La mort vista per un àngel

Sonia Delaunay 1914

(Un àngel mira de parlar a un nen sobre la mort, tot i saber que ni els grans l'entendran)

La mort és un tema difícil però del que cal parlar. De fet, al món d'avui els homes parlen massa poc de la mort, volen fer com aquell qui no la veu, i això no pot ser. La mort hi és sempre, i val més tenir-la ben situada, no veure-la com a quelcom d'estrany sinó com a quelcom de normal; de fet, pot arribar a ser una bona consellera a l'hora d'esbrinar la millor manera de viure.

Doncs bé, resulta que el món que els éssers humans capteu amb els vostres sentits, el món material, és un món en constant procés de transformació. Tot sorgeix i desapareix, tot. Els animals, les plantes, els rius, les muntanyes, els continents, els planetes, les estrelles, les persones, els pobles, les cultures, els edificis, les ciutats, els països, els imperis... tot, absolutament tot, comença i acaba. Tot està en un canvi permanent, l'únic diferent és la velocitat amb que les coses canvien, la durada de les coses en el temps. Certs éssers microscòpics duren hores, altres éssers vivents duren dies (com ara els bolets!), altres mesos, altres anys (com les persones humanes, que de mitjana en viuen uns 80), altres segles (aquí ja comencen a anar escassos; només alguns arbres); els països i els imperis duren algun segle, algun d'excepcional pot durar algun mil·lenni; les muntanyes poden durar molts mil·lennis, els planetes milions d'anys; però res està quiet, tot comença i acaba. El món que veieu i sentiu i oloreu i tasteu i toqueu està fet així: és matèria en constant procés de transformació. Naixement i mort es van produint constantment.

El que passa és que, quan us hi fixeu -i els científics us ho van confirmant- us doneu compte que al món hi ha més que el que veieu i toqueu. La matèria és energia de bastant baixa vibració -que s'ha tornat “pastosa”, podríem dir-, i per això la podeu veure i tocar. Però resulta que hi ha altres formes d'energia de més alta vibració que els sentits dels éssers humans no poden captar. O sigui que vosaltres no veieu tot el que hi ha (constantment sou travessats per molts neutrins, però ni us en doneu compte, de tan “lleugers” com són). Nosaltres els àngels, com que som de molt més alta vibració que vosaltres, veiem moltes més coses, però, és clar, no ens podeu veure a nosaltres!

De fet, quan us hi fixeu bé, veieu que també vosaltres mateixos sou una barreja de formes d'energia de baixa vibració (la matèria que constitueix els vostres ossos, carn, sang, nervis, pell, etc.) i formes d'energia d'alta vibració. La connexió entre les dues menes d'energia es fa sobretot a través del cervell (i en són testimonis privilegiats la intel·ligència, els sentiments i emocions, la intuïció, etc.), però no exclusivament; els altres teixits poden ser també impactats per energies d'alta vibració.

Entre les dues menes d'energia hi ha una interacció mútua, de manera que el cos, a través del seu creixement i de les experiències que viu, va contribuint a conformar en ell una acumulació d'energia d'alta vibració amb unes característiques peculiars, pròpies. Aquesta acumulació roman estretament associada al cos mentre aquest existeix. Aquesta acumulació incideix també al seu torn en el desenvolupament i el benestar del cos. O sigui que quan els nens creixeu, aneu conformant un ésser d'energia d'alta vibració -vosaltres no el veieu, però nosaltres sí; és més lluminós que el vostre cos- que està en relació amb el vostre cos i va desenvolupant-se i conformant-se amb ell.

Val a dir que aquesta acumulació té una “mida” -com una capsa- i una “intensitat” -o sigui que dins de la capsa hi pot haver més o menys coses guardades, o sigui més o menys energia acumulada. Com més energia hi ha acumulada, més brillantor té l'acumulació. Aquesta energia també es pot perdre, de manera que el grau de brillantor pot ser més o menys fort segons les èpoques. La mida, en canvi, no tira enrere; la capsa es va fent gran a mesura que es creix, i ja no s'encongeix. Pot arribar a estar buida, fosca -de vegades té forats per on s'escapa l'energia, i cal tapar-los-, però un cop fabricada la capsa segueix estant allà, a punt per rebre energia d'alta vibració. Ah, la capsa de cada persona és diferent! N'hi ha de tota mena de mides, colors, formes, dibuixos a les parets, etc.

Els humans han donat noms diversos a aquesta “capsa brillant”, a aquesta acumulació d'alta energia que cada un d'ells va conformant: ànima, esperit, Geist, Seele, aura, cos astral... L'important, però, no és el nom sinó que els humans se'n donin compte que en ells hi ha també una component d'energia d'alta vibració -nosaltres els àngels només en tenim d'aquesta!- que està interrelacionada amb la de baixa vibració -el cos-, que s'influeixen mútuament i que així com les acumulacions d'energia de baixa vibració fan un cicle -neixen, creixen, decauen i desapareixen- l'energia d'alta vibració s'acumula a la capsa.

Què passa quan l'”acumulació d'energia d'alta vibració” - la capsa, l'ànima - es desconnecta del cos, el moment que se'n diu “morir-se”? Aquí, les opinions dels humans són diferents. Uns diuen – primera postura- que la capsa es desfà i desapareix en el moment de la mort. Altres – segona postura - diuen que la capsa surt automàticament disparada -també es pot dir que “fa el salt”, o que “emprèn el viatge”, tot són maneres de dir- cap a esferes d'alta vibració i s'instal·la allà -o aquí, perquè nosaltres estem pul·lulant per aquestes esferes, a les quals de vegades vosaltres anomeneu “Cel” o “Paradís”; la veritat és que s'hi està molt bé. Aquestes esferes no queden lluny,  més aviat estan aquí mateix, el que passa que no les podeu veure. “Lluny” és una idea lligada a l'espai de baixa vibració, on les coses es poden mesurar i es pot parlar de quilòmetres o d'anys llum. Els espais d'alta vibració no estan “més enllà”, sinó “per aquí”; el que passa que només es poden captar a través de les “experiències subtils”, que són sempre “indemostrables” en termes d'energia de baixa vibració.

Uns altres - tercera postura - diuen que poden passar dues coses: si la part d'alta vibració és prou potent -prou brillant-, o sigui si ha acumulat prou energia mentre ha estat connectada a un cos o ésser material, se'n va cap a les esferes d'alta vibració; si no és prou potent, torna a connectar-se amb l'esfera de baixa vibració -el que en dieu “el món”- per mirar d'acumular més potència i poder anar-se'n més endavant. Els defensors d'aquesta tercera postura encara afegeixen dues coses:

- primera, que hi ha algunes acumulacions d'alta potència -capses molt brillants, perquè hi ha molta energia acumulada- que en lloc de sortir disparades cap a les esferes d'alta vibració s'estimen més de tornar a connectar amb el món per ajudar a altres éssers a acumular prou energia d'alta vibració com per poder sortir disparats. No abunden, però n'hi han; en surten persones meravelloses, plenes de bondat, generositat i paciència, perquè quan tornen a connectar han d'esperar que el nou nen o nena vagi creixent any rera any, etc.

- segona, que si un ho ha fet tan malament que ha acumulat massa poca energia, quan torna a connectar en comptes de fer-ho amb un ésser humà pot fer-ho amb un animal, una planta, una pedra, etc. I au, paciència, a tornar a acumular!

De les tres postures, la primera -desintegració i desaparició de l'ésser d'alta vibració- és una opinió comprensible -als homes els costa veure no ja que les capses no es desintegrin sinó fins i tot que hi ha altres esferes amb vibracions diferents-, però nosaltres els àngels veiem que les capses no es desfan, que quan el cos es mor les capses segueixen existint amb la seva manera de ser pròpia -ja hem dit que totes eren diferents entre sí- i amb la seva brillantor acumulada. Pel que fa a les altres dues, la del viatge automàtic és atractiva -fora pensar-hi més!- però una mica massa senzilla, no sembla filar prou prim; la del possible retorn és més refinada, més treballada, en considerar que hi ha noves oportunitats d'acumular si no s'ha aconseguit a la primera.

A més, per acabar-ho de complicar, totes dues tenen unes variants que incorporen una part terrible. La variant de la segona diu que en comptes de sortir disparat cap a les esferes d'alta vibració pots sortir disparat cap a les esferes de baixa vibració -més baixa que la matèria-, que són unes esferes on s'està fatal. La variant de la tercera es que no només pots tornar-te a connectar com a pedra, sinó com a coses pitjors de les que val més no parlar (éssers afamats o éssers immunds, desconnectar dels quals costa un món i mig, perquè no es moren com les coses materials, sinó que pertanyen als terrenys de les baixes vibracions, dels quals és difícil sortir si no hi ha algú que te'n tregui).

Quina postura és la bona? Això, nosaltres no ho podem dir, encara que em sembla que no he sabut romandre gaire neutral. Tu t'hauràs de formar la teva opinió quan siguis gran, una opinió que haurà de tenir en compte tant aspectes de coneixement -de com et sembla que és la realitat- com aspectes pràctics -o sigui de quina postura afavoreix més el bon comportament dels éssers humans i la seva felicitat.