Toc optimista

Genovés 1976

"Com més pessimista sigui una ­societat sobre el seu futur, més gran serà el suport electoral als dirigents i formacions polítiques de tipus autoritari i nacionalista. Després de donar voltes i més voltes a les causes del creixent suport polític que reben aquests dirigents i partits, penso que aquesta proposició té cert sentit. M'ho reafirma el fet que no trobo etapes d'autoritarisme polític en societats optimistes, quan l'economia funciona en benefici de tots.

En tot cas, els dirigents autoritaris coneixen la relació entre pessimisme social i propensió a l'autoritarisme polític. Per ­això fomenten de manera conscient el greuge, la ira, la inseguretat i la por. Per a això val tot, la immigració, el funcionament de l'economia, la corrupció o els drets civils de les minories. L'actitud determinant és difondre alarmisme entre la població i afirmar que no hi ha sortida dins del sistema polític democràtic.

El populisme autoritari no és una ideologia política ni econòmica, és una estratègia per a la presa del poder. No necessita esforçar-se per analitzar els problemes, en tenen prou amb difondre l'alarmisme i la por.

Tant hi fa que aquestes pors tinguin fonament real o no. Els populistes autoritaris saben que quan una societat se sent feble i amenaçada tendeix a prestar orella als pronòstics més alarmistes i negatius, per molt poca base real que tinguin. Es compleix en aquest terreny el que estableix el teorema de Thomas –en honor al sociòleg nord-americà d'origen polonès William I. Thomas, que als anys seixanta va estudiar la conducta dels nens nord-americans– que sosté que el que una persona percep com a real té conseqüències reals en la seva conducta. Si grans grups de les nostres societats senten amenaçats el seu benestar i oportunitats, buscaran “homes forts” que els prometin protegir-los davant el que perceben com a causes de la seva por.

Homes forts, providencials. No pot ser casualitat que aquest tipus de dirigents carismàtics estiguin avalats per moviments religiosos nacionalistes, de diferents confessions religioses. “Per Déu i pel Brasil”, va jurar el càrrec el nou president del Brasil, Jair Bolsonaro. Moviments d'aquesta mena són també darrere del triomf electoral de Donald Trump. Una cosa similar passa a Europa.

Si el que aquí sostinc és versemblant, i penso que ho és, les preguntes rellevants que ens hem de fer són: per què les nos- tres societats són tan proclius al pessimisme? I com frenar l'ascens del populisme autoritari?

Sens dubte, hi ha motius per al pessimisme. Les classes mitjanes i treballadores s'han empobrit de manera alarmant, mentre que alguns rics es feien més rics. Però el pessimisme a què em refereixo ve especialment dels experts, ja siguin economistes, politòlegs, tecnòlegs o altres espècies. Llegeixin els pronòstics que fan per al 2019 i els agafarà també pessimisme: el Brexit; les eleccions europees del maig; les guerres comercials de Trump; el fre de l'economia mundial, inclosa la Xina; els efectes de la robotització i la intel·ligència artificial. El fatalisme té bona premsa.

Quan actuen sobre una realitat social empobrida, amb la confiança en els partits tradicionals debilitada, aquests pronòstics pessimistes dels experts comporten el risc de transformar-se en profecies autocomplertes. Però al pessimisme li passa com a algunes monedes, que està sobrevalorat. Dir això no significa ignorar els problemes i la seva gravetat. El que vull dir és que són pronòstics mecànics, basats en les tendències del passat immediat, del tipus “si avui plou, demà plourà”.

Aquest enfocament no és capaç d'anticipar els punts d'inflexió d'aquestes tendències. Amb la mateixa probabilitat es pot pronosticar que el 2019 veurem aparèixer i intensificar-se reaccions contra el populisme autoritari. Ho hem vist en les eleccions parlamentàries nord-americanes, en la reacció d'una part de la societat britànica, en els moviments en ­defensa de la democràcia i els drets civils en països europeus com Polònia o Hongria. Cal deixar, doncs, un marge al possibilisme.

En tot cas, com frenar l'ascens i l'arribada al poder del populisme autoritari? Si la idea que sostinc aquí és vàlida, no se la ­frena amb simples cordons sanitaris defensius, mitjançant acords o coalicions de govern entre liberals, conservadors i so­cialdemòcrates. Se la frena amb mesures i programes politicoeconòmics que tornin l'esperança a les nostres societats i les facin menys proclius a la por, al pessimisme i a l'autoritarisme polític. És a dir, mit­jançant la renovació al segle XXI del contracte ­social liberalconservador-socialdemòcrata que tan bé va funcionar durant els Trenta Gloriosos."

Anton Costas a La Vanguardia del 09.01.2019