Religió i evangeli

Hernández Pijuan 1984

"La relativa novetat teològica del postconcili és la llatinoamericana "teologia de l'alliberament". Però la novetat teològica, en el postfranquisme, de 1'església la catalana és l'oblit de les cotes de progressisme social i cívic que havia assolit abans de la crisi econòmica i de la "cultura de la crisi". La religió, aquí, s'està convertint en un assumpte més individualista que individual, que ha oblidat el seu recent passat centrat en la defensa acèrrima dels, religiosament parlant, pobres i oprimits, i, secularment parlant, obrers i marginats. El catolicisme català s'ha  convertit en refugi d'intimitats sacsejades i desarborades per la crisi. D'aquí que la religió, culturalment, a Catalunya estigui de baixa. Per què no es submergeix en la cultura de la crisi ni l'obvia mantenint la flama sagrada dels seus vells plantejaments progressistes. El nostre catolicisme, genèricament, viu en tal bany maria espiritual que pot ser acusat d'adormidera o d'evasió.

Però aquella politització de catolicisme progressista havia oblidat l'esfera dels sentits íntims del creient. Havia convertit el creient en una mala caricatura del militant polític d'esquerres. La tornada de molts dels nostres cristians al sentit religiós subjectiu i unidimensionalment personal és una venjança lògica davant d'aquell catolicisme tan públic, i tan encotillat en l'anomenat compromís temporal, que oblidava les dimensions intransferibles dels ciutadans amb fe. Però l'absència de dimensions públiques d'aquest neocatolicisme de refugi fa recordar la necessitat d'aquella campanya de la revista "El Ciervo", en els seus inicis, que es deia "A la recerca d'una consciència social".

Perquè el problema més gran de l'actual catolicisme català és el de la pèrdua de la consciència social, cívica, cultural, en nom de la consciència religiosa en el sentit pejoratiu del terme. D'aquí que les crítiques tradicionals de la religió com alienació o il·lusió estiguin, de nou, en voga.

Perquè el més greu és que en l'interior del catolicisme català no hi hagi malestar. El catolicisme, quan funciona culturalment, és quan viu una tensió aguda entre la religió i l'Evangeli, i quan esclata la crisi entre les exigències de la religiositat genèrica humana i les contraexigències de l'evangeli concret. Un catolicisme significatiu està sempre en conseqüència vivint aquest malestar.

Però en l'actual catolicisme català la religió està engolint l'Evangeli. Produeix, als que la consumeixen, més bona consciència que mala consciència; més consol que exigència. La sortida d'aquest camí mort de la religiositat catalana residiria per a alguns a tornar a restaurar les antigues postures progressistes. Són els conservadors i tradicionalistes del progressisme català. I intenten, per a això, trobar inspiració directa en la "teologia de l'alliberament" sudamericana. Però no es donen compte que, amb la crisi de civilització, els nostres conciutadans estan recobrant la epidermis i la consciència europees, aletargades per aquell tercermundisme cultural que va ser el franquisme i, en conseqüència i en gran part, el mateix antifranquisme. Voldrien aquests restauracionistes que Catalunya fora Nicaragua perquè els esquemes de la "teologia de l'alliberament" funcionessin mecànicament. No s'adonen que en l'enfonsament del progressisme catòlic hi han pesat definitivament dos fets: el que la creença religiosa hagi deixat de ser una massiva dada sociològica a Catalunya, i el que s'hagi produït la crisi dels conceptes seculars d'utopia que carregaven les tintes del progressisme catòlic.

No s'adonen que el creient de la Catalunya dels vuitanta, sociològicament plural, on la fe mai es dóna per pressuposada, és molt diferent del creient dels anys seixanta, quan el catolicisme era una ideologia ascendent en la nostra societat, la fe certa era una evidència i el mite del progrés, en la seva versió d'esquerres, una altra evidència cultural no contradita. La "teologia de l'alliberament" sudamericana només pot funcionar normalment on hi ha un poble "naturalment cristià ", per factors sociològics, en què no s'ha produït encara el fenomen de la pluralista secularització i on hi ha una situació d'opressió que clama per una revolta que justifica la utopia com a camí de supervivència. Aquestes dues condicions històriques no es donen en l'actual Catalunya. Viure intel·lectualment d'elles significa falsejar la realitat, utilitzar el cristianisme com a coartada per escapar de la cultura de la crisi per no entendre que el cristianisme que està en crisi no és el conservador i intimista, sinó el progressista. I no saben que la crisi del progressisme catòlic és la que ha produït aquesta recaiguda genèrica en l'individualisme religiós consolador.

El problema que es presenta als cristians que comencen a sentir el malestar del seu catolicisme tan aliè als drames i esperances de la nostra societat i creuen en l'Evangeli com a lloc on trobar sensibilitat per captar-los, resideix a tornar a descobrir què significa a Europa i per tant a nivell planetari (però sense oblidar ja més aquesta referència europea) ser pobre i humil des de les claus d'una societat industrial en crisi. Així es permetria que l'Evangeli inquietant entrés en col·lisió amb la religió consoladora i brollés un nou sentit públic en el catolicisme, refugiat en les subjectivitats acovardides. Però sense perdre mai de vista l'antropologia de l'home de la crisi, tan diferent de la del gairebé medieval i antic catòlic progresista.

Recuperar, doncs, la generositat cristiana sense trair la sensibilitat de l'home de la crisi és la tasca que té davant seu el nostre catolicisme, si vol incorporar-se a l'univers civil i cultural i no ser un subproducte d'ell. Però recobrar la generositat significa descobrir i posar en evidència en quins racons ocults i visibles de la nostra societat és necessària.

La religió esmussa la sensibilitat pública i l'Evangeli la desperta. Per això el repte es troba en el camí de jutjar la religiositat actual des del rigor de l'Evangeli. Només així, arriscant la religió en nom de l'Evangeli, impedint que la primera engoleixi al segon, el catolicisme català podrà trobar alguna paraula vàlida per aportar als seus conciutadans. Però sense renunciar malgrat tot a la situació cultural que ha ocasionat la crisi. Sense tornar enrere a la comoditat de dogmatismes que evitaven la llibertat, d'optimismes que substituïen l'esperança, de certeses que anul·laven la fe, de credos polítics que monopolitzaven la caritat. El cristianisme no hauria de servir com a refugi davant de la por a la llibertat, com succeeix en aquest renaixement de la religió, ni de conservadorisme d'un vell progressisme que s'havia oblidat dels riscos de la mateixa llibertat."

Jaume Lorés a La Vanguardia del 05.06.1984