dilluns, 7 de febrer del 2022

Ferir la sensibilitat

 

Géricault 1818


De vegades als informatius de la televisió se'ns diu que "les imatges que veuran a continuació poden ferir la seva sensibilitat". Bé, això deu dependre de la sensibilitat de cadascú, oi? A mi em fereixen la sensibilitat les imatges dels balls pseudo-eròtics de Madonna i la seva llarga llista de deixebles, que em semblen un insult a l'erotisme, però les televisions en van plenes, i ningú em fa aquest advertiment abans d'emetre-les. També força anuncis fereixen la meva sensibilitat, i la meva intel·ligència, i els he de suportar.

Dic això arran del conte "Dos senglars" publicat en aquest blog (https://aglapertu.blogspot.com/2022/02/dos-senglars.html). És possible que hagi creat un cert desconcert en alguns lectors. Potser hauria d'haver anat precedit per la indicació "les imatges que veuran a continuació poden ferir la seva sensibilitat," Però crec que vivim en una societat madura i diversa, que fins i tot es permet un gènere cinematogràfic com el de les pel·lícules de terror, i per tant em sembla que les imatges del conte no haurien de ferir sensibilitats.

El que s'explicava a la narració esmentada era, evidentment, ficció. Les imatges, en canvi, eren reals, sense cap muntatge ni exageració. Em va semblar que il·lustrar un conte més aviat romàntic amb unes imatges dures era un contrast saludable, estimulant (la narració dels fets hauria estat més aviat prosaica i patètica: uns caçadors arrossegant els senglars morts pel sender, fins a un racó adient per, potser, donar als gossos les entranyes dels animals morts - en francès, la curée, terme que va utilitzar Émile Zola per a titular una de les seves novel·les del cicle dels Rougon-Macquart -, treure la carn aprofitable i deixar la resta a la natura fins a ser reabsorbida).

Ja sé que a alguns no els hi haurà agradat que el conte acabi amb la fotografia de la gola oberta del senglar, una imatge més aviat impactant, traumàtica, com una mena de crit terrible adreçat al cel. Però potser hem d'acceptar el terrible com a part de la realitat, i assumir-ho més que no pas defugir-ho o negar-ho. Hi ha una dimensió valuosa en el terrible, ens parla també de la condició humana, que no hem de mutilar, deformar o edulcorar. Afrontar la realitat de la vida comporta també assumir la dimensió tràgica, terrible. El món no és només flors i violes, aquestes més aviat són l'excepció que no pas la regla. La dimensió anodina i la dimensió terrible hi ocupen amplis espais. No voler-ho veure no ens fa cap favor.