L'embolic dels valors

Rouault 1928

“(…) existe un tipo de acciones que humanizan y otras que deshumanizan (…). Ser libre entonces significa saber detectar qué humaniza i qué no, y estar dispuesto a incorporarlo en la vida cotidiana (…) No es fácil tratar de discernir qué humaniza y optar por ello en los casos concretos.” (Adela Cortina, El noticiero de las ideas n. 5, gener-març 2001, p. 49)

“No existen “leyes” en la historia, sino una dialógica caótica, aleatoria e incierta, entre determinaciones y fuerzas de desorden y un juego a menudo rotatorio entre lo económico, lo sociológico, lo técnico, lo mitológico, lo imaginario. Ya no existe progreso prometido; en cambio, pueden aparecer progresos, pero deben ser regenerados sin cesar. Ningún progreso se adquiere para siempre.” (Edgar Morin, La mente bien ordenada, p. 53)

A) Sobre això una mica eteri que són els valors

1. Deixem-nos de disquisicions filosòfiques i sociològiques. Deixem aparcada una pregunta per altra banda raonable: ¿Anomenem valors a allò que de fet mou a les persones o a allò que considerem que seria bo que les mogués? Diguem només que els valors serien elements (idees, maneres de fer, hàbits, criteris, sentiments…) interioritzables (per la persona) i compartibles (no exclusius de cada persona) capaços de vertebrar (donar una estructura) i orientar (donar sentit) el pensament i el comportament (personal, organitzatiu, social).

2. Retinguem que els valors (els valors tout court, en direm V) es manifesten, es tradueixen, són, “pràctiques avaluables”. El que veiem, el que vivim, són gestos concrets, no “valors flotant per l’aire”. Ara bé, quan realment fem aquesta avaluació, quan ens aturem a observar el que fem i el que pensem, quan duem a terme la “pràctica d’avaluació” (sigui permès el joc de paraules) feta en cada moment històric, que és una tasca alhora d’acció i de reflexió, en va sortint, es va configurant, es va diferenciant una certa noció del que en aquell moment es considera com a “valors pròpiament humans” (que molta gent anomena simplement “els valors”); es van configurant unes figures, uns “valors treballats”, uns “valors valuosos”, uns “valors ideals”, uns “valors horitzó” (tot i que tots els valors actuen de fet com a un horitzó, però aquests ho fan com un “horitzó digne de ser tingut com a horitzó”), uns “valors aspiració” (aquí podríem dir el mateix que sobre l’horitzó). Ja es veu que no sabem com dir-ne, com batejar-los; a efectes pràctics podeu triar el nom que vulgueu, avui podríem fer servir el de “valors valuosos”, valors W. Aquests valors W s’erigeixen llavors en criteris de referència que ens permeten avaluar pròpiament les pràctiques i que assumeixen un paper paral·lel però en un nivell diferent, més abstracte, al dels valors tout court (o sigui que també són interioritzables i compartibles i tenen la capacitat de vertebrar i orientar el nostre pensament i el nostre comportament, però menys “de fet” i més “com a desig”, amb menys influència del “ser” i més del “deber ser”, de l”haver de ser”, tot i que no hi ha un tall, una ruptura entre ambdós nivells sinó una gradació, i això és important tenir-ho en compte per no fer “dos blocs”, dues categories separades i estancades, ja que el que són valors V i W va modificant-se segons les èpoques, les societats, les etapes de la vida, les persones… És un continu en evolució constant, però això no treu importància a l’exercici de distingir en cada moment els valors V i els W).

3. Aquests valors W o “valors pròpiament humans” (que inclouen els valors morals però no només els valors morals, cal també tenir-ho en compte) configuren els eixos essencials del que anomenem la “condició humana”. La visió que en cada moment tenim de la condició humana és canviant, es modifica amb el temps, però es caracteritza per un fet curiós: el fet que en cada moment ens sembla, se’ns presenta com a ideal i intemporal, com si fos “la que realment pertoca” a l’ésser humà. I per tant els valors W també tenen aquest aspecte d’intemporalitat, d’idealitat, tot i que els sabem fruit del temps.

4. Aquests valors W o “valors pròpiament humans” són eteris, subtils, fràgils i evanescents, però són claus per a la dignitat humana. Ells “ens fan éssers humans”, són la sal de la vida, donen sentit a l’existència. Són venerables, els hem de cultivar, n’hem de tenir cura. Són alhora d’una gran potència i enormement delicats… Només es manifesten en els nostres actes, en els nostres gestos, en la nostra forma de tractar-nos, de relacionar-nos; són “gairebé res”, alenades vaporoses, i en canvi si desapareguessin quedaríem perduts, desorientats, sense nord; ells indiquen el camí digne de ser seguit. Nosaltres en som els “intermediaris”, i per tant els únics responsables de la seva existència o, si més no, de la seva manifestació. Això ens atorga: 1) dignitat (tenim l’honor de tenir la potestat de manifestar-los); 2) responsabilitat (de nosaltres depèn que es manifestin); 3) llibertat (podem manifestar-los o no, depèn de nosaltres). El seu paper en la vida humana és rellevant, important, central. D’aquí que siguin mereixedors de respecte, que se’ls tracti com a coses enormement valuoses.

5. Hi ha doncs en cada època, en cada cultura, en cada societat, en cada grup humà, en cada persona, en cada etapa de la vida d’una persona, una tasca a fer pel que fa als valors:

a) Examinar atentament allò que realment fem, allò que realment ens mou, ens motiva, allò que realment considerem com a valuós.

b) Mirar de definir, tenint en compte aquestes pràctiques i també el llegat de la història (l’experiència acumulada dels avantpassats) quin és per a nosaltres en aquest moment el “nucli dur” dels “valors humans”, els valors W.

c) Veure que aquests “valors W” ens serviran per:

- avaluar en profunditat les nostres pràctiques

- orientar correctament les nostres pràctiques

d) Això ens fa prendre consciència que aquests “valors W” generen un “compromís”, o sigui una dinàmica de portar-los a la pràctica, de convertir-los en fets en la mesura del possible, d’adaptar les pràctiques en funció d’ells (això els valors V també ho fan, però al seu nivell).

B) Entorn del “nucli dur de valors pròpiament humans del moment actual”

6. La realitat sembla generar en nosaltres dues reaccions positives bàsiques:

- l’admiració (que porta a la joia, la lloança, l’agraïment)

- la tendresa (que porta a la cura, el respecte, la veneració)

Els contrapunts a aquestes dues reaccions serien:

- el terror (associat amb la tristesa, el desconcert, el dolor, la por a la mort)

- la càrrega (associat a la lluita per la supervivència, el desafiament, l’enemic a derrotar, a viure la vida feixugament, com un esforç)

Si això és així, tot el que genera admiració i tendresa serà d’una importància decisiva, i mereixerà ser potenciat, cultivat. I tot el que s’hi oposa serà un greu perill, un enemic.

7. Aquestes dues reaccions bàsiques alimenten les grans constel·lacions valorals que ens ha deixat la història: la BBVA (bellesa-bondat-veritat-amor), la de la Revolució francesa (llibertat-igualtat-fraternitat), la socialista (solidaritat), la conciliar (justícia i pau).

8. A aquestes grans constel·lacions de valors jo hi afegiria, com a mínim, una nebulosa, la dels “valors W modestos”, també alimentats directament pels dos grans valors bàsics apuntats, i que a mi em sembla imprescindible, fonamental: l’abnegació, l’acceptació, l’amabilitat, l’amistat, l’austeritat, la compassió, la comprensió, la confiança, el consol, la constància, la cordialitat, la discreció, la disponibilitat, l’esperança, la fidelitat, la generositat, la gratitud, la honestedat, la humilitat, la lleialtat, la modèstia, la paciència, el respecte, la responsabilitat, la senzillesa, la sinceritat…

9. Les constel·lacions valorals esmentades són força indiscutides. Els “valors W modestos” poden ser considerats com a més aviat “emocionals”. No crec que això els hi tregui importància: no només de raó viu l’home. Per a mi la clau per a sortir de la situació actual (tant si l’anomenem de “crisi de valors”, com de desorientació, com d’”inflació de valors”) és educar, difondre, impulsar, practicar l’admiració i la tendresa, crear una sensibilitat vertebrada per aquests dos eixos. Aquesta sensibilitat serà un bon fonament que ens permetrà assentar convenientment les grans constel·lacions, de manera que aquestes no semblin imposades, o caigudes del cel, o desconnectades de la realitat. I ens permetrà també cultivar la nebulosa esmentada. Crec que l’admiració i la tendresa són dos valors W d’una gran potència, suficient com per a fonamentar el combat contra el mal, la lluita contra el sofriment, la construcció d’un sentit més fort que el desconcert que ens envolta. Ells poden fonamentar una bona relació amb la Terra, amb els altres éssers humans i amb nosaltres mateixos. Aquests dos pilars sostenen l’edifici, orienten la tasca de creació a fer. I ambdós es retroben en un gest, un gest senzill, espontani, que els aplega: el somriure. Potser l’homínid esdevingué home quan començà a somriure.

C) Pel que fa als efectes de la “distància”

10. Hi ha un altre salt a fer. Veure què passa quan observem tot aquest procés (pràctiques-valors humans-compromís) des de la distància, com a observadors allunyats, o sigui des del silenciament del jo que vertebra les nostres pràctiques i les nostres idees en funció de les nostres necessitats.

11. Aquesta “pràctica de la distància” o “pràctica del silenci” transformaria els protagonistes del procés, permetent:

- una major lucidesa en l’anàlisi de les pràctiques

- una major qualitat en la reflexió sobre els valors humans

- una major densitat dels valors viscuts, una major profunditat de la vivència, una major presència dels valors en les pràctiques, un major “gruix” en les pràctiques

- una major fermesa en el compromís d’aplicació dels valors

12. La distància no crea nous valors, però incrementa la qualitat del procés de treball sobre els valors a través de l’increment de la qualitat dels seus actors, fins al punt que hi ha qui gosa dir que el procés no esdevé veritablement humà si no es fa incorporant aquest moment de distància (una distància que l’ésser humà pot assolir gràcies a la facultat de la parla, i que el caracteritza com a espècie).

D) Una mirada intuïtiva al fonament dels valors

13. Dit això, constatem encara una altra cosa. Dèiem al punt 3 que és com si els valors W fossin intemporals, fossin preexistents a l’home; es presenten així, amb aquesta aparença d’eternitat. Doncs bé, sembla ser que també és com si els valors W no fossin autofonamentats, entitats increades que existeixen per si mateixes, disperses i inconnexes, sinó que és com si derivessin, estiguessin lligats a un únic origen, a un únic fonament. Per a uns, aquest fonament és la raó humana. Per a uns altres, entre els quals em compto, aquest fonament apareix com una instància de caràcter inefable i inabastable, un fonament sense forma, no subjecte als avatars de la història, de la raó, del pensament. Alguns en diuen l’Altre, altres l’Absolut, altres el Misteri, altres el Camí, altres l’U, altres el Buit, altres Déu… el nom no fa la cosa, tot i que de vegades expressa matisos complementaris a tenir en compte. El que compta és que aquest “fonament sense forma” apareix com el generador dels valors W o, millor dit, els valors W serien fruit de la interacció de l’home amb aquest fonament, i per això vivim els valors com un regal del qual cal estar agraïts i contents (és interessant considerar aquesta frase de Sant Pau, a Gàlates 5, 22-23a: “Els fruits de l’Esperit són l’amor, el goig, la pau, la paciència, la benignitat, la bondat, la fidelitat, la mansuetud, la sobrietat”). Això ens permetria entendre perquè el “distanciament”, “el silenciament”, poden incidir en la nostra pràctica dels valors: perquè ens posen en contacte amb el fonament, en presència del fonament. Aquest gest és el que permet que a través nostre s’expressi, es manifesti, aquesta fonamentació dels valors en l’inefable.

14. Apareix llavors com una mena de triangle dinàmic format per 1) la persona humana, 2) els valors i 3) el fonament sense forma, en el que cada vèrtex està connectat amb els altres dos: la persona es relaciona amb els valors (consciència-vivència-compromís) i amb el fonament sense forma (la distància, el silenciament del jo el posen en contacte, en presència de); els valors es relacionen amb el fonament sense forma (fonamentació, consistència última) i amb les persones (materialització), i el fonament es relaciona amb els valors (manifestació) i amb les persones (“consistenciació”). Hi pot haver, per tant, una relació “bilateral” persona-valors, i així esdevé en molts casos, però creiem que el procés més adient per a la construcció i vivència dels valors apareix quan és possible establir la dinàmica triangular esmentada.

15. L’experiència d’aquest fonament immutable i dels fruits perennes de la seva interacció amb la humanitat ens permetrien afrontar amb confiança temps de canvis accelerats dels valors viscuts i practicats com els que estem vivint. El “fonament sense forma” i els valors W, d’aparença intemporal tot i que sabem del seu caràcter històric i canviant, farien possibles noves interaccions generadores de pràctiques valorals de qualitat. Potser és precisament en això que consistiria la creació de nous valors, tant a nivell de les persones com de les organitzacions: assumint a fons els valors W, generar idees, comportaments, normes, institucions màximament impregnats i al servei d’aquests valors. Per tant, aquests nous valors haurien de caracteritzar-se pel fet de contribuir al bon funcionament de la nova societat. I per bon funcionament entenem un funcionament al servei de les persones, o sigui que garanteixi la seva digna supervivència i el desplegament de les seves potencialitats de màxima humanització, o sigui la potenciació de les més elevades dimensions que l’home pot assolir.

16. Cal afegir encara un matís. Potser la manera d’amarar-nos dels valors W no sigui directa, sinó indirecta. Potser sigui un sub-producte. No es tractaria, doncs, d’invocar-los directament, de predicar-los i practicar-los voluntarísticament, de pensar-hi molt. Es tractaria potser més aviat de posar-se en contacte amb el fonament sense forma, ja que en el marc d’aquest contacte aquests valors W anirien arrelant més profundament en el cor de l’home i podrien esdevenir més operatius, més presents en el comportament. L’assumpció, “l’encarnació” dels valors W seria així un sub-producte de la vinculació de l’home amb el fonament sense forma, directament o a través de mediacions (símbols, rituals). Llavors el silenci, la meditació, la pregària, la litúrgia, dient-li com es vulgui i agafant la tècnica que es vulgui, passaria a ser contacte fecund.

17. Aquesta referència i connexió al fonament sense forma ens permetria mantenir la coherència i la estabilitat en un món inestable, en el que tot canvia i molt de pressa, en què les referències desapareixen davant dels nostres ulls. En aquesta connexió amb el “fonament sense forma” hi trobaríem la capacitat de suportar els canvis dràstics de formes i els relativismes anihiladors del sentit. Amb l’avantatge que això ens permetria trobar una font de certesa i estabilitat no lligada:

a) ni a determinades idees, gestos, hàbits, paraules, imatges, referències, costums, pautes, normes, regles (que avui canvien constantment, i per tant no poden ser base sòlida)

b) ni a certes adhesions incondicionals, cegues, irracionals i voluntaristes que no es corresponen amb la dinàmica de la nostra societat (opcions fonamentalistes)

El fonament sense forma estaria més enllà de les expressions concretes dels sistemes de valors, els podria fonamentar sense identificar-s’hi. Apareixeria precisament quan “callen” les formes, quan aquestes passen a un segon pla, quan deixen de ser claus, decisives. Seria un conèixer i un sentir que es produeixen quan es retiren les paraules i les formes. Seria una saviesa que brolla del silenci.

18. Estem, doncs, propugnant individus i grups amb una bona connexió amb el fonament sense forma que els porti a una màxima interiorització dels valors W (persones i grups que tinguin aquell “dring d’autenticitat” que esmenta el pare Jordi Molas, monjo de Montserrat). Això els ajudarà a ser persones equilibrades i generadores de valors de qualitat, valors que permetin construir una societat acollidora, justa, creativa i capaç de, tancant el cercle, generar individus dignes del nom de “veritables éssers humans”.

E) Vivim actualment una crisi de valors?

19. Vist tot això, goso dir que avui vivim una triple crisi de valors, o sigui: 1) una profunda i ràpida transformació dels valors realment viscuts, que afecta a tothom i per tant amb més intensitat a la gent senzilla, a la gent amb menys recursos per enfrontar-se intel·lectualment i vitalment amb aquesta mutació accelerada; 2) un notable oblit, ignorància, menysteniment, de la “pràctica d’avaluació” dels valors; això està empobrint els valors viscuts; 3) una ignorància de la “distanciació”, del “silenciament” que empobreix la qualitat dels actors i el consegüent “treball sobre els valors”.

20. Alguns “indicadors” d’aquesta crisi, dits sense ordre ni concert, serien:

 l’estil de vida de molts adolescents i joves de casa nostra. No només 1) el paquet discoteca-tabac-alcohol-droga i 2) la dependència de la TV i dels jocs -Cybiko- sinó també 3) el desinterès per l’escola i per la cultura, 4) la manca d’iniciativa i d’imaginació per construir nous projectes personals i col·lectius

 les dificultats viscudes per moltes famílies per educar bé els seus fills

 el fet que el consumisme sigui un dels valors centrals de la vida (o si més no de l’entreteniment, de la diversió) de molta gent

 l’afebliment de la vitalitat social, de les normes i les xarxes de compromís cívic, que es tradueix en un descens de la qualitat de la vida pública i de l'actuació de les institucions socials. En són signes l'abstencionisme electoral, la baixa afiliació sindical i política, la poca participació en les associacions de pares i mestres, la reducció del nombre de voluntaris en organitzacions cíviques o l’afebliment dels vincles dins del veïnatge i la família

 l'augment de l'individualisme, l’afebliment de les conviccions morals i la disminució dels valors compartits amb altres, amb un predomini creixent de la competitivitat i un feble compromís en els projectes cívics

 la insensibilitat respecte a la destrucció de l’entorn natural

 les dificultats per acollir realment els immigrants procedents d’altres cultures

 la submissió i al mateix temps desconfiança envers els mitjans de comunicació

 la presència de la violència en els mitjans de comunicació i en la vida quotidiana (baralles a les sortides de discoteques), i certa insensibilització al respecte (vídeos frapants de com els altres joves observen les baralles)

 el culte al cos, a la moda i a la banalitat (revistes del cor) i la manca de contestació al respecte

 la polarització entre tenir massa feina i no tenir-ne gens, ambdós alienadors

 la creixent precarietat dels llocs de treball i la “corrosió del caràcter” que comporta

 l’incapacitat del sistema de lluitar contra la pobresa i l’exclusió, la manca de solidaritat dels rics amb els pobres, dels forts amb els febles, dels “in” amb els marginals

 el descrèdit de l’activitat política

 la desaparició del debat col·lectiu de les qüestions relatives a la religió i l’espiritualitat, però també de qüestions lligades a la mort, als sentiments, a les emocions… Sembla que vivim temps incapaços tant per l’èpica com per la lírica, predominant una grisa i prosaica quotidianitat del plaer immediat i l’anar tirant.

21. Davant de la situació actual, tan inútils són els laments apocalíptics com la indiferència i la ignorància. No estem dient que qualsevol temps passat fou millor; vivim el futur amb ganes. Però creiem que és des d’una serena preocupació, des de la reflexió personal i el debat col·lectiu sobre el tema i des de la discreció de les petites iniciatives quotidianes que es podrà afrontar amb més possibilitats el desafiament que se’ns presenta.

22. Per fer això bé, per trobar les accions adients, cal començar per analitzar les causes de la situació actual. En aquest sentit, potser es poden apuntar com a mínim els elements següents:

 l’impacte de l’acceleració del canvi social que està suposant la societat del coneixement i de la innovació, amb les TIC i companyia. Com seguir el ritme? Com no sentir-se constantment desfasat, perdut, desbordat?

 el tipus de relacions laborals que predominen en el marc de la nova economia (la precarietat dels llocs de treball o el “Jo S.A.”, segons com es miri) i el seu impacte en l’estil de vida (com construir famílies estables sobre llocs de treball inestables? Està comportant ja això una menor durada de les relacions de parella i una disminució de la natalitat a les societats avançades?)

 el tipus de personalitats que apareixen en una societat “inundada d’informació” però no necessàriament de capacitat de manejar-la (que comporta criteris de classificació, capacitat de discerniment del rellevant i l’accessori, maduresa personal per a l’avaluació…)

 el tipus de personalitats que apareixen en una societat “inundada de diversió” (on en qualsevol lloc i moment es pot jugar a qualsevol cosa -Cybiko-, veure qualsevol pel·lícula, sentir qualsevol música, llegir qualsevol novel·la, veure qualsevol imatge…)

 l’aparent ignorància i desconnexió del passat, de la tradició històrica. Sembla com si el passat fos irrellevant i inútil en el nou context històric i social, com si l’experiència acumulada no comptés per a res, com si les obres d’art generades per milers d’anys d’història humana no tinguessin cap valor: la novetat és l’únic que compta, que té interès…

23. Un dels elements (al costat d’altres de tant o més importants, especialment tot el que te relació amb l’àmbit de l’educació en valors) que podrien ajudar a “canviar la tendència” davant d’aquesta allau d’esdeveniments preocupants seria l’obertura d’amplis debats socials sobre temes relacionats amb els valors. Si es fa bé, el diàleg, l’intercanvi d’opinions, de consideracions, d’arguments, és enriquidor i transformador. Com a exemple del que es podria plantejar prioritàriament avui en un debat públic sobre els valors a Catalunya, heus aquí les meves preferències:

1. ¿Cal difondre la consciència de la necessitat d’avançar cap a un model de desenvolupament sostenible i solidari, un model de creixement econòmic capaç de fer un ús racional dels recursos naturals disponibles i eliminar alhora la pobresa?

(Relació amb valors com “respecte a la natura”, “creixement sostenible”, “lluita contra la pobresa i l’exclusió”, “solidaritat amb el Tercer Món”, “solidaritat entre generacions”…)

2. ¿Què porta a l’alt consum de droga, el desinterès per l’escola i la manca d’idees engrescadores i de projectes creatius que es poden constatar en una part significativa de la joventut catalana, i què es pot fer al respecte?

(Relació amb valors com “creixement personal, “projecte vital”, “felicitat”, “joia”, entusiasme”, “sentit de la vida”…)

3. ¿Cal que, tot conservant els avantatges derivats de l’accés a una determinada quantitat i diversitat de béns, el consumisme deixi de ser un referent important en la vida de moltes persones i un referent de la nostra societat, anant més enllà d’una societat de consum?

(Relació amb valors com “consum responsable”, “moderació”, “senzillesa”, “simplicitat”, “austeritat”, “altruisme”…)

4. ¿Cal avançar cap a una major participació del ciutadà en la vida política, que li permeti ser més que un simple elector? ¿Com imaginar noves formes de participació política capaces de generar una dinàmica que superi eficaçment la passivitat i el desinterès polítics de molts ciutadans?

(Relació amb valors com “consciència col·lectiva”, “participació social”, “democràcia”, “llibertat”, “justícia”, “solidaritat” o “generositat”…)

5. ¿Cal fomentar l’interès per la tradició, per la història, pels ensenyaments del passat, per l’alta cultura acumulada a tot el món al llarg de segles i segles de creació, i que avui es situa a l’abast de molts gràcies als mitjans de difusió dels coneixements dels que disposem?

(Relació amb valors com “interès per la cultura”, “veneració de l’antiga saviesa”, “respecte als avantpassats”, “tradició”…)

6. ¿És possible difondre la consciència de la gràcia de conservar i desenvolupar la identitat catalana, fent simultànies la fidelitat al llegat rebut i la capacitat de creativitat cap a nous horitzons?

(Relació amb valors com “identitat col·lectiva”, “respecte dels drets dels pobles”, “patriotisme”…)

7. ¿Com harmonitzar l’enfortiment de la identitat catalana amb un major contacte amb altres cultures, moltes d’elles operativament presents en el nostre mateix marc social? Des de les declaracions de la Marta i l’Heribert, aquest ha esdevingut el tema estrella, plantejat de la pitjor manera possible. Algú s’ha begut l’enteniment i està generant una radicalització de postures que creiem poder evitar a Catalunya. Els perjudicis poden ser incomptables.

(Relació amb valors com “multiculturalitat”, “globalització”, “tolerància”, “respecte a la diversitat”, “diàleg intercultural”, “pau”…)

8. ¿Cal enfortir la consciència individual i col·lectiva de la importància del desenvolupament de la sensibilitat (envers la natura, estètica, ètica, espiritual…) per a poder gaudir d’una vida veritablement humana?

(Relació amb valors com “sensibilitat”, “tendresa”, “pregonesa”, “bellesa”, “bondat”, “obertura al transcendent”…)

9. ¿Cal redescobrir la importància de plantejar-se el que significa la interpel·lació religiosa (en el marc de la tradició que sigui) i donar-hi una resposta lliure i conscient? ¿Com crear un marc institucional i un clima social que afavoreixin aquesta dinàmica i permetin el ple desenvolupament de les actituds de resposta positiva a aquesta interpel·lació?

(Relació amb valors com “espiritualitat”, “religiositat”, “pau interior”, “obertura al misteri”…)

10. ¿Cal enfortir les actituds que fan de la persona l’element essencial de la dinàmica individual i col·lectiva, el referent sobre el que fonamentar les nostres iniciatives individuals i socials? ¿Cal fer de la condició humana un dels subjectes principals de reflexió i debat, treballant a fons el que és realment l’ésser humà?

(Relació amb valors com “humanisme”, “personalisme”, “amor”, “amistat”, “comprensió”, “servei”…)

Annex

Si volem afegir-hi alguns elements més objectius i al dia, amb una forta vocació prospectiva, podem recórrer a en Marià Corbí. Simplificant molt les seves posicions (i amb el risc de trair-les), potser podríem dir que per a ell, els dos elements clau de la situació actual i futura són la innovació i la globalització. Cada un d’aquests elements comporta una constel·lació de postulats axiològics (amb caràcter “matricial”, amb capacitat generadora) que permetran la construcció de valors concrets.

A) La constel·lació de postulats de la innovació és la següent:

Opció per la creació continua de coneixements en equip. Creació de coneixements en equip equival a aprendre en equip.

Opció per la qualitat humana d’individus i grups. Si no hi ha qualitat humana, la creació se’n ressentirà.

Opció per la comunicació (que és molt més que el mer intercanvi d’informació). La comunicació és el fonament imprescindible

- per a l’intercanvi d’informació fluït i sense reserves,

- per a l’aprenentatge en equip,

- per a la cohesió del grup.

Opció per la equitat entre els membres de l’equip. Sense equitat clara i explícita no pot haver-hi comunicació.

Postular una organització al servei del projecte professional i humà dels individus de l’equip. Això suposa que la organització es munta al servei no només de la qualitat dels productes i serveis, sinó principalment de la qualitat humana i professional dels membres de les organitzacions perquè en ells, i només en ells, hi ha la capacitat i la possibilitat de creació de coneixements, l’eix de la nova societat.

Construcció de projectes que siguin capaços de motivar l'adhesió voluntària. Aquests projectes no poden ser només econòmics o de producció, han d’abastar el servei a l’aprenentatge professional continuat i el servei a la qualitat de vida de cada un dels membres de les societats intel·ligents. Quan quedi clar que la organització serveix a l’individu, l’individu i el seu nucli irreductible, el seu saber exclusiu, prestarà la seva adhesió voluntària.

La iniciativa i la creativitat són els motors d’aquesta nova societat. No hi pot haver iniciativa i creativitat personal si no hi ha llibertat i democràcia. La llibertat i les decisions plenament democràtiques són condicions indispensables de la creació i de la creació en equip.

Opció per crear espais i mètodes de silenci, adequats a societats laiques, que possibilitin l’equilibri psíquic dels membres de les societats de canvi continu i afavoreixin la capacitar creativa. Fomentar i motivar l’aprenentatge i el cultiu del coneixement i sentir silenciosos (l’altra dimensió del conèixer i sentir humà), donarà estabilitat al que ha de moure’s contínuament sense poder-se lligar definitivament a cap tipus de formes. Serà la única manera d’aconseguir que la creació sigui equilibrada i sana.

Tot home, per a tenir equilibri, salut i qualitat interna, ha de poder cultivar les dues dimensions del conèixer i del sentir humà: la que va inevitablement lligada a formes i té estructura egocentrada, i la que és capaç de deslligar-se de formes i intenta allunyar-se de la egocentració. A les societats de coneixement, que canvien contínuament en tots els seus paràmetres, el cultiu d’aquesta doble dimensió es no només una possibilitat sinó una necessitat per a l’equilibri psíquic d’individus i equips i per a aconseguir la qualitat humana que es requereix per a construir una societat polaritzada per la creació de coneixements i tecnologies.

B) La constel·lació de la globalització és la següent:

Assumir el que ja són postulats generals col·lectius de la humanitat: els drets humans. Els drets humans ja són patrons d’anàlisi de les situacions, d’interpretació i de construcció de valors col·lectius de gran part de la humanitat (per a que els assumeixin plenament la cultura islàmica i la xinesa, segurament requeriran alguns retocs en el seu plantejament i enfocament).

El respecte i la gestió adequada del medi biològic i físic. La globalitat de tots els nostres plantejaments s’ha d’estendre fins el planeta i la vida.

La responsabilitat ciutadana de tota organització. S’és responsable des de la individualitat i des dels equips en els que s’exercita el saber, l’aprenentatge i la creació de coneixements, tècniques, productes i serveis; s’és responsable i aquesta responsabilitat es refereix al funcionament de cada un dels individus i dels equips en el seu entorn físic, biològic i social.

La comunicació entre les organitzacions. Les organitzacions científiques, econòmiques i ciutadanes, com els individus dels equips, han d’estar en comunicació (no mer intercanvi d’informació) entre sí.

Tot tipus d‘organització de la societat global haurà d’estar al servei de la qualitat dels individus i de les organitzacions particulars. Sempre és l’individual i el particular el que és la seu de la creació. La força creativa està sempre a les bases de les formacions socials. Per tant, els metanivells socials (les organitzacions d’organitzacions) hauran d’estar sempre al servei dels nivells inferiors i tots al servei del nivell més baix de les societats, els individus. Les organitzacions pre-industrials i les de la primera industrialització s’articulaven entorn del poder i de la autoritat. Les organitzacions de coneixement han d’articular-se i cohesionar-se entorn del saber i la creació, la seu última i principal dels quals és l’individu, però mai autàrquic.

Caldrà motivar la equitat entre organitzacions. Sense equitat entre organitzacions no hi podrà haver comunicació entre elles. La comunicació haurà d’estendre’s a les societats científiques, econòmiques i ciutadanes de tot tipus.

Caldrà motivar una actitud ecumènica completa. No n’hi ha prou amb la tolerància ni amb una actitud ecumènica que no sigui completa. S’exigeix l’eliminació de qualsevol pretensió d’exclusivitat de cultures, ètiques o religions. Cap cultura ni religió pot pretendre tenir “la veritat” amb exclusió subordinació, submissió o menyspreu de les altres cultures, projectes de vida o religions.

(xerrada de Raimon Ribera a l'associació Extramurs el 21.03.2001)