Felicitat i esperit crític

Picasso 1954

"Ens han condemnat a ser feliços per obligació, i el que és pitjor, per imitació.

Sona greu.

Ho és, perquè la felicitat s’ha convertit en un instrument de tortura. Ens venen que la felicitat és una cosa instantània i fàcil d’adquirir. Es tracta d’una felicitat postissa i a la venda que ens converteix en drogodependents emocionals.

M'està espantant.

La paraula de moda és tendència: el viatge que no et pots perdre, l’últim gadget, el restaurant del moment amb la seva cuina fusió, l’imprescindible mindfulness...

Addictes a les experiències vibrants.

A un consum d’emocions constant perquè l’oferta és infinita, la qual cosa el converteix en una tortura. Es tracta de dosis perfectament empaquetades que ens mantenen sotmesos i enganxats a una activitat incessant; aquesta és la idea de felicitat que ha calat.

La pastanaga de l'ase.

El culte a l’instant, la prioritat de l’immediat, la hiperactivitat per no perdre’s aquelles tendències que ens prometen la joia.

I la veritable felicitat?

La felicitat és una manera de ser.

Sentir-se feliç no és el mateix que ser-ho?

No, i tampoc no és l’alegria d’un instant o la satisfacció per un èxit. La felicitat és una manera de veure la vida, de llevar-te cada matí i ficar-te al llit cada nit, una actitud amb els que t’envolten que fa que ells millorin i milloris tu.

Les circumstàncies influeixen.

Sí, i hi haurà períodes de dol i de recomposició, però la felicitat és un edifici que es construeix des de la infantesa amb uns valors estables i una manera de veure la vida en positiu.

Aquesta és una altra paraula de moda.

Educar un arbre perquè sigui estable costa anys, però un cop arrela sap buscar els seus nutrients i les seves branques són grans i donen empara. La gespa creix molt de pressa i és aparent, però a la mínima s’asseca o es podreix.

Avui la felicitat és de gespa?

S’educa amb poca profunditat, i ho veig en els meus alumnes, que són molt fràgils emocionalment, amb pics d’alegria i depressió. Cal plantar la llavor i ajudar-la a créixer.

La del pensament crític?

Sí, cal ensenyar-los a pensar. La reflexió entorn del que han fet és obligatòria. Jo distingeixo entre intel·ligència i saviesa.

De savis sempre n'hi ha hagut pocs.

És una cosa que cal desenvolupar internament analitzant el sentit dels teus actes, i en això s’inverteix la vida, des dels 6 anys fins als 90.

Sí, és ben entretingut...

Cal atrevir-se a pensar i a reflexionar, i apartar-se de l’hiperdinamisme, de fer el que tothom fa sense tenir en compte si les teves circumstàncies estan forjades per a això o no.

I això com ho saps?

Analitzant d’on vens i d’on venen els altres i el context en el qual es desenvolupa cadascú. Si jutges algú, tingues la paciència d’entendre per què pensa com pensa i d’on ve la seva manera de veure la vida.

No estem educant en això.

No, estem educant en la competitivitat, en l’anàlisi de la dada superficial. L’estadística s’ha apoderat de nosaltres. Estem falsificant la humanitat, claudicant a la matematització del món i fins i tot de l’emoció.

Avui pensar avorreix?

Avui pensar, aturar-se, reflexionar, és agonitzar; és un endarreriment, perquè cal anar cap endavant. Les patums educatives, els coaches que veuen els meus alumnes universitaris per internet els diuen: “Segueix la teva passió i converteix-la en la teva feina”.

No em sembla un mal consell.

El mercat ens ven com a centre de la nostra vida la realització i el triomf a través de la feina, però hi ha coses més importants a la vida. Cal deixar d’educar en l’ego. La gent ha de construir la seva felicitat segons qui són i no exportar models.

Tenim un problema d'identitat?

Sí, ara els models són personatges com Steve Jobs, brillant en la seva feina, però un tirà amb la seva gent i un mesquí emocional.

Ben vist.

I també hauríem de tenir en compte que per molt que Zuckerberg porti la mateixa samarreta i les mateixes vambes que tu, ell és una excepció. Si l’excepció es converteix en regla, la frustració està assegurada.

El futur és sempre una projecció.

Sí, i avui és tan imprevisible que genera angoixa i s’imposa el carpe diem més superficial. Tu no pots controlar el futur, però sí el projecte de persona que vols ser, i això s’aconsegueix amb pensament crític.

Vostè el té molt aguditzat.

Es repeteixen moltes ximpleries com ara això de “surt de la teva zona de confort” per conquerir l’extraordinari, quan l’ordinari és precisament el que hauríem de conrear i apreciar.

Defensa la rutina?

La que tu et construeixes, els teus estimats costums, allò que et fa sentir-te a gust amb tu mateix i amb els que són al teu voltant. Però la rutina es menysprea, quan en realitat és la base de qualsevol vida.

Reivindica la senzillesa i l'equilibri.

Sí, perquè aquest món tan complex se sustenta en dues o tres qüestions bàsiques com saber estimar. Però l'acció li està guanyant la batalla a la reflexió."

José Carlos Ruiz entrevistat per Ima Sanchís a La Contra de La Vanguardia del 02.08.2018