Icones cinematogràfiques

Sonia Delaunay 1967

Som una generació marcada pel cinema. Marcada a nivell personal: quantes emocions ens ha permès viure el cinema, ampliant així la nostra experiència de la vida – i, a més, sense l'esforç d'imaginació que demana la literatura, el seu gran precedent i company de viatge en aquesta tasca... Però marcada també col·lectivament: el cinema ens ha donat imatges que ens ajuden a reconèixer-nos, referents comuns que esdevenen símbols dels nostres temps, de les nostres vides, que ens estalvien llargues explicacions amb la simple invocació d'un títol. El cinema ha estat i és per a nosaltres un veritable generador d'icones.

Fem, doncs, una petita passejada, més o menys cronològica, no per les pel·lícules bones, o les que més ens han agradat, sinó per pel·lícules que semblen ser un referent compartit més enllà del mateix món del cinema. Obres que evoquen una imatge, un sentiment, una situació, amb la seva simple evocació.

Començarem, com és lògic, pel principi (ni que sigui tan tard com a mitjans dels anys cinquanta, però és quan encara érem criatures) amb el fundacional Los diez mandamientos (1956), amb el Charlton Heston transfigurant-se i el Yul Brinner lluint la calva. Després va venir aquell Pont sobre el riu Kwai (1957) que ens fa xiular sense ni voler-ho. I llavors les fulles esmolades de les rodes de la quadriga de Ben Hur (1959), altre cop amb el Charlton Heston remant a les galeres i fent-nos viure l'horror de la lepra. Sort que tanta tragèdia quedava compensada per Con faldas y a lo loco (1959)...

Els seixanta van començar amb en Hitchkock fent-nos tremolar de por: qui no associa el pànic amb l'escena de la dutxa de Psicosi (1960), amb aquella invisible i suggerent nuesa de la Janeth Leight, que precisament acaba de morir, o amb Los pájaros (1963) de la sogra de l'Antonio Banderas, per esmentar només dues de les nombroses obres d'aquest director?

Les pel·lícules a les quals ens referim tenen la capacitat de, amb el seu sol nom, evocar un món, un temps. El món dels gladiadors d’Espartaco (1960), amb els muscles d’en Kirk Douglas en plena forma. Els suburbis de l’Amèrica moderna de West Side Story (1961), una obra que ens va fascinar per la seva creativitat en la dansa i les seves músiques meravelloses: “Maria, I’ve just met a girl named Maria...”. El desert de Lawrence d’Aràbia (1962), on en Peter O’Toole i l’Omar Sharif es transmutaven en un plàstic contrast entre el blanc i el negre..

En d'altres casos, passa una cosa sensacional: el sol títol s'ha convertit en una frase feta! La soledad del corredor de fondo (1962) i El dia más largo (1962) en són clars exemples. Com anem veient, alguns dels títols només els podem dir en castellà, ni que sapiguem que no és el seu nom original: un altre senyal d'aquesta facultat d'haver esdevingut icones que han tingut.

Altres obres evoquen una idea: la ambigua perfídia de Lolita (1962), per exemple, contrasta espectacularment amb la tendresa i la innocència de la incomparable My fair lady (1964), amb la deliciosa Audrey Hepburn, o de les més meloses i coetànies Sonrisas y lágrimas (1964) i Mary Poppins (1964), amb la no tan deliciosa Julie Andrews. Sense sortir dels musicals, és curiós que del mateix any sigui la iconoclasta, trencadora, rebel Qué noche la de aquel día (1964), amb uns Beatles en plena inspiració i també convertida en una frase feta, com després passarà amb El bueno, el feo y el malo (1966) i amb La fiebre del sábado noche (1977).

Zorba el grec (1964) serà sempre l’entranyable Anthony Quinn ballant el sirtaki. I La pantera rosa (1964) esdevindrà una icona en el literal sentit de la paraula... Bona collita, la del 64, certament.

L'any següent l'amor i la història es tornaran a donar la mà, com tantes vegades ha fet el cinema: ara seran les boniques imatges de Dr. Zhivago (1965), amb el tren revolucionari i l’inoblidable rostre d’en Tom Counternay fent de Strelnikov, la Julie Christie i la Geraldine Chaplin amb allò de la rossa i la morena, la casa enmig del paratge nevat, la música inoblidable... I del mateix any, un altre genial contrapunt trencador dels Beatles: Help! (1965).

Altres pel·lícules ens evoquen l’alta reflexió intel·lectual, com Blow up (1966) que alguns encara no hem acabat d'entendre. La que sí que vam entendre prou bé va ser El graduado (1967) i encara ens escandalitza una mica aquella seducció... que no podrem deslligar mai de la cançó de Simon & Garfunkel.

També cal reconèixer que una altra de les coses que ens fascinen del cinema és la seva diversitat de registres. ¿Podem comparar La noche de los muertos vivientes (1968), el Yellow submarine (1968) i 2001: una odisea en el espacio (1968)? I totes tres són del mateix any, el mític 68!

La creació d'històries impossibles és una altra de les dimensions del cinema que ens admira: El planeta de los simios (1968), per exemple. D'altres vegades és una escenificació reiterada d'un motiu clau el que sobresurt, com la violència catàrtica de Grupo salvaje (1969). I d’altres el patetisme de certes situacions vitals, com l’inoblidable Cowboy de medianoche (1969). L’ensucrada sentimentalitat de Love story (1970) –va, reconeixeu que també vau llegir la novel·la!- és propera en el temps a l’alegre vitalitat d’El violinista en el tejado (1971): recordeu el “If I were a rich man...”?, seguida d'un altre musical que s'ha incrustat molt més encara en el nostre imaginari, i on història i sentiments es tornen a barrejar: el gran Cabaret (1972) –“sofisticadas?”-, i que al seu torn va anar seguit d'una gran saga de referència: El padrino (1973), germà en el temps de la dura i densa El último tango en París (1973) que la Trinca va alleugerir i traslladar a Manresa en una memorable adaptació, i que l’any següent va ser complementada i contrastada per la insubstancial però “engrescadora” Emmanuelle (1974), que també requeria els pertinents viatges a Perpinyà. És curiós que ja el 1973 es fes The way we were (1973), paradigma de les mirades nostàlgiques sobre el passat de la nostra generació i amb una cançó fantàstica de la Barbara Streisand.

El bot a la cadira no ens el va estalviar ningú amb Tiburón (1975). Sort que el va compensar l'extraordinària sensibilitat de Barry Lyndon (1975), amb la seva llum d'espelmes i una banda sonora plena d'encerts. El 1976 la Mercè i jo erem a Nova York, i potser per això recordem especialment Taxi Driver (1976) i Rocky (1976).

I qui no sent una escalforeta encantadora en evocar el nom d’Annie Hall (1977)? Es clar que eren temps també d’obertures galàctiques, amb aquells creïbles Encuentros en la tercera fase (1977) i la increïble Guerra de les galàxies (1977).

Hi ha força pel·lícules que fan caure llàgrimes. Però un plor desconsolat, imparable, a mi, no sé perquè, només me l’han provocat dues: El cazador (1978) i Bailando con lobos (1990).

Alien (1979) només la puc veure per la tele, de tanta por que em fa. La compensació va venir amb l’esbojarrada La vida de Bryan (1979), tan genial que se li perdona fins i tot la irreverència. Manhattan (1979) és un dels més bonics blanc i negre de postal que es poden aconseguir. I els helicòpters wagnerians d’Apocalypse now (1979) tampoc no els podrem oblidar mai.

Fent aquest ràpid repàs d'iconografia cinematogràfica m'ha semblat que els 60s i 70s havien estat més productius que els 80s i 90s; n'han sortit 45 de les dues primeres dècades i 28 de les altres dues. És una impressió generacional? És la irrupció del PC i les noves tecnologies? És la post-modernitat? Aneu a saber...

Però alguns productes memorables van continuar apareixent, com l’impactant Home elefant (1980), els exaltants Carros de fuego (1981) amb la seva música de Vangelis, Excalibur (1981), l'inici de la popular saga de l'Indiana Jones amb En busca del arca perdida (1981) i els dos mites de la ciència ficció adulta i infantil que són Blade runner (1982) i ET (1982). L’interessant Amadeus (1984) no evita aquesta impressió d'un cert estancament de la capacitat icònica del cinema, o potser hauríem de dir del cinema americà, perquè com podem veure la gran majoria de les pel·lícules que estem evocant són americanes. Altres països han fet cinema igual o millor que aquest (Igmar Bergman, Buñuel, el neorealisme italià, Visconti, Fellini, Kurosawa, el “free cinema” anglès, el riquíssim cinema francès, el molt digne cinema espanyol, etc.) però no han creat icones compartides tan clares, ni mundialment ni tampoc localment (i això és el més curiós). És una pura qüestió de potència de distribució, o és que els americans tenen especial gràcia o habilitat en crear referències? Deixem-ho pels especialistes...

El cas és que recordem amb simpatia Un pez llamado Wanda (1988) o El club de los poetas muertos (1989); amb terror El silencio de los corderos (1991), i amb tendresa els Tomates verdes fritos (1991). El creuament de cames de la Sharon Stone a Instinto básico (1992) va picar fort, com a un altre nivell ho va fer la digníssima aproximació al Sida de Philadelphia (1993). Apollo XIII (1995) si que ens va deixar un altre referent compartit: “Huston, tenemos un problema...”. Braveheart (1995) va inflamar la nostra vena patriòtica i Los puentes de Madison (1995) ens va fer emocionar. Alguns vam quedar trasbalsats pel Rompiendo las olas (1996), amb les seves campanes celestials finals. Fargo (1996) se'ns va fer interessant i simpàtica, i El paciente inglés (1996) va confrontar altre cop els que preferien la nena rossa i els que s'estimaven més la morena. Titanic (1997) era grandiosa, i la música emocionant. Ens va caure particularment en gràcia The Full Monty (1997), i ens vam enamorar de la Gwyneth Paltrow a Shakespeare in love (1998). Sense pena ni glòria va passar la meravellosa The thin red line (1998), que hauria d'haver esdevingut un film de referència per la seva profunditat. Una mica buddhista semblava American beauty (1999), i molt imaginativa va ser Being John Malkovich (1999). El cos de la Nicole Kidman no ens tornarà a impactar tant com a Eyes wide shut (1999), la darrera obra del gran Kubrick. I sempre mirarem la vida amb optimisme quan sortim de visitar el Buena Vista Social Club (1999).

Els anys 2000 encara els estem fent. Billy Elliot (2000) és un referent entranyable, i Náufrago (2000) té alguna cosa d'excepcional.

I abans de quedar-nos sense piles i acabar, no deixem d'esmentar Los lunes al sol (2002) i Mi vida sin mi (2002), que tenen plenament aquesta capacitat del cinema per evocar-nos una idea, una vivència, una situació, capacitat que hem volgut subratllar en aquesta breu excursió per l'incomparable i riquíssim món, tan arrelat dins nostre, del cinema.

(escrit l'octubre del 2004 i dedicat al Salva Franco amb motiu dels seus 60 anys)