Fascinacions

 

Hernández Pijuan 2005

Sentim fascinació tant per l'esperança com per la desesperança.

D'entrada, sembla com si només l'esperança ens pogués fascinar, sembla com si la desesperança ens hagués de provocar rebuig. Però no és així. Ambdues tenen capacitat de fascinació. Novel·les, poemes, obres de teatre, pel·lícules, fotografies, pintures, músiques desesperançades ens poden atraure amb força.

Crec que això és així perquè tant l'esperança com la desesperança -no la desesperació- són moviments profunds de la ment. El que no fascina és l'absència de moviment profund en que ens trobem la major part del temps, gairebé sempre. Alguna cosa estira vers aquesta fondària, sigui esperançada o desesperançada.

No només fascina la llum; també la foscor, la nit, fascinen. Tenim una mena de nostàlgia d'aquests extrems intensos, vibrants, plens de vida, capaços de treure'ns de la mediocre quotidianitat en la que ni l'una ni l'altra són presents.

(arran de la lectura de la potent novel·la "La forastera", d'Olga Merino)