Catequesi

Mirant d'explicar el cristianisme a nenes i nens de no se sap ben bé quina edat...

Fa 13.800 milions d’anys una mena de cosa de la mida d'un gra de sorra que pesava molt i estava molt calent va explotar (en anglès en diuen big bang), es va posar a créixer (a inflar-se com un globus), i es va començar a anar refredant. Dins d’aquest globus que creixia van començar a passar coses, una darrera l’altra. Tot el que hi ha s’ha anat formant en aquest créixer i refredar-se, que avui encara continua i continuarà fins que tot s’hagi refredat al màxim (en anglès en diuen big chill o big freeze; llavors s’arribaria al gran final, en anglès big rip, que alguns diuen que podria passar d’aquí uns 35.000 milions d’anys, amb la qual cosa la durada de l’univers hauria estat d’uns 50.000 milions d’anys. No és fàcil calcular aquestes coses, encara no en sabem prou de com és i funciona el nostre univers...).

Un temps després del pet de començament es van formar estels, com les que veiem a la nit al cel. Estan molt calents. S’apleguen en grups anomenats galàxies; la nostra és la Via Làctia, que va sorgir fa uns 10.000 milions d’anys. Al voltant de molts estels hi donen tombs grans boles de terra, ben rodones, com la que vivim nosaltres, i a la que anomenem precisament Terra. El nostre estel l’anomenem Sol, que surt cada matí i se’n va a dormir cada vespre. El Sol té una edat de 5.000 milions d’anys, i la Terra 4.700 milions d’anys. I la Lluna, que dona tombs al voltant de la Terra, té 4.500 milions d’anys d’edat. Tots tres són força vells. També és força vella la vida, que va sorgir a la Terra fa uns 3.500 milions d’anys, en forma de plantetes molt petites que vivien al mar.

Fa 600 milions d’anys, després d’unes peripècies complicades de la Terra, on hi havia moments d’escalfament i moments de refredament, va ser possible que comencessin a aparèixer plantes i animals grans, i des de llavors n’han anat sorgint de diferents menes, moltes de les quals ja no existeixen. Fa 500 milions d’anys ja hi havia musclos i calamars. I poc després va començar a haver-hi peixos. Fa 450 milions d’anys hi va començar a haver plantes damunt la terra. Fa 400 milions d’anys apareixen els amfibis i els insectes. Fa 250 milions d’anys apareixen els pins, els dinosaures i les plantes amb flors. Fa 150 milions d’anys apareixen els ocells, i fa 115 milions d’anys els mamífers. En tot aquest procés de tant en tant hi havia cataclismes que provocaven l’extinció de moltes espècies, com els hi va passar als dinosaures fa 65 milions d’anys. Fa 35 milions d'anys ja hi havia camells, porcs, vaques, cabres i ovelles.

Fa uns dos milions d’anys van començar a aparèixer els humans, que també han estat d’unes quantes menes. Fa 400.000 anys els humans van aprendre a fer foc. Entre les diferents espècies d’humans hi havia els Neandertal, que van aparèixer fa 230.000 anys i es van extingir fa 30.000 anys. Ara d’humans només en queda una espècie, la nostra, que va aparèixer fa entre 300.000 anys i 200.000 anys a l’Àfrica i va arribar a Europa fa uns 40.000 anys. Aquests humans com nosaltres vivien de caçar, pescar i recollir plantes i fruits dels arbres. Vivien en grupets petits que sovint anaven amunt i avall seguint els grans ramats d’animals.

Fa uns 10.000 anys aquests humans van començar a aprendre a plantar camps de blat, a domesticar gossos i a tenir ramats de cabres, ovelles i vaques; més tard aprendran a domesticar cavalls. Així no havien d’anar tant amunt i avall, i van poder començar a viure sempre al mateix lloc, en pobles i després en ciutats, amb les seves muralles. A prop dels grans rius (Tigris, Èufrates, Nil, Indo) van aprendre a regar els camps. També van aprendre a fer ceràmica. Com que ja podien guardar blat i altres coses en magatzems, van inventar maneres de saber què tenien sense haver-ho de contar cada vegada. I gràcies a això, fa uns 5.000 anys, van aprendre a calcular i a escriure. Això va ser un canvi molt important.

Llavors es van formar grans països, com la Xina, l’Índia, Mesopotàmia, Egipte (amb les seves piràmides) i Grècia (amb els seus temples, com la Acròpolis d'Atenes, i on Plató i Aristòtil es van convertir en referents de la filosofia). I també petits països com Israel. Cada país tenia les seves llengües, la seva manera de fer cases, la seva manera de menjar i de vestir, els seus costums, les seves festes. I cada país va anar creant històries que explicaven d’on venia el món i com era, i què calia fer per viure bé. Aquestes històries passaven de pares a fills, i s’anaven fent més llargues.

A moltes d’aquestes històries hi apareixien uns personatges estranys, anomenats déus, que servien per explicar allò que els humans veien i no entenien d’on venia, i allò que els humans sentien a dins i que tampoc sabien d’on venia però notaven que era emocionant i important. Hi ha qui diu que aquesta idea dels déus va sorgir quan els habitants d'una ciutat veien que tot i anar-se morint tots els seus ciutadans, les característiques de la ciutat -la llengua, els costums- eren les mateixes: llavors van pensar en alguna mena de cosa que no canviava amb el pas del temps, que era immortal, no com els humans, que som mortals; ho van anomenar un déu, el déu de la ciutat; cada ciutat tenia el seu déu.

Els déus de vegades es consideraven representats per coses com ara el sol (que ens dóna llum i escalfor, i per tant és molt important per nosaltres; sense ell no existiríem, i pot ser vist com el nostre gran pare) o la Terra (de la qual venim, i que pot ser vista com la nostra gran mare). Els antics també van estudiar molt el cel a la nit, i van veure-hi, a banda de la lluna i els estels, els planetes Mercuri, Venus, Mart, Júpiter i Saturn -aquests són els noms que els hi donaven els romans-, que són els que es poden veure sense telescopi. I els van associar amb déus: així, Mercuri era el que representava els missatgers i els comerciants, i se’l dibuixava amb unes petites ales als turmells; Venus representava l’amor, i se’l dibuixava com una noia molt bonica; Mart representava la guerra, i anava armat; Júpiter era el pare dels altres déus i el protector de la Terra, cosa que és veritat, ja que és molt gran i s’empassa moltes pedres que volen per l’espai i que si no podrien caure a la Terra i fer-nos mal; Saturn representa el temps, d’on tot sorgeix però també que tot ho engoleix, tot ho fa desaparèixer.

Els jueus, que és el nom de la gent que vivia a Israel, van fer una cosa curiosa (que alguns egipcis ja havien fet abans): van dir que en lloc de tots aquells déus dels que hem parlat, de déu només n’hi havia un. Així apareix la idea de Déu, amb majúscula. No sabien ben bé com funcionava, però miraven d’esbrinar-ho pensant amb cura en com funcionaven les coses i com funcionem els humans. I van anar escrivint el que descobrien en un llibre, que avui encara podem llegir i que es diu “la Bíblia” (que vol dir “el llibre”). És molt llarg i té trossos molt bonics. Van arribar a la conclusió que aquest Déu era la cosa més important per a la vida dels humans, ja que era qui ens orientava en la vida, ens ajudava a trobar la millor manera de viure i ens donava força per a seguir-la, ja que no és una cosa fàcil. A Déu els jueus l’anomenaven Jahveh o Jhvh, i també Eloh -que és com un sospir, com l’aire en sortir dels pulmons, el so més senzill per a senyalar el més important-, Ein Sof -que vol dir aquell del que no podem saber-ne res- o Adonai -que vol dir Senyor, el que tot ho pot, tot ho sap i és a tot arreu. En grec, Adonai es diu Kyrie, i en llatí, Dominus. D'aquí expressions com Kyrie eleison (Senyor, tingueu pietat) i Dominus vobiscum (El Senyor sigui amb vosaltres).

A la Bíblia, doncs, es van recollir tot d’històries que explicaven com algunes persones havien anat vivint la recerca i la relació amb Déu, cosa que forma una col·lecció molt interessant i distreta amb personatges com Abraham, Isaac, Jacob, Josep, Moisès, Elies, David, Isaïes, Jeremies, Daniel i molts d’altres. Però al voltant d’aquesta idea de Déu també es van muntar tota una colla de costums i prescripcions que van arribar a ser moltes i molt complicades de complir, fins al punt de ser una dificultat a l’hora de sentir al cor la presència de Déu i poder mirar d’esbrinar què és el que aquest Déu podia significar per als humans.

Fa 2.000 anys hi va haver un jueu que vivia a la part de dalt d’Israel, anomenada Galilea, al poble de Natzaret, i que es deia Yoshua ben Yosef (Jesús fill de Josep), al que nosaltres anomenem Jesús. La seva mare es deia Maria. Per això a casa nostra tanta gent es diu Josep, Maria i Josep Maria. Josep era fuster, i Jesús també. Jesús va néixer en temps de l’emperador romà Octavi.

Quan ja era força gran -uns trenta anys- Jesús va anar a sentir a un parent seu que es deia Joan i que deia a la gent que havia de prendre’s això de Déu seriosament. Per tal que aquestes ganes de prendre’s a Déu seriosament es reflectissin en un gest visible, Joan batejava a la gent, o sigui li tirava aigua al damunt com a manera de dir que es volien treure les noses que hi havia per prendre’s a Déu seriosament. Jesús també va ser batejat per Joan, que com que feia això va ser anomenat Joan Baptista, Joan el que bateja.

Després de ser batejat, Jesús se’n va anar un temps al desert a pensar què volia fer. Va rumiar com volia viure, i va decidir que s’havia de dedicar a ajudar a la gent a prendre’s a Déu seriosament. Ho va fer explicant a la gent, amb paraules i amb gestos, com relacionar-se millor amb Déu. Sovint s'explicava amb una mena de contes que s'anomenen "paràboles". Deia que la gent havia de veure a Déu com si fos un pare que els estimava. I que el més important de la vida era, tal com deia la tradició jueva, estimar aquest Déu i estimar les altres persones.

Les queixes de Jesús sobre els costums que feien més difícil estimar Déu no van agradar gaire a uns quants que també es dedicaven a dir a la gent com havien de relacionar-se amb Déu, però d’una manera diferent de la de Jesús i Joan. Aquests altres eren poderosos, i com que Jesús els feia nosa, van decidir eliminar-lo. El van acusar de dir coses contra Déu, i van demanar als romans, que llavors dominaven Israel i tenien reservada la pena de mort, que l’executessin. Aquests ho van fer amb un dels mètodes tradicionals d’aplicar la pena de mort: la crucifixió, o sigui clavar a algú a una creu de fusta plantada a terra amb els braços oberts de manera que amb el pes del cos s’anés ofegant fins a morir. Era una mort lenta, dolorosa i considerada una manera indigna de morir. Això passà cap a l’any 16 del mandat de l’emperador romà Tiberi.

Durant els més o menys tres anys que Jesús havia anat amunt i avall per Israel explicant el que ell considerava important, havia aplegat al seu voltant uns quants seguidors i seguidores, no gaires. En veure’l morir a la creu, es van desanimar. Però poc més tard van notar que el que Jesús els havia dit i la seva manera de tractar-los encara eren dins del seu cor. Això els va impressionar molt: era com si Jesús continués essent viu per a ells. Els va impressionar tant que van continuar dient-li a la gent que el que deia Jesús era important, i que la persona de Jesús i la seva manera de fer eren importants. Algunes de les persones que els van escoltar es van engrescar amb el que els deien de Jesús. Aquestes persones que es van engrescar es van anomenar “cristians”, i allò que compartien es va anomenar “cristianisme”. La paraula és aquesta perquè els seus seguidors consideraven a Jesús com el Messies -el qui ve de part de Déu a ajudar als humans a viure com cal- i en grec el Messies es deia el Crist.

Entre els que van anar explicant la gràcia i la importància de Jesús hi havia Pere, Jaume i Pau; per això aquests noms són tan corrents a casa nostra. Pere era un personatge ardent, exaltat, que va estar al capdavant del primer grup de cristians fins que no se sap ben bé perquè va marxar o haver de marxar de Jerusalem. El va succeir Jaume, un dels germans de Jesús, el qual va morir apedregat pels enemics dels cristians l’any 62 (el primer seguidor de Jesús que va morir apedregat va ser Esteve, a qui recordem el 26 de desembre, l’endemà de Nadal, dia dedicat al record de Jesús). Pau era de Tars i no va conèixer personalment Jesús; era un enemic dels cristians que de cop va canviar i es va convertir en un dels més ardents anunciadors de la importància de Jesús. Va viatjar per la Mediterrània oriental visitant els grups de cristians que s’anaven formant a ciutats com Corint, Efes o Tessalònica. Es diu que tant Pere com Pau van morir a Roma l’any 67 a les persecucions de l’emperador Neró (a Pere i Pau els recordem el 29 de juny; a Joan Baptista, el 24 de juny; a Jaume, el 25 de juliol; a Maria, el 15 d'agost; a Josep, el 19 de març).

Els primers escrits que parlen de Jesús són les cartes que Pau enviava a les comunitats cristianes que s’anaven formant, de vegades anomenades "epístoles". Més tard, trenta o quaranta anys després de la mort de Jesús, van sorgir quatre escrits que explicaven qui era Jesús, que havia dit, que havia fet, com havia mort, etc. Segurament aquests escrits recollien escrits anteriors que s’han perdut. Aquests quatre escrits, que han arribat fins avui, s’anomenen Evangelis; evangeli vol dir “bona notícia”, ja que Jesús anunciava la bona notícia que era possible establir una bona relació amb Déu. Tres d’aquests escrits s’assemblen força, i s’anomenen “evangelis sinòptics”; els van escriure Mateu, Marc i Lluc. El quart és més recent i més filosòfic, i s’atribueix a Joan (que potser era un deixeble de Jesús que portava aquest nom, o potser era una altra persona). Els evangelis no són cròniques de la història de Jesús sinó interpretacions de qui era i què deia i feia. Per això són una mica diferents, cada evangelista hi posa la seva interpretació (o la del grup de cristians amb els que estaven en contacte).

Els seguidors de Jesús van anar pensant sobre la seva figura, sobre el gran personatge que havien conegut i el que significava per a ells, i van veure que els hi era tan important que li van donar categoria de fill de Déu, d’enviat per Déu, de vingut en nom de Déu, fins arribar a considerar que Jesús formava part de Déu mateix, que era Déu. Llavors se li van començar a atribuir coses típiques dels déus (com ara néixer d’una mare verge), i també coses que la Bíblia deia del Messies que havia de venir (com ara força detalls del procés que va precedir la mort de Jesús a la creu), de manera que als evangelis hi ha una barreja de tot plegat difícil de destriar; no es pot saber què són coses que van passar i què són coses que es diu que van passar per subratllar la divinitat de Jesús o el seu caràcter de Messies. També complica el tema que se’l veiés com a “boc expiatori”, com algú que ha de ser sacrificat per pagar les culpes d’altres, que era una manera molt antiga de veure les coses que també es projecta sobre la història de Jesús, presentant-lo com a víctima que feia falta perquè els humans puguin ser perdonats de les seves faltes i puguin accedir a la relació amb Déu. Aquesta manera de veure les coses no és imprescindible a l’hora d’interpretar la figura de Jesús.

Durant els darrers 2.000 anys el cristianisme ha anat passant de pares a fills, d’època en època. Primer, com una religió -o sigui una manera de relacionar-se amb Déu- entre altres, es va escampar per l’Imperi Romà, que dominava les terres que hi havia al voltant de la mar Mediterrània. L’any 313 l’emperador romà Constantí va decretar l'Edicte de Milà de llibertat religiosa a l'Imperi, que va obrir la porta a la designació del cristianisme com a religió oficial de l'Imperi Romà (fet que es va produir l’any 380 amb l'Edicte de Tessalònica de l'emperador Teodosi).

A partir del segle V, van arribar les tribus bàrbares del nord (gots, ostrogots i visigots, francs, angles, saxons, huns, vàndals, etc.) que van destruir l’Imperi romà. Però alguns personatges van arribar a convèncer aquests nouvinguts de la bondat del cristianisme i algunes d’aquestes tribus es van fer cristianes. El cristianisme es va escampar per tot Europa.

El segle VII va sorgir a Aràbia una altra interpretació de Déu i de com relacionar-s’hi, que es va dir Islam, configurat per Muhammad. L’Islam ha estat des del principi sovint barallat amb el cristianisme; potser algun dia aquestes dues religions faran la pau. L’Islam considera que Jesús (al que anomenen Isa) era un personatge molt important, però no el posa a nivell de Déu, que en àrab es diu Al·lah (molt semblant a l’Eloh jueu del que hem parlat abans). El llibre que recull el moment inicial de l'Islam s'anomena l'Alcorà.

Durant l’Edat Mitjana (del segle VI al XV, o sigui durant mil anys) el cristianisme va ser molt important a Europa. El segle XI hi va haver un trencament, que potser encara va ser conseqüència de les rivalitats entre l’Imperi romà d’orient i el d’occident, que va donar lloc a les comunitats cristianes ortodoxes que encara avui són molt presents a Grècia i als països eslaus, i que ha originat uns rituals particulars i uns cants religiosos de primer nivell. A occident es va anar consolidant l’Església catòlica, que tenia el seu centre a Roma, al Vaticà, i estava encapçalada per la figura del Sant Pare o Papa. Es van construir les grans i precioses catedrals romàniques i gòtiques que encara avui podem veure.

Els segles XV, XVI i XVII es van produir precioses pintures i escultures sobre temes que tenien relació amb el cristianisme, al principi sobretot a Itàlia i a Flandes i després per altres països. El segle XVI va veure sorgir fortes baralles dins del cristianisme d’Europa occidental, i van aparèixer diversos grups anomenats protestants, que són cristians però no estan vinculats a l’Església catòlica. També al segle XVI el cristianisme es va escampar per Amèrica amb la colonització europea d’aquell continent, i segles després per l’Àfrica i l’Àsia també en part a través de la colonització occidental, amb tots els defectes i inconvenients que això suposa (alguns de terribles, com la explotació dels pobles colonitzats i la destrucció de moltes cultures locals d’aquests territoris). Avui en dia hi ha cristians a molts llocs del món.

També hi ha islàmics a molts llocs. I buddhistes, que són els que segueixen la manera de veure les coses d’una persona de l’Índia anomenada Buddha, que va viure fa uns 2.500 anys i va dir coses molt interessants, recollides en escrits anomenats sutra; un escrit buddhista molt bonic s'anomena Dhammapada. També tenen les seves maneres de pensar en Déu i relacionar-s’hi a l’Índia (amb uns escrits molt interessants anomenats Upanixads i un de molt bonic que es diu la Bhagavad Gita) i a la Xina (amb unes figures de referència com són Lao Zi, del que sorgeix el daoisme amb el seu text de referència anomenat Daodejing, i Kung Zi, que a occident s'anomena Confuci). I també hi ha moltes altres maneres de relacionar-se amb Déu que no segueix tanta gent, entre les quals hi continua havent la dels jueus (el judaisme). Com ja hem dit, quan es vol parlar de totes aquestes maneres de pensar i de relacionar-se amb Déu les anomenem “religions”.