Shakespeare: El sonet 73

 

Twombly 1995

"That time of year thou mayst in me behold
When yellow leaves, or none, or few, do hang
Upon those boughs which shake against the cold,
Bare ruin'd choirs, where late the sweet birds sang.

In me thou see'st the twilight of such day
As after sunset fadeth in the west,
Which by and by black night doth take away,
Death's second self, that seals up all in rest.

In me thou see'st the glowing of such fire
That on the ashes of his youth doth lie,
As the death-bed whereon it must expire,
Consum'd with that which it was nourish'd by.

This thou perceiv'st, which makes thy love more strong,
To love that well which thou must leave ere long."

Shakespeare, Sonet LXXIII

Aquesta és la versió catalana de Marià Manent (a "Poesia anglesa i nord-americana" Editorial Alpha, 1955):

"En mi aquell temps de l'any podries veure
en que ja no hi ha fulles o, grogues, unes quantes
pengen de branques que en el fred s'agiten,
chors nus, en runes, on cantaven ocells dolços.

En mi veuràs el cap-al-tard d'un dia
quan, post el sol, en el ponent s'apaga
i que la nit a poc a poc s'emporta,
talment una altra Mort, que amb pau tot ho segella;

la resplendor veuràs d'aquelles flames
que en cendres de la seva jovenesa reposen
com en un llit de mort, fins que hi expirin,
vençudes del que els era abans nodrença.

Ho veus, i s'enforteix el teu amor, i estimes
més el que deixaràs abans de gaire."