caldria un ampli grup de gent que conegués, s'estimés i utilitzés el monestir i alhora en fos testimoni en el context social? Gent "intermèdia", que no visqués al monestir ni hagués fet els vots però que visqués en petites comunitats escampades, o fins i tot fes vida familiar però formés part de la xarxa de connexió social del monestir? Probablement un monestir amb cinquanta monges hauria de tenir un mínim de 250 persones jugant aquest paper, donant-li suport econòmic, transmetent-li les seves vivències del món, etc. En el món benedictí existia una figura d'aquesta mena, els "oblats seglars benedictins". Què se n'ha fet? S'han posat al dia? O els monjos i monges s'estimen més mantenir la seva exclusiva de rigor, sense figures intermèdies que els podrien desvaloritzar?

- Es planteja prou en el si dels monestirs la manera actual de ser cristià?  O bé es considera que aquest és un tema ja establert i no subjecte a discussió? Potser l'entrevista no porta la conversa cap aquí, però és aquesta una qüestió prou viscuda i debatuda en el si de les comunitats religioses? No hauria de ser aquesta una de les grans preocupacions de bisbes, teòlegs, responsables institucionals i comunitats religioses, com ho ha de ser de cada cristià? Els cristians, actualment, què han de pensar (com poden formular la seva fe), què han de dir (com poden comunicar-la, expressar-la), què han de fer (quins compromisos d'actuació són derivables actualment de la seva fe)? No de cara a establir cap model únic de comportament, sinó de cara a revisar les posicions de manera que les actituds i expressions dels cristians actuals siguin vívides, vibrants per a ells mateixos i comprensibles, significatives per als no cristians...