Impotència apocalíptica

Twombly 1962

Anomenaríem impotència apocalíptica a la sensació subjectiva que el món va cap al desastre i no podem fer res per aturar-ho.

És una percepció íntima, que troba suport en algunes dades objectives però que no necessàriament indica el que ha de passar. Fins ara el món ha anat superant els moments crítics d'una manera o altra. També és cert que mai havíem tingut la capacitat de destrucció global actual, sigui militar sigui a través de la incidència de l'activitat humana en el clima. Deixem de banda les possibles catàstrofes naturals, sobre les quals certament no podem fer res.

M'hi va fer pensar la tria feta per Bob Dylan de la cançó a interpretar a la cerimònia de lliurament del Premi Nobel de Literatura. Hauria pogut triar la més lírica Blowin' In The Wind. Hauria pogut triar les més esperançades The Times They Are a-Changin' o When The Ship Comes In. Però va triar el diluvi apocalíptic de A Hard Rain's A-Gonna Fall.

L'Homo Deus de Harari també conté un lleuger rerefons d'impotència apocalíptica, potser no formulat però que planeja pel text, i que en aquest cas no deriva només de la capacitat de destrucció nuclear o el canvi climàtic sinó de l'evolució previsible de la tecnologia.

Al segon capítol de la tercera temporada de Newsroom, d'Aaron Sorkin, en un cert moment fan una entrevista a un expert que explica que s'ha assolit un nivell d'anhídrid carbònic a l'atmosfera que és un punt de no retorn. Que fa vint anys s'haurien pogut prendre mesures per evitar-ho, però que ara ja no hi ha res a fer. La reacció de l'audiència i els periodistes és un breu moment de desconcert, girar el cap (no voler saber-ho) i "a otra cosa, mariposa". Potser és l'única reacció que podem tenir davant de la impotència apocalíptica...

- - -

Tot i que potser no és exactament el mateix, de la impotència apocalíptica també se'n pot dir "catastrofisme". El seu contrari seria el "voluntarisme", punt de vista que considera que amb un esforç de voluntat i compromís és possible fer anar el món per on seria desitjable. No deixen de tenir un paral·lelisme amb la molt tradicional distinció entre "pessimisme" i "optimisme", tot i que aquests darrers semblen ser més psicològics o caracterològics mentre que catastrofisme i voluntarisme impliquen una major dosi d'anàlisi racional.

¿Hi ha un punt d'equilibri entre aquestes dues posicions, capaç d'acceptar que no tot pot ser com volem però no necessàriament estem abocats a la catàstrofe, i que si aquesta arriba tampoc això no ens ha de desesperar ni fer perdre la confiança en l'espècie humana o en el cosmos? Probablement sí, i hem de procurar assolir-lo, però és un equilibri inestable, i molt fàcilment caiem per una banda o per l'altra.

Si ara s'enfonsés Yellowstone i es produís un cataclisme volcànic, seria per això la Terra menys estimable del que és ara? Si un error portés a un enfrontament atòmic, consideraríem als humans pitjor del que els considerem ara? Si el canvi climàtic acaba produint la nostra pròpia extinció, considerarem que els humans no mereixien haver existit?

(escrit el desembre de 2016)

Corbí: Transformació interior

Van Gogh 1885

"La veritable religió no és tant, ni fonamentalment, una concepció del món, un sistema determinat de valors, una concepció de l'ésser humà o un sistema de comportaments sinó una transformació interior de la sensibilitat profunda humana i de la ment profunda el terme de la qual és arribar a ser i sentir-se u amb Déu."

Marià Corbí en el marc d'unes xerrades a monges publicades el març de 1979.

Usos de la música

"S'aconseguirà la mesura correcta si els estudiants de música s'allunyen de les arts que es practiquen en els concursos professionals i no procuren realitzar les meravelles d'execució virtuosística que estan de moda en l'actualitat en aquests concursos... ja que en ells l'executant practica l'art no per al seu propi creixement sinó per a donar plaer, i plaer del vulgar, als seus oients."

Aristòtil, Política 1341 a-b

"La música no es practica només per aconseguir un únic tipus de benefici que es derivi d'ella, sinó per acomplir múltiples usos; pot servir per a l'educació, per a procurar la catarsi i, en tercer lloc, per al repòs, l'elevació de l'esperit i la interrupció de les fatigues."

Aristòtil, Política 1342 b

Silenci i paraula

Morris Louis 1960

"Un dels grans reptes és aprendre a compaginar el silenci i la paraula. Cal silenci per sentir la paraula, i escoltar-la. Cal paraula per il·luminar el silenci, per fer-lo significatiu."

(tuit d'en Rai de 17.10.2024)

Universalitzar Catalunya

Torres-García 1913

"Universalitzar Catalunya. Abandonar, menyspreuar lo català romàntic, anecdòtic, popular, i fer-lo català clàssic. En la terra i en el treball cercar l'Home, i en Catalunya al Món. Per aquest camí el nostre art, pot emancipar-se del Realisme (buit completament de sentit) i arribar a lo verdader, a lo lògic, a lo etern de les coses, fins a tenir un sentit moral de què ara està mancar per complet."

Joaquim Torres-García a L'orientació convenient al nostre art (1913)

Verlaine: Sol d'or

Daubigny 1865

"Avant que tu ne t'en ailles,

pâle étoile du matin,

        - mille cailles

chantent, chantent dans le thym. -

Tourne devers le poète,

dont les yeux sont pleins d'amour;

        - l'alouette

monte au ciel avec le jour. -

Tourne ton regard que noie

l'aurore dans son azur;

        - quelle joie

parmi les champs de blé mûr! -

Puis fais luire ma pensée

là-bas - bien loin, oh, bien loin!

        - La rosée

gaîment brille sur le foin. -

Dans le doux rêve où s'agite

ma mie endormie encor...

        - Vite, vite,

car voici le soleil d'or. -"

Paul Verlaine, La bonne chanson V (1871)

Possible traducció:

"Abans de marxar,

pàl·lid estel del matí,

     - mil guatlles

canten, canten dins la farigola. -

Gira't cap al poeta,

els ulls del qual són plens d'amor;

     - l'alosa

puja al cel amb el dia. -

Gira la teva mirada que ofega

l'alba en el seu atzur;

     - quina joia

entre els camps de blat madur! -

Aleshores, fes lluir els meus pensaments

allà - ben lluny, oh, ben lluny!

     - La rosada

alegrement brilla sobre el fenc. -

En el dolç somni on s'agita

la meva estimada encara adormida...

     - Ràpid, ràpid,

que ja arriba el sol d'or. -"

Krishnamurti i la propaganda

Hernández Pijuan 2004

"La propaganda mai no pot revelar la veritat; la veritat mai no pot ser propagada."

J. Krishnamurti a El darrer diari, entrada del 30.05.1983

Alcover: Esperant un vaixell

Derain 1906

"Esperant un vaixell 

que no venia

la vida es va passar

i aclucà els ulls mirant

la llunyania

que junta cel i mar.

És trist; però no tant

en comparança

d'aquell que sobreviu 

a l'esperança

i ja sap que el vaixell

no ha de arribar."

Joan Alcover

Jesús, ple de Déu

"Qui fou Jesús, en definitiva? L'home ple de Déu, en el qual el Senyor s'ha autocomunicat als humans.

Home: plenament home, humà com els altres humans, obert a la vida, a la llibertat i a tot enllà, i signe del que nosaltres podem ser.

Ple de Déu: la profunda experiència del baptisme i de la seva vida en general l'omplí de Déu. Aquesta experiència de Déu és dialèctica: d'una banda l'Esperit de Déu davalla en l'interior de l'ésser humà i l'omple de llum i de força; d'altra banda l'ésser humà s'obre a Déu, al qual viu com a Pare en un pregon sentiment de filiació, i fa de Déu el centre i el nord de la seva vida.

En el qual Déu s'ha autocomunicat als humans: la força roent de la presència de Déu en Jesús i la incondicional obertura i lliurament de Jesús a Déu el fan reflex i ressò de Déu entre els humans. Jesús passa a ser expressió de la Paraula de Déu i canal de la vida divina.

Consegüentment proclama: Déu com a Pare; el perdó de Déu per endavant, és a dir, no condicionat a un acte expiatori, sinó a la simple conversió personal; l'amor universal, dirigit a tots els humans sense excepció, que fa de cada humà un humà per als altres i que exigeix, ineludiblement, la justícia i la igualtat entre els humans; el regne de Déu, present i fent-se, com a destí últim d'una humanitat reconciliada amb si mateixa, amb l'univers i amb Déu."

Jordi Llimona a Jesús de Natzaret. Assaig d'aproximació als orígens (1980, Edicions 62, pp. 335-336).

Ostentació prepotent

Twombly 1952

L'ostentació prepotent de coneixements, com l'ostentació prepotent de riquesa, pot generar humiliació i ressentiment. Ni que es faci inconscientment, de forma no premeditada.

Ni l'una ni l'altra d'aquestes ostentacions respon a cap necessitat social digna de respecte.

L'ostentació prepotent de coneixements pot generar també desafecte envers la cultura. Quan el món acadèmic la fomenta, posa en qüestió el seu mateix paper a la societat.

Certament cal atresorar coneixements i pensar amb rigor. El problema no rau en els coneixements, sinó en la seva ostentació prepotent.