Barcelona sense Wagner

Moreau 1895

"Que Barcelona ha estat una de les grans capitals wagnerianes, l'única ciutat espanyola en manifestar-li un fervor molt per sobre de qualsevol altre artista, és un lloc comú que respon a una veritat: les aspiracions de molts catalans, cultes o burgesos, a participar d'un ideal de civilització i apropar-se a ell mitjançant el seu esforç i constància. Pertanyo a l'última generació que pot recordar com, a mitjans dels seixanta i encara adolescent, Barcelona combregava amb Wagner al Liceu. Verdi i tots els altres, per passar l'estona. Wagner era llum, ritual, far, revelació i semidéu, el símbol i la renovació del que encara cabia somiar malgrat els pesars del franquisme. Hi havia alguna cosa en la societat catalana, també a la 'bona', que es mantenia alçat i expectant encara que es doblegués a tota la resta. Un fons de resistència moral o espiritual amagada després de la pètria realitat de les conveniències i connivències amb el dictador. Wagner, que abominava de la misèria humana del públic, al qual considerava incapaç d'elevar-se a la seva alçada, hagués degustat amb singular grat aquelles funcions del crepuscle de la foscor i l'alba intuïda d'una altra realitat.

Doncs bé, de tot allò no en queda res. Zero. Ni rastre. És una altra època, és clar, sense més aspiracions que les d'anar tirant, buscant i potser trobant maneres de fer créixer el benestar i esmorteir conflictes. Apressar-se a censurar-ho seria hipocresia. De totes maneres, n'hi ha prou amb assistir a una de les representacions del 'Parsifal' per certificar una vegada més que no hi ha projecte col·lectiu. Si Wagner hagués estat substituït per qualsevol altre -artista, símbol, ideari-, estaríem parlant d'un canvi, quan el que hi ha hagut és una pura i simple desaparició. La qual cosa és almenys molt perjudicial per a l'espectador. Wagner, i especialment la 'Tetralogia' i encara més el propi 'Parsifal', exigeixen una disposició transcendent del seu públic. El drama sacre no existeix si els espectadors no deixen de ser mers oïdors per participar en el ritual de la expiació, la compassió i la redempció. Si el conjunt de símbols no commou gràcies a la música però més enllà de la música, de manera que entrin en funcionament sentiments que no són en si mateixos musicals, no hi ha Wagner, i menys 'Parsifal'. Encara que fos en certa manera fictici i passatger, és imprescindible la formació d'un estat d'ànim col·lectiu, sense el qual no es pot crear-se l'atmosfera que permet gaudir-lo. Mentre els altres tussen, sense mig minut seguit de silenci, o es disposen a un sacrifici que només consisteix en aguantar el "tostón" amb un estoic candor que els allunya de tota comprensió i gaudi mitjanament compensatori, ningú no pot abstreure's i viure el drama wagnerià pel seu compte, si no és mitjançant abstraccions intel·lectuals i reflexions que al mateix temps l'allunyen de la puresa vibrant i el vaivé emocional d'aquesta música que no és només música. O hi ha comunió, atmosfera, o no hi ha Wagner. No crec que a Barcelona, ​​ni amb representacions de primeríssim nivell, torni a sentir-se el que Wagner conté."

Xavier Bru de Sala al Culturas de La Vanguardia del 02.03.2005