El silenci dels intel·lectuals

Hernández Pijuan 1985

"Els nostres intel·lectuals s'han reconvertit ràpidament al silenci, la gastronomia i la inactivitat política. La democràcia i la diguem-ne autonomia es veu que no els necessiten gaire. I els polítics, sempre tan gelosos dels quatre grams de poder que cauen de la taula centralista, no han fet pas res per convidar els intel·lectuals a sortir de la seva present somnolència. No hi fa res que el procés polític espanyol sigui encara en gran mesura un misteri, racionalment parlant. No té cap importància que l'autonomia vingui a consagrar la superioritat fins i tot cultural de Madrid sobre la cada dia més provinciana Barcelona. No importa gaire que el poble es divorciï progressivament dels responsables del seu destí. I, tanmateix, l'observador més distret s'adona que els símptomes del nostre malestar són gravíssims i explícits. Una joventut fúnebre i terriblement silenciosa que es veu que no té res a dir ni a escoltar. Una manca total de fervor i d'entusiasme per part d'un poble cada dia més colonitzat pels mass-media. Una vida política sense imaginació que amaga sistemàticament a l'opinió pública les raons profundes de la seva acció i, sobretot, de les seves cada vegada més escandaloses concessions al desordre establert. I, per acabar-ho d'adobar, una cultura trista, pobra i progressivament decantada cap a l'entreteniment, l'espectacle per l'espectacle i -en el millor dels casos- l'obra de prestigi sense cap mena de justificació real.

Algú dirà que els nostres intel·lectuals callen per la senzilla raó que s'han quedat sense públic. Que es retiren a la vida privada perquè s'han adonat que ningú no els fa cas, ni el poder ni el poble. Certament. No es pot negar que en l'actual silenci dels intel·lectuals hi ha una gran part de cura d'humilitat. La seva darrera sortida a la llum pública va resultar desastrosa. Aquella joventut que volien alliberar del sistema ha acabat destruïda per la droga, les religions idiotitzadores o el terrorisme. Una vegada més els aprenents de bruixot s'han terroritzat davant l'espectacle d'unes forces destructives que no sospitaven que romanien amagades en el fons de l'home. I és ben natural que les víctimes de l'experiment decideixin no escoltar més els responsables del naufragi. En aquest món els errors es paguen, i la casta intel·lectual paga ara en silenci i desprestigi la frivolitat progressista dels darrers anys. Però la penitència silenciosa i privada que estan fent els intel·lectuals no deixa de ser, d'altra banda, un error de conseqüències gravíssimes.

Una cura de silenci, una moratòria en l'acció, una parada en el viatge històric segurament tenen un cert sentit en un moment en què els canvis econòmics i tècnics són tan profunds que escapen massa sovint a l'habitual capacitat d'anàlisi. Suposem que la intel·lectualitat occidental, i naturalment la catalana, ha comprès això i que aquesta és la raó de la seva desaparició d'escena. Però aquesta moratòria no l'observa tothom. Els polítics, per exemple, continuen prenent decisions importants per vocació i també per necessitat. A Catalunya, concretament, la democràcia i l'autonomia coincideixen amb una formidable pèrdua d'empenta en tots els ordres de la vida social. La retirada dels intel·lectuals no l'ha compensat l'aparició d'una classe dirigent amb vocació de protagonisme, amb dinamisme. Ben al contrari. Tot fa pensar que, de classe dirigent, a Catalunya no en tenim i que és, per tant, inevitable que ens vinguin de fora moltes decisions que s'haurien de prendre aquí. La sutura, per exemple, entre les dues comunitats lingüístiques, és evident que no la poden fer els polítics. És fonamentalment una unió cultural allò que cal fer, i si els professionals de la cultura no participen en aquesta operació és quasi segur que es farà malament. La nova identitat catalana, tan necessària després del fracàs evident, en tots els ordres, del model tradicional, no la poden fer els gestors actuals de la nostra vida pública. Ens calen idees noves per substituir les velles i, molt especialment, per plantar cara a un món post-crisi que ens costa d'imaginar, que no serà l'utòpic que pintaven els ideòlegs dels seixanta, però que serà molt diferent del que avui vivim.

Hi ha una Catalunya que s'ofega perquè no està preparada per afrontar el procés radical i rapidíssim d'adaptació a les noves realitats científiques i tècniques. No seria el primer cas d'un poble que desapareix absorbit -i no militarment- per un altre. Ens cal construir una nova catalanitat, però en primer lloc, ens cal imaginar quina serà la manera de ser catalans l'any 2000, a Europa. I per imaginar i programar aquesta nova realitat catalana cal, ja des d'ara, un formidable esforç cultural. El silenci dels nostres intel·lectuals -que no sembla pas el silenci de la creació, ans el de la defecció- és, en aquest sentit, la primera batalla que hem de guanyar o perdre."

Josep Ametller a El Món del 12.08.1983