Veritat i opinió

Twombly 1972

No és fàcil determinar l'autenticitat de quelcom. Però que no puguem determinar amb precisió el que és autèntic no vol dir que no puguem ser crítics, tenir un criteri propi. Potser no tenim la missió de jutjar, però podem expressar el nostre punt de vista. Això és vàlid a tot nivell: no podem dogmatitzar (dir "això és el correcte", "aquesta és la veritat"), però podem opinar, prendre partit.

En principi, això sembla prou adient: no dogmatitzem, simplement opinem. Ara bé, són tan diferenciables, aquestes dues posicions? Quan opinem, no estem d'alguna manera "defensant una veritat"? O, més complicat encara, en fer aquesta distinció tallant entre veritat i opinió, no estem deixant la veritat en mans del poder? Serà "veritat" el que reculli més opinions favorables... Com que no hi ha possibilitat d'accés racional a la veritat, de discerniment del que és correcte, com que només podem opinar... ¿És desitjable un món on només hi hagi "opinions", i en el que inevitablement les opinions més compartides ocupin el lloc de les "veritats"?

Dit d'una altra manera: ¿És el mateix una opinió argumentada que una opinió a seques? ¿És el mateix l'opinió d'un expert que la d'un simple espectador? Aquesta mena de qüestions ha portat a l'extrem de l'academicisme (només val el que determina l'acadèmia, els experts reconeguts oficialment, els que tenen el títol de tals). Però ¿no hi pot haver un espai fecund entre l'acadèmia i la simple opinió? És clar que molts només podem "opinar", però alhora podem mostrar respecte i deferència per les opinions (o posicions) d'aquells que veiem "que en saben més que nosaltres", que han fet un esforç, que s'hi han dedicat, que s'han treballat a fons a ells mateixos per poder tenir una opinió més fonamentada, més qualificada... (la meva opinió sobre en Miles Davis no val el mateix que la del meu amic Jepus Solà -que de jazz en sap molt, que hi ha dedicat moltes hores, i que toca el saxo...-. Potser la seva no serà "la" veritat, però és més propera a la veritat que la meva, vulguem o no, ens agradi o no).

A partir d'aquí, és cert que qui hi entén més té més deure d'explicació, d'argumentació, i d'una explicació que pugui ajudar al que hi entén menys a millorar, a entendre-ho millor, a aproximar-se més a una fonamentació, a refinar la seva observació i el seu gust. És la càrrega que pesa sobre l'expert. Però l'expert segueix mereixent el reconeixement com a tal, ha de veure reconegut que la seva opinió val més que d'altres...

És clar que quan arribem a plantejaments binaris (m'agrada/no m'agrada) poden estar en el mateix costat persones amb nivells molt diferents d'argumentació, i que no per això deixen d'opinar el mateix, d'estar al mateix costat... però no hi estan de manera igualment fonamentada, i aquest nivell de fonamentació és rellevant.

I per tant no ens podrem escapar de mirar d'argumentar perquè una determinada interpretació d'una obra musical, per exemple, ens sembla més "autèntica" que una altra. O perquè una pintura ens sembla que té més valor artístic que una altra. No ens podem quedar en el "no hi ha criteri", només opinió, i cadascú opina el que vol, i totes les opinions valen el mateix. Com a mínim, hi ha opinions més fonamentades que altres, i hi ha argumentacions que poden portar a l'establiment de criteris compartibles.