La pregària com a crit

Bissier 1959

"La pregària és el crit d'un home que es troba al mig de la desgràcia, és l'impuls espontani de l'esperit humà cap a una cosa més poderosa que ell o que els capricis dels homes. Quan es pot recórrer a altres mitjans més directes per obtenir el que es vol, la pregària no és autèntica, especialment si es torna un pretext per no utilitzar aquests altres mitjans. Es prega de veritat tan sols en una "situació límit". La pregària és la frontera mateixa de la vida, no una simple activitat humana al costat de les altres sinó l'acte humà final i més bàsic, mitjançant el qual l'home recupera la vida quan tota la resta falla. La pregària brolla espontàniament de la mateixa font del nostre ésser, gairebé a pesar nostre: s'obre camí a través de les nostres profunditats més recòndites, com si emanés d'una immanència amagada l'existència de la qual no sospitàvem i fluís cap a una infinita transcendència que no som capaços ni tan sols d'imaginar."

Raimon Panikkar a Mite, símbol, culte, Fragmenta Editorial (2009), p. 212-213