El pecat

Fautrier 1944

"El tema del pecat segueix interessant avui perquè gira al voltant d'una sèrie de conceptes que inquieten l'ésser humà: el problema del mal al món, l'experiència de la conversió, del perdó mutu i de la reconciliació, el tema més teòric de la redempció de la humanitat (tan vivament sentit pels romàntics), l'entitat específica del pecat original o del Baptisme (esculls permanents per al teòleg i per l'home de fe), així com d'altres temes que hi podríem afegir.

Val a dir que també en si mateix el concepte de pecat es presenta com a problemàtic i com a misteriosament atraient a la vegada. Malgrat que l'ésser humà té una experiència viva del mal (d'un mal abassegador i potent així com també d'un mal injust), el pecat encara apareix com un enigma obscur que cal resoldre, com un interrogant capaç de crear dificultats i foscors, com una realitat difusa i misteriosa, en el sentit que també és misteriosa l'altra cara -la negativa- de l'abisme de llum i de bondat al qual, malgrat tot, ens hi sentim inclinats.

¿Per què el tema del pecat esdevé fosc? ¿Per què tot i que el mal el sentim i l'assaborim amargament com una cendra, sembla que s'hagi de començar el tema del pecat amb una actitud solemne i gairebé apologètica, com si s'hagués de demostrar abans que tot l'existència del pecat?

La resposta és senzilla: perquè crec que es necesita una certa maduresa personal o col·lectiva a l'hora de responsabilitzar-se del fet del mal que hi ha al món. L'actitud de dir: "Aquí hi ha un mal, però jo no en tinc la culpa", és la més primitiva. Per tal de ser realment capaços de dir: "Jo l'he fet; nosaltres l'hem fet" es necessita una actitud molt més adulta i madura. Crec que és per això que, en les diverses etapes de la nostra història cultural, hem viscut míticament la culpabilitat: vull dir que o bé hem creat i viscut el mite de la culpa, o bé, en l'extrem contrari, el mite de la innocència. Però molt més rarament hem acceptat lúcidament i responsable el mal del món com a pecat propi.

El pecat es presenta com a problemàtic perquè la consciència moderna necessita saber-se sense culpa i necessita veure confirmada pels altres la innocència pròpia.

Certament la consciència moderna ha hagut d'experimentar en forma massa aguda els efectes punyents del mal que envaeix el món. I tal vegada per això mateix -per haver experimentat el mal en la pròpia carn- necessita i quasi exigeix sentir-se neta de culpa: "D'aquest horror no en soc jo el responsable, no en tinc la culpa", sembla dir l'ésser humà de la modernitat. Mai la sensibilitat ha estat tan viva, com mai la barbàrie no ha estat tan gran.

A l'ésser humà li costa, doncs, assumir la responsabilitat del mal. Durant la Segona Guerra Mundial els savis de laboratori inventaven els explosius, els plans dels governs els aprovaven, potents grups industrials els fabricaven, els caps dels estats majors decidien els seus objectius, uns homes pilotaven els avions i uns altres llençaven materialment les bombes. Semblava gairebé que tot el poble s'havia mobilitzat per a assolir uns resultats anihiladors. Qui s'ha responsabilitzat? Tal vegada el pilot és rosegat per la culpabilitat ; tal vegada el moviment hippie sorgirà més tard com a empès per la necessitat de creure's totalment al marge d'aquella societat occidora. La gran massa oscil·larà entre la indiferència i la respectabilitat convencional que dóna per suposada la innocència. És que no podria subsistir si assumís de debò aquest mal col·lectiu? (Un mal que sofriren els ciutadans de Coventry com els de Dresde i, no cal dir-ho, els d'Hiroshima.) De què som capaços de fer-nos responsables?"

Josep M. Rovira Belloso a La salvació cristiana, mite i realitat, Editorial Claret (1981)