Banalització de l'espiritualitat

Jawlensky 1936

En un entorn més aviat deficitari d'espiritualitat com l'actual, sembla una mica estrany parlar de banalització de l'espiritualitat. Però en els darrers temps és com si hi hagués un cert allau d'espiritualitat: se'n parla als diaris, als programes de ràdio, llibres, conferències, debats... Això pot ser una conseqüència de la tendència a desvincular espiritualitat i religió; és com si aquesta desvinculació hagués comportat aquest petit allau. 

És una desvinculació que sembla convenir a tothom. Als àmbits no religiosos, perquè els hi permet pensar que han recuperat un territori segrestat per les religions. I als àmbits religiosos perquè guanyen tranquil·litat, deixen de ser tan qüestionats des dels debats crítics sobre la naturalesa de l'espiritualitat i poden romandre on són, defugint dinàmiques de canvi que els neguitejaven.

Alguns, en canvi -més aviat pocs, cal reconèixer-ho- considerem que no és procedent tallar el vincle entre espiritualitat i religió (o religiositat, si ho preferiu). O entre espiritualitat i religions (ja que "la religió" només existeix com a concepte; a nivell tangible el que hi ha són les diverses religions, en les quals l'espiritualitat es materialitza en símbols, narracions, rituals, organitzacions comunitàries, desplegaments conceptuals, etc.). Es pot i és fecund diferenciar espiritualitat i religió, i veure com es relacionen; però tallar el vincle i parlar d'una espiritualitat desvinculada del fet religiós, de la dinàmica religiosa, no ens sembla encertat.

Tallar aquest vincle porta fàcilment a identificar espiritualitat amb bona part del món de la cultura, amb bona part dels fruits de la creació de la ment humana. Es pot fer, però llavors el concepte queda tan descafeïnat que esdevé pràcticament inútil, tautològic. Dir que l'art, la filosofia, els valors, la consciència, la saviesa i un llarg etcètera són espiritualitat és no dir gran cosa. Trobar espiritualitat per tot arreu acaba banalitzant-la, fent-la sinònim innecessari de determinats aspectes de la cultura.

No tot el que és específicament humà és espiritual. No tota la cultura és espiritualitat. Més val respectar l'autonomia i especificitat de cada àmbit, sense envair indegudament terrenys. Les religions són construccions culturals, però no totes les construccions culturals són religioses. Les religions són un apartat específic de la construcció cultural humana, i l'espiritualitat és un concepte que es mou en l'àmbit d'aquestes construccions religioses.

Si no, tornem a la vella dicotomia, aparentment rebutjada per tothom, de la contraposició entre matèria i esperit. Si aquesta contraposició ja no ens és útil, no ens dediquem a magnificar ara un dels seus dos pols, el que semblava fins fa poc menystingut (per culpa d'allò del "materialisme imperant"...). Oblidem-la, aquesta estèril contraposició, i fem distincions més riques i precises que ens permetin conèixer millor la realitat. L'espiritualitat és un element d'una regió molt específica d'aquesta realitat. Un àmbit que per a alguns és fonamental, però això no permet escampar-lo indegudament per sobre d'altres àmbits.

Des d'aquesta posició, es consideren poc consistents i poc útils dos conceptes dels que ara es parla força: "intel·ligència espiritual" i "espiritualitat laica". No semblen pertinents ni per aportar claredat ni per a dinamitzar processos personals encertats. És cert que les dinàmiques espirituals activen determinats circuïts neuronals, com ho fa tota activitat humana; però això és constatar una evidència que no aporta gran cosa, i que no justifica parlar d'una intel·ligència espiritual. I una espiritualitat laica, o sigui no vinculada a la religiositat, acaba essent un terme incomprensible o contradictori.

Aquestes dues nocions més aviat poden generar falses expectatives, fent aparèixer com a real un territori que no ho és. O bé porten, com dèiem abans, a identificacions banals, o bé porten a imaginar la possibilitat de construir una espiritualitat d'una nova mena, desvinculada de les dinàmiques religioses, cosa que, com dèiem, és qüestionable com a mínim per tres raons de pes. En primer lloc, no sembla gaire d'acord amb el que ens mostra la història de la cultura. En segon lloc, pot portar a imaginar dinàmiques que no semblen servir com a camins de maduració personal. I finalment pot afavorir la marginació del llegat de les tradicions religioses, considerades com a obsoletes, condemnant-les així a no experimentar dinàmiques de renovació que facin possible la seva contribució positiva a la construcció del món actual.