Sobre la ira

Max Ernst 1937

"Aquesta paraula, als diccionaris, està associada a còlera, fúria, furor, ràbia, provocació, encendre's, rugir, rauxa. És a dir, d'una manera o altra, violència manifesta. No hi ha una “santa ira”, aquest sentiment d'ira no és mai sant. No es pot confondre amb la indignació enfront les injustícies perquè no té les mateixes arrels. La ira és un residu de la selva, una explosió de la por i la impotència.

La persona iracunda no és una persona valenta encara que cridi molt, sinó una persona espantada que fa servir el més primitiu que hi ha en l’ésser humà, l’agressió directa, prescindint del llenguatge que ens comunica els uns amb els altres.

L'iracund amenaça i intenta esporuguir qui té al seu voltant, i potser això li dona un cert aire poderós totalment fals perquè la por que té l'iracund primer que res és la por cap a si mateix.

L'iracund acostuma a no tenir límits ni mesura, és el “tot o res” i prou, perquè el sentit de la mesura ja mostraria una mena de límit i ell no n'accepta cap, ni molt menys un diàleg en què hauria d'escoltar els altres.

Es podria definir l'iracund com a una persona engabiada en el seu propi castell de defenses fortificades on no hi pot entrar ningú. La ira envaeix la persona de tal manera que la fa presonera del seu propi sentiment rabiós. No vol treva ni pau, perquè la pau –que és sempre una amigable composició– tornaria balderes les seves defenses tan primàries i l'obligaria a fer servir la intel∙ligència que la ira té bloquejada o anul∙lada. L'iracund no cultiva la seva intel∙ligència perquè la ràbia és com una boira espessa que no li permet distingir amb claredat. És cert que com tot el que és humà, hi ha graus d'ira, però quan una persona és iracunda vol dir que té la ràbia sempre a punt d'atac.

I a banda de les persones que s'enrabien a la mínima, també hi ha una ira latent, somorta, que fa veure que no hi és però que llança verí a cada cantonada amb el que diu i fa. Se'n pot dir també ressentiment acumulat, encara que el ressentiment fa referència a una ferida anterior, però potser la ira s'encarrega que el ressentiment no s'apagui i el va alimentant amb les seves dèries fictícies. Amansir la fera de la ira no és pas una tasca fàcil."

Remei Margarit a La Vanguardia del 18.08.2018