Treballar la sensibilitat

Entenem per sensibilitat la capacitat que tenim els éssers humans per admirar-nos i commoure'ns davant de coses, persones, situacions. Seria la nostra capacitat d'experimentar el món no només com un espai de satisfacció de les nostres necessitats, sinó bàsicament com un espai generador d'admiració i commoció.

És una capacitat que tot ésser humà té, però que pot ser més o menys  desenvolupada. Treballant la nostra sensibilitat despleguem i enriquim les nostres capacitats com a éssers humans, esdevenim persones "més humanes", que és un dels propòsits que poden orientar dignament la nostra vida.

Tots nosaltres podem esdevenir més sensibles si fem passos per fer-ho, si emprenem iniciatives en aquest sentit. Podem ampliar la nostra sensibilitat quantitativament (incrementant el nombre de coses a les que som sensibles) i qualitativament (incrementant la intensitat de la nostra admiració o commoció davant de determinada cosa). Caldrà combinar amb saviesa aquesta doble dimensió quantitativa i qualitativa; quedar-se només en la quantitat pot acabar portant a la dispersió i la superficialitat; quedar-se només en el qualitatiu pot tancar horitzons i recloure'ns massa sobre com som en un determinat moment.

La sensibilitat té un component racional (que es treballa a través del coneixement, de la informació i la reflexió, del debat) i un component emocional (que es treballa a través de la confrontació directa amb les coses). També aquí és important mantenir l'equilibri entre ambdues dimensions. Massa racionalitat ens fa eixuts, poc empàtics, freds; massa emocionalitat ens pot fer perdre per camins psicològicament poc aconsellables.

La sensibilitat té grans enemics, dels quals cal defensar-se, evitant-los o bé lluitant contra ells si és el cas:

- la indiferència, la fredor, la rigidesa (no implicar-se amb les coses i les persones);

- la superficialitat, la frivolitat, la banalitat (passar lliscant sobre la realitat sense penetrar-hi, sense conèixer-la a fons, sense explorar totes les seves riqueses i possibilitats i tots els seus límits);

- l'autosatisfacció, la suficiència, l'orgull (creure que ja sabem tot el que ens cal);

- la mandra, la comoditat (no ser capaços de fer esforços i tenir iniciatives que ens puguin obrir nous horitzons);

- la rutina, el conformisme (trobar que ja en tenim prou amb el que tenim);

- l'atabalament (la dispersió en fer mil coses sense fer-ne bé cap, el desbordament d'haver volgut abastar més del que podem assumir);

- l'entreteniment (la passivitat de desitjar ser entretinguts i afalagats sense necessitat de cap esforç per part nostra).

I també té grans amics:

- l'atenció (fixar-se molt en les coses, no estar distret);

- l'interès per la realitat (aprenent a estimar-la, no només a donar-la per suposada);

- l'esperit crític (esmolant les nostres eines d'anàlisi i percepció per tal d'assolir un coneixement ajustat de les coses);

- la curiositat (el desig de saber més, d'explorar nous territoris, d'anar més enllà, d'ampliar horitzons);

- el plaer (el desig de trobar compensacions agradables per a la nostra sensualitat);

- la constància (la capacitat d'esforç de voluntat, de reiteració, de seguir endavant quan, al principi, un exercici resulta pesat, avorrit, insuls o, fins i tot, irritant).

Treballar la sensibilitat forma part del nostre desenvolupament personal. I val la pena anar trobant exercicis pràctics que ens ajudin, que ens siguin útils, en aquest camí.

Una manera de treballar la sensibilitat és l'observació reiterada, atenta i duradora d'objectes adequats (un paisatge, un arbre, una flor, un quadre, una melodia, una persona, una posta de sol) fins que interioritzem el valor que comuniquen (bellesa, serenitat, alegria ...). De què ens parla aquest objecte? En aquest àmbit és important el diàleg amb altres per contrastar percepcions i enriquir-les; l'exercici en solitari té alguns avantatges (facilitat, prolongació ...) però també té limitacions.

Altres pràctiques per al desenvolupament de la sensibilitat poden ser, per exemple llegir amb calma i a fons un text, cantar amb intensitat, amb tot el cor, una cançó, caminar durant una hora fixant-nos simultàniament en nostre interior i en l'entorn, anar a veure un quadre a un museu o a sentir un concert, emprendre un debat seriós sobre alguna cosa que considerem rellevant, visitar assíduament a un malalt, protestar amb constància per una injustícia... Es tractaria de posar aquestes coses sistemàticament en pràctica fins aconseguir que la nostra relació amb l'entorn inclogui o generi els valors que hi ha en ell, fins a relacionar-nos amb el món com a impregnat de valors.

Una altra manera de treballar la sensibilitat és esforçar-nos per captar el matís, per captar la diferència que separa coses que, a primera vista, poden semblar iguals o molt semblants, però que, observades amb deteniment, no ho són. De vegades aquesta diferència és la distància que separa la mediocritat de la genialitat. Es tracta de refinar la percepció, d'afinar fins a captar aquest matís decisiu, i això pot donar-se tant davant d'una peça de vestir com davant una tonalitat de la mar; tant davant d'una pintura com davant la interpretació d'una obra musical. Comparar les versions d'una mateixa obra realitzades per diferents intèrprets pot resultar d'utilitat en aquesta pràctica. Comparar la lectura d'un mateix poema per dues persones diferents és també un bon exercici.

Un altre exercici per al desenvolupament de la sensibilitat és la contraposició d'obres que mostren alhora per una banda paral·lelismes, punts de similitud, afinitats, i per altra banda contrastos, punts de diferenciació rotunds, discordances. En aquest blog n'anem posant, sota l'etiqueta Xarrups de pintura.

En el treball de la sensibilitat és oportú seguir itineraris: quan som sensibles a alguna cosa, aquesta es converteix en una pista cap a noves metes a assolir, cap a coses semblants a les que, però, encara no som sensibles i que per això podrem treballar fins aconseguir que "ens parlin", que siguin expressives per a nosaltres. En aquest sentit, de vegades serà important poder recórrer a algú altre amb més experiència cultural per tal que ens doni un cop de mà i li puguem preguntar: si m'ha agradat aquest llibre, quin creus que podria llegir ara? Si m'ha agradat aquesta música, quina creus que podria sentir ara?


Treballar la sensibilitat ens portarà a endinsar-nos en dos grans àmbits: la natura i la cultura.

És bo fer-nos cada vegada més sensibles a l'entorn natural fins a sentir un profund amor per la natura i l'exaltació del cor davant seu. La naturalesa ens regala cada dia una claredat particular, uns núvols irrepetibles, estiguem on estiguem. Ara bé, cal trobar el moment per fixar-se en ella. De fet, en general, serà bo trobar temps per estar "amb" la natura (no només "a" la natura) i llocs especials per a fer-ho. Cal submergir-se en la natura i deixar que vagi penetrant en el nostre interior. Cal caminar, cal passar hores a la intempèrie; el que obtenim d'aquesta experiència no té preu.

Caldrà, doncs, trobar llocs que ens ajudin a fixar-nos en la transparència de l'aire, en la forma dels núvols, en les muntanyes i les roques, en els arbres, les plantes, les flors, els bolets; en els animals, dels voltors als isards, dels ocells als amfibis, les papallones diürnes i nocturnes, els insectes; en les pedres, amb els seus colors, textures i formes. El concepte de territori sagrat ens pot semblar impropi del nostre temps i la nostra cultura (utilitzem més aviat “parc natural”) però tradueix millor l'experiència que volem assenyalar aquí.

La cultura és un àmbit molt ampli, on tant les ciències com la filosofia ens poden enriquir moltíssim i ajudar a afinar la nostra visió del món. No obstant això, són sovint les arts plàstiques (pintura, escultura, fotografia, arquitectura...), la literatura (la poesia, la novel·la...), la música i les arts escèniques (teatre, cinema, dansa...) els camins que tenim més a l'abast per treballar la nostra sensibilitat des de la cultura. En aquest sentit, és important conèixer els grans fites que s'han anat assolint, conèixer els clàssics, és a dir, a aquells el valor i missatge dels quals van més enllà del seu temps.

Els clàssics han arribat a la grandesa, la qual genera grandesa en els que s'acosten a ells, com ens recorda Karl Jaspers. Això explica el seu magnetisme i l'oportunitat d'acostar-s'hi, de deixar-se impregnar per ells, de rebre la seva influència. Afortunadament, la llista dels clàssics és immensa, i és bo que cadascú es vagi construint la llista dels “seus” clàssics. Heus aquí una tasca digna de ser duta a terme: anar tornant als clàssics una i altra vegada fins que ens facin vibrar i ens commoguin. Amb reflexió i ordre, amb passió i dedicació, seguint itineraris que ens portin a nous descobriments, deixant que els experts, la intuïció i l'atzar ens mostrin nous camins. I amb la sensibilitat que ells ens ajuden a obrir, observar atentament el nostre entorn cultural actual i descobrir en ell tot el que ressona, el que té consistència, el que aporta qualitat, el que val la pena. Així, la nostra sensibilitat s'anirà ampliant i aprofundint contínuament.

Les tecnologies actuals, tot i la limitació que suposa tota reproducció, faciliten el treball de la sensibilitat a nivell personal i de grup. Pintura, música i fotografia apareixen com a camps amb fàcil accés a reproduccions, de major o menor qualitat. També aquí caldrà saber triar.

 

Un cop iniciat el recorregut per un món perceptiu no cal omplir-lo (no cal aprendre tota la història de la pintura o la música occidentals dels darrers 500 anys, encara que són dos camps absolutament plens de meravelles) però sí que és important un ritme de cultiu que ens permeti mantenir-lo obert (és bo, doncs, tornar periòdicament a l'exercici). Fer aquesta mena d'exercici (amb pintures, amb músiques, amb fotografies, etc.) no s'identifica amb el coneixement acadèmic-enciclopèdic. Sovint amb un únic exercici fet a fons i amb calma i atenció obrim la porta a tot un món perceptiu. El rellevant no és la quantitat de coneixement sinó el cultiu de certes capacitats perceptives, com ara la capacitat d'atenció, la sensibilitat a la forma i al color, la percepció de contrastos i harmonies, tant evidents com subjacents, la captació de ritmes i estructures, de temes centrals i melodies o l'observació de les reaccions intel·lectuals i emocionals que les obres ens produeixen.

Hi ha encara un tercer gran àmbit per al desenvolupament de la sensibilitat: la relació amb les persones. Aquest és un àmbit més complex que els de la natura i la cultura, ja que els humans som constitutivament ambigus i la relació que establim amb les persones és molt més ambivalent; s'hi dona una més gran barreja d'harmonia i conflicte, d'atracció i refús. És un camp clau, però difícil. En ell podem diferenciar el treball de sensibilització envers les persones concretes (especialment en les relacions personals profundes, d'amor i d'amistat, i també en l'autoconeixement ben entès), la sensibilització envers els col·lectius, institucions, entitats, organitzacions, moviments socials (especialment quan establim amb ells una relació de compromís) i la sensibilització envers les situacions viscudes o previstes (sofriments, alegries, injustícies, gestos de bondat, moments d'èxtasi o recolliment...)

Treballar la sensibilitat no només possibilita un millor, més atent, més ric, més ampli coneixement del nostre entorn, sinó també un millor coneixement de nosaltres mateixos. Saber què t'agrada, què prefereixes, a què ets sensible, és important per a una més afinada visió de la nostra manera de ser. Comparar preferències amb altres persones (en pintura, en música, en referents personals ...) ens permet un millor coneixement de l'altre i de nosaltres mateixos, és una eina útil en el camí de l'autoconeixement.