El mirall

“Un home va visitar una terra llunyana i va comprar un mirall, objecte que era absolutament desconegut per ell. Li havia cridat l’atenció, perquè cada cop que el mirava li semblava veure dins d’ell el rostre del seu pare mort, així que el va guardar en un cofre i se’l va emportar al seu país.

En tornar a casa seva, quan se sentia trist o preocupat, pujava a les golfes, obria el cofre i s’hi apropava per veure el rostre del seu pare, que, encara que també trist i preocupat, li transmetia confiança i ànim.

La seva dona, estranyada per aquell comportament, va decidir un dia que estava sola pujar a les golfes i obrir el cofre. Per sorpresa seva, va veure al seu interior la cara d’una dona que la mirava amb curiositat.

Quan va tornar el marit, ambdós van discutir amargament.

- "Home vil, m'enganyes amb aquesta dona!" – clamava ella mirant dins del cofre.

- "Estàs boja, no veus que és el meu pare?" – contestava ell apropant-se també al mirall.

- "Et creus que soc cega? Jo veig clarament una dona!" – responia ella novament.

Com que la discussió creixia, van decidir que algú just i savi fes d’àrbitre en la disputa. Per a això, van triar el sacerdot de la comunitat. Després d’un minuciós examen de l’afer, aquell home equànime va mirar el mirall de dins del cofre i va declarar:

- "Ni aquí hi ha el teu pare, ni tampoc hi ha cap dona, clarament el que hi ha és un sacerdot!"”

Conte oriental recollit per Ramiro Calle i Sebastián Vázquez a la recopilació que van publicar a EDAF, Arca de sabiduría, el 1999.