Invitació a Castaneda

Hi ha una aportació, escrita a la segona meitat del segle XX, difícil de llegir si no s'entra en les seves claus simbòliques (o sigui en allò de "què vol dir quan diu..."), plena de situacions i imatges sobre les que cal treballar per saber on apunten, però que mereix molt de respecte, tot i el mal ús que se n'hagi pogut fer en segons quins llocs i en segons quins moments. Es tracta de l'obra de Carlos Castaneda.

Castaneda era un antropòleg llatinoamericà establert a Berkeley, Califòrnia, que a principis dels anys seixanta decideix fer una tesi doctoral sobre les plantes medicinals utilitzades per les tribus índies de la zona fronterera entre Mèxic i els Estats Units. Figura que un amic seu el posa en contacte amb un vell indi iaqui, don Juan Matus, el qual va portant gradualment a Castaneda a un procés de transformació personal que li permeti trencar la closca de la seva racionalitat i endreçar la seva vida. A partir d'aquesta experiència, Castaneda escriu una sèrie de llibres de lectura alhora dura i fascinant, on dibuixa tota una concepció del món i de la vida humana.

Molt telegràficament, alguns dels trets de la concepció de Castaneda serien els següents: l'home pot anar fent, anar gastant la vida i el temps sense assabentar-se gaire de què va la cosa, fer una mica el fantasma, amb un cert caos mental i un cert desordre vital, tant d'idees com de sentiments, o bé optar per posar ordre a la seva vida, agafar-ne les regnes i fer-ne quelcom que valgui la pena. Per poder fer això cal el que don Juan Matus anomena precisament "poder", una determinada força o energia que cal saber localitzar, agafar i acumular. Aquesta és la tasca d'un "caçador". Quan ha acumulat prou poder, la persona pot passar a ser un "guerrer", algú capaç d'enfrontar-se amb certes garanties amb els misteris de l'univers. Finalment, si el seu procés tira endavant, pot arribar a ser un "home de coneixement", pot arribar a assolir la lucidesa, la saviesa.

Tal com es descriu bàsicament als llibres Viaje a Ixtlan i Relatos de poder - el tercer i el quart de la seva obra i que, de fet, formen un sol llibre-, aquest procés es correspon amb la reordenació de l'interior de la pròpia persona. Aquest interior és normalment un caos desendreçat. Don Juan considera que cal dividir-lo en dues meitats: el "tonal", que es correspon amb aquest món visible, immediat, i el "nagual", que es correspon amb l'altre món, el món subtil. El procés consisteix llavors en endreçar el tonal, posar ordre a la pròpia vida, als propis sentiments, i deixar ben buida i neta l'altra meitat per tal que s'hi pugui produir la irrupció del nagual, de la dimensió subtil. Fent això és possible assolir "la totalitat d'un mateix", el propi potencial, allò que podem arribar a ser si fem el que cal.

Algunes de les tècniques bàsiques que don Juan proposa per dur a terme aquest procés són:

- Esborrar la història personal, envoltar-se de boira i deixar d'estar al mig del carrer, a la vista de tothom (o sigui deixar de cultivar la pròpia personalitat, el petit "jo", i evitar que els altres també es dediquin a reforçar aquest "jo" nostre amb les seves exigències, les seves expectatives, etc.).

- No dedicar-se a dubtar ("no sé pas si fer allò o allò altre") ni a lamentar-se ("em vaig equivocar, quin desastre", "quina llauna de vida", "quin món més horrible", "tot em va malament, perquè soc tan desgraciat"). Tot això no serveix per res. L'única cosa que serveix és prendre decisions procurant que siguin bones i tirar endavant.

- Eliminar les rutines, trencar els hàbits que ens fan viure automàticament, sense consciència del que fem, que fan predictible el nostre comportament i per tant permeten que tothom ens pugui utilitzar. Introduir la innovació i el desconcert.

- Cultivar la parella atenció-abandó: estar ben alerta, ben atents a tot el que passa i alhora saber-se abandonar, saber-se deixar dur per la vida.

- Tenir la mort per consellera: tenir la mort ben present i que ella ens vagi recordant que no tenim gaire temps per endreçar la nostra vida, que cada gest pot ser el darrer, que cada un dels nostres actes s'ha de fer com si fos el nostre darrer acte en aquest món, la darrera batalla que lliurem sobre la terra, i que per tant cal fer-lo el millor possible, amb tota l'atenció i dedicació.

Les conseqüències d'aquest procés són assolir un equilibri personal, estimar la terra i esdevenir "éssers lluminosos", éssers encesos, que irradien llum. Són paraules i tècniques una mica diferents per descriure el que volen fer totes les religions. Castaneda ho fa amb un llenguatge poc habitual, amb escenes molt vívides i impactants, amb imatges d'una gran força.