L'esforç d'estudiar

Bronzino 1555

"Montaigne va començar i els altres van seguir. Fins els nostres dies, el debat sobre l'educació ha estat viciat per una associació indissoluble entre el desig -encertat- de suprimir la crueltat dels mestres i la suposició -errònia- que la lletra entra per curiositat i amb plaer. N'hi ha prou que els nens i els adolescents segueixin les seves inclinacions naturals sota una atenta i intel·ligent guia, perquè es facin amb un esplendorós i profitós ramell de coneixements i sabers. Doncs bé, no és així, o només és així en algunes matèries i en un molt escàs nombre d'estudiants. Matèries com el dibuix, les manualitats, potser la música i el relat oral. Estudiants dotats d'una retentiva, abstracció i capacitat de relació superiors al comú. Per a la resta, i invariablement per a l'escriptura, la lectura i les matemàtiques (les tres erres sonores de l'anglès, "writing, reading, 'rithmetic "), és imprescindible forçar la ment. Sembla mentida que el pare del gran error de l'educació moderna no s'adonés que les seves facultats d'aprenentatge i assimilació eren extraordinàries.

De tots els grans pensadors de la nostra cultura, Montaigne és un dels que incorren en un menor nombre d'errors. Ell raonava com a superdotat, però d'haver viscut a la època de l'escolarització generalitzada, hagués estat el primer a admetre que els superdotats no passen del dos per cent. Fins i tot ells han de fer colzes -i les figures més grans ho han fet molt més que la resta- si volen aprofitar les seves grans facultats. Així que als altres no els queda cap més remei que imitar-los, sota pena d'engrossir la vigent majoria d'analfabets funcionals (definits com incapaços de resumir una informació de premsa).

Per si no n'hi hagués prou amb l'evidència quotidiana, els psicòlegs de la cognició han deixat prou clar que la naturalesa ha dotat als cervells humans per parlar i explicar, però no per llegir, escriure i calcular. De manera semblant, exercitar la memòria i relacionar conceptes abstractes són treballs ardus i gens divertits, però sense ells els coneixements s'esfilagarsen i s'esfumen sense deixar rastre poc després de ser adquirits. No hi ha ni hi haurà manera divertida de fixar-los, no s'aprèn a llegir, escriure, abstreure o efectuar càlculs complexos mitjançant el perfeccionament de cap joc didàctic. L'estudi compensa però és àrid, sobretot en les seves primeres etapes, fins que s'adquireix l'hàbit. Segons el meu modest entendre, qualsevol debat sobre l'educació que no comenci per aquí, o tingui molt en compte aquests fets, fonamentals i inamovibles, constitutius de la naturalesa humana, està destinat a fracassar, a aportar soroll en lloc de solucions per millorar l'aprenentatge.

Això no vol dir que els altres criteris moderns sobre educació, ni els associats a ells, estiguin equivocats o siguin indefensables. Al contrari, els que pretenguin salvar-los haurien de començar per reconèixer i corregir l'error "naturalista" de Montaigne, que és el de Rousseau i els seus seguidors. L'adquisició de cultura en edats primerenques és molt més que un aprenentatge natural per sobreviure en les següents. Les cries humanes no aprenen com les de la resta dels mamífers, jugant i mossegant-se. Al contrari, l'espai del joc s'ha de distingir de l'estudi. L'agressivitat s'ha de reprimir i reconduir. Ni la pedagogia és un joc ni el nen és el rei a qui ha de traslladar-se la autoritat que abans va ser del mestre.

Un pare va comentar molt satisfet a Rousseau que havia criat al seu fill segons els principis de l'"Emili", al que aquest va respondre: "Ho sento per vostè i per ell; no he pretès establir un mètode, sinó evitar els mals de l'educació vigent". Els pares i els mestres de les generacions posteriors, de manera especial les actuals, no han tingut gens en compte aquesta lúcida resposta. Avui els mals d'aquella educació -autoritarisme, rigidesa, memorització sense comprensió, la tortura mental i la ja esmentada crueltat, amb el seu reguitzell de càstigs corporals- han estat feliçment eliminats. Tot i que el nen no hagi de ser "una planta que creix en llibertat ", la batalla que els ha vençut és la de la llibertat, l'ensenyament universal, el laïcisme, el progrés, la democràcia i el benestar generalitzat. Per tant, hem de considerar que, tot i l'error naturalista, el propòsit valia la pena. (...)"

Xavier Bru de Sala a La Vanguardia del 16.02.2002